L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Mt 18,21-35)
- «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?», pregunta Pere a Jesús. Cal reconèixer que la convivència, encara que sigui de persones que s’estimen, sempre comporta friccions: pot causar ferides i també ofenses. I una cosa curiosa: tots acostumem a estar convençuts que els que ens ofenen, els que ens volen mal i ens fereixen sempre són «els altres». La llàstima és que, per als altres, és a l’inrevés: per a ells jo soc un d’aquests «altres» que sempre ofenen i fan mal. Qui té raó? I encara una altra cosa a tenir en compte: de vegades, això que considerem ofenses dels altres, pròpiament no són ofenses, sinó imaginacions nostres, fruit de les pròpies suspicàcies i incomprensions. Però, en algun cas, cal reconèixer que els altres, més o menys conscients, sí que ens poden fer mal de veritat. Quina és, llavors, la meva reacció? Sé perdonar? Quantes vegades ho faig?
- «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set», respon Jesús. Ens vol dir que cal perdonar sempre. «Setanta vegades set» és un hebraisme que significa «sempre». Però hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens han ofès. Tots coneixem persones que no es parlen: veïns, companys de feina i, fins i tot, membres d’una mateixa família o comunitat. Guardo ressentiment en el meu cor? ¿Hi ha algú de qui em sento distanciat i caldria que m’hi reconciliés? Seria un acte de llibertat interior.
El perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a ell: la possibilitat de deixar en aquesta terra una marca inesborrable de la seva misericòrdia. ¿Som conscients que, com més perdonem, més plenament som fills i filles de Déu? ¿No ens omple de joia, això?
- I no oblidem que, si no hi ha capacitat de perdó, s’entra fatalment en l’espiral de violència. En tenim exemples ben tristos a Palestina, per exemple. Sense capacitat de perdó, no podrem viure mai en pau, ni a casa ni enlloc. No serem mai feliços i, sobretot, no serem mai cristians. Mai. La satisfacció que produeix la venjança és brevíssima, i no és capaç de compensar els danys que haurà ocasionat en les relacions humanes. Això ho han de tenir molt clar, sobretot, els pares i educadors: cal fer atenció a les actituds que transmeten. Són de comprensió i de perdó?
- Recordem, finalment, que, com que perdonar no és fàcil, cal que tinguem ben clara la raó fonamental de fer-ho: perquè el Senyor ens perdona a nosaltres infinitament més. ¿Amb quina sinceritat i convicció diem les paraules del parenostre «perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors»? Fixem-nos que Jesús podia haver-nos ensenyat a dir: «Perdoneu-nos perquè ‘resem molt’, o perquè ‘ens sacrifiquem molt’, o perquè ‘us estimem molt’». Però, de fet, el que ens ha ensenyat és: «Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors». Quin missatge hi veiem, aquí?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXV DURANT L’ANY / Cicle A
Lectura primera Is 55,6-9
Els meus pensaments no són els vostres
Lectura del llibre d’Isaïes
Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop. Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.
Salm responsorial 144,2-3.8-9.17-18 (R.: 18a)
Us beneiré, Déu meu, dia rere dia,
lloaré per sempre el vostre nom.
El Senyor és gran. No us canseu de lloar-lo,
que la seva grandesa no té límits.
R. El Senyor és a prop dels qui l’invoquen.
El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor.
El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement tot el que ell ha creat. R.
Són camins de bondat els del Senyor,
les seves obres són obres d’amor.
El Senyor és a prop dels qui l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat. R.
Lectura segona Fl 1,20c-24.27a
Per a mi, viure és Crist
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips
Germans, tant si surto amb vida d’aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany. Però quan penso que mentre continua la meva vida puc fer un treball profitós, no sé pas què escollir; em trobo pres per aquesta alternativa: d’una banda, el meu desig és morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal.
Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.
Al·leluia Fets 16,14b
Obriu, Senyor, el nostre cor
perquè escoltem atentament
les paraules del vostre Fill.
Evangeli Mt 20,1-16a
Tens enveja perquè jo soc generós?
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal d’un denari, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: “Aneu també vosaltres a la meva vinya, us pagaré el que sigui just”. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: “Què feu aquí tot el dia desvagats?” Ells li contesten: “És que ningú no ens ha llogat!” Els diu: “Aneu també vosaltres a la meva vinya!”
Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: “Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard, i acaba pels primers”. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren un denari cada un. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però també van cobrar un denari. En veure això, rondinaven i deien al propietari: “Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor”. Ell va respondre a un d’aquests: “Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un denari? Doncs, pren el que et toca i ves-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo soc generós?” Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
PENSAMENTS DIFERENTS, CAMINS OPOSATS
Comentari a la primera lectura del diumenge 25 durant l’any.
Llegim a la primera lectura d’aquest diumenge un fragment del darrer capítol del llibre del Segon Isaïes (Is 55,6-9). És un text d’una gran bellesa literària i de gran profunditat teològica. Recomanem llegir el capítol sencer.
En el primer verset sobresurten dos imperatius: Cerqueu i invoqueu. Ens fixarem en el primer. Cercar tradueix el verb hebreu “ darash”. La invitació a cercar al Senyor la trobem en altres passatges de l’Antic Testament. El llibre del Deuteronomi diu: “Cercaràs el Senyor, el teu Déu. I si el cerques amb tot el cor i amb tota l’ànima, el trobaràs” (4,29); Jeremies diu també: “Em cercareu i em trobareu, perquè em cercareu amb tot el cor i jo em deixaré trobar” (29,13-14). Cercar originàriament feia referència a les consultes que es feien en els santuaris o vidents (Gn 25,22; 1Sa 9,9; 1Re 22,8; 2Re 8,8; 22,13.18), desprès adquireix en l’Escriptura la forma genèrica de designar l’opció per el Senyor ( Am 5,4; Os 10,12; Sl 9,10) i sovint apareix en oposició al culte als ídols. El llibre d’Esdres parla dels qui havien trencat amb els costums dels pagans i volien cercar fidelment el Senyor, Déu d’Israel ( Esd 6,21). Molt il·lustratiu és el Segon llibre de les Cròniques quan parla del rei de Judà Josafat que no va cercar els Baals sinó que va cercar el Déu dels seus pares (2Cr 17,3.4). La contraposició entre cercar els ídols i cercar el Senyor aquí és molt clara. Cercar, doncs, té aquí un sentit actiu i positiu i cal entendre-ho com el contrari d’abandonar el Senyor que és l’equivalent a la idolatria. Quan es va a cercar altres déus es deixa de cercar el Senyor. És lògic que el profeta que parla als exiliats de Babilònia els encoratgi a abandonar els déus babilonis que segurament molt bé coneixen i aprofitin l’ocasió irrepetible que se’ls presenta de cercar el Senyor, el Déu d’Israel, el seu Déu.
Els meus pensaments no són els vostres. Normalment quan usem la paraula “pensament” entenem que es tracta d’un conjunt d’idees, raonaments propis d’una persona humana i que determinen la seva manera de ser, el seu posicionament en el món i les relacions amb les persones. El terme hebreu “machashaba” és el que traduïm per pensament però el seu significat és més ric. A més de “pensament” en el sentit exposat “machashabá” vol dir intenció, pla, designi, determinació, projecte. Per tant “pensament” voldria dir el propòsit d’actuació que Déu té envers les persones humanes. Pensament té més a veure amb la manera d’actuar de Déu que no pas en la manera de pensar.
Evidentment els plans de Déu no són com els plans humans; diu el llibre del Gènesi: “Quan el Senyor va veure com creixia la malícia dels homes i que d’un cap a l’altre del dia només pensaven a fer mal”; “maquinen projectes criminals” dirà Isaïes (59,7) i Ezequiel: “tramaràs un pla malvat” (38,10) i el salm 56 “no pensen més que a fer mal”. En general els plans humans acaben malament, es caracteritzen per la seva inconsistència, així ho diuen els salms: “El Senyor desfà els plans de les nacions, tira a terra els propòsits dels pobles; però els plans del Senyor persisteixen, manté per sempre els propòsits del seu cor”. (33,10-11) i “El Senyor sap que els pensaments de l’home no s’aguanten més que el fum”. (94,11).
El text estableix una connexió íntima entre pensaments i camins en tant que aquests simbolitzen la forma de comportar-se moralment. En el text els camins humans són els camins dels injustos. Igual que amb els pensament els camins de Déu són totalment diferents als camins dels injustos. Un comentari rabínic al targum d’Isaïes diu: “Pel que fa a vosaltres el qui es confessa en un judici se’l declara culpable, pel que fa a mi, el qui es confessa i renúncia al seu mal camí se li concedeix clemència”. El que determina la diferència entre el comportament humà injust i el comportament diví és que el Senyor és compassiu i generós en perdonar.
En un temps en que era absolutament inimaginable calcular la distància entre la terra i el sol o la lluna, la imatge de la distància entre el cel i la terra és enginyosament encertada i d’una poètica bellesa.
Diumenge 25 durant l’any. 24 de Setembre de 2023.