Full parroquial

Full Parroquial 2-6-2024

L’Homilia de Mn. Segimon

Diumenge VIII de durant l’any – SANTÍSSIMA TRINITAT  (Mt 28,16-20)

 

  1. Aquesta lectura que acabem d’escoltar és al final de l’evangeli de Sant Mateu, un evangeli que comença dient-nos que aquell que naixerà a Betlem serà “Emmanuel” que significa “Déu-amb-nosaltres”.

Després al llarg de 28 capítols. L’evangelista ens va explicant moltes de les coses que va dir i va fer Jesús.

I com a coronament de totes, ens transmet avui les darreres paraules que, segons ell, va pronunciar Jesús aquí a la terra, abans d’anar-se’n. Unes paraules que haurien de tenir un ressò molt íntim en el nostre cor: “Jo seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món”.

Això ens fa veure que Jesús pròpiament no se n’ha anat, sinó que continua essent de veritat l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres. No solament una temporada, sinó cada dia. No solament en certs moments de la nostra vida, quan humanament parlant, tot ens va bé, sinó igualment en els moments de desànim, de tempesta, i també en els dies foscos, quan ens sentim sols, incompresos, abandonats.

 

  1. Però l’evangeli d’avui ens transmet també una altra ensenyança: ens revela un aspecte important de la intimitat d’aquest Déu que habita en nosaltres.

Hem escoltat com Jesús ens envia a escampar la Bona Nova “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. Què ens vol dir amb això?

Vol que entenguem que ser cristià no és creure senzillament en Déu, sinó creure en un Déu que és PARE: és a dir, que ens ha creat, que ens ha donat la vida i que té providència de nosaltres perquè ens estima,

És creure en un Déu que també és FILL: és a dir, un germà nostre que ha volgut experimentar el dolor, la injustícia i la mort, com nosaltres, perquè tinguéssim la seguretat que ens comprèn.

I en un Déu que és ESPERIT SANT: és a dir, una força d’amor que habita en els nostres cors, que ens va descobrint progressivament el sentit de les paraules de Jesús i que ens va impulsant a assemblar-nos-hi cada cop més.

Aquest és el Déu en qui hem de creure si volem ser cristians, un Déu que no sols ens mana coses, sinó que es posa a fer-les, juntament amb nosaltres, perquè el portem dins.

 

  1. Si Jesús no ens ho hagués revelat, nosaltres mai no hauríem descobert que el nostre Déu, és un Déu que viu en família i no pas en solitari. I si Jesús ha volgut fer-nos-ho saber, no és pas per satisfer la nostra curiositat, sinó per una raó molt més seriosa: perquè entenguéssim com hem de viure nosaltres.

… Nosaltres estem fets a imatge de Déu, però d’un Déu Trinitari.

I, per tant, la nostra vida sols trobarà el seu sentit ple, en la mesura que siguem capaços d’estimar i de ser, enmig del món, imatges d’aquest Déu Trinitari.

 

  1. És a dir, en la manera que, com el nostre Pare del cel, siguem capaços d’estimar tothom, perquè tots som fills i filles, que té providència i es preocupa del creixement de tots, sense excloure ningú.

 

  1. També hem de reflectir la imatge de Jesús, el fill de Déu, el germà de tots, que ha vingut a servir, i no pas a fer-se servir. I amb una preferència per als més necessitats, com poden ser els infants, els ancians, els desprotegits.

 

  1. I essent, finalment, imatges d’aquell Esperit que és portador de joia, d’esperança i de pau, i que ens impulsa a ser un nou Jesús a la terra.

 

I això és important, perquè no oblidem que després del pas de Jesús, el món ja no és igual que abans. Tot ha canviat en positiu. Jesús ha deixat petjades. La seva vida no ha estat inútil.

 

I la meva? Quin rastre deixem nosaltres que som un nou Jesús? Quins rastres deixem nosaltres per aquest món? Què haurà canviat en el món quan jo me’n vagi?

 

Reflexionem-hi!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA

Diumenge després de la Santíssima Trinitat

SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST

Cicle B

Lectura primera Ex 24,3-8

Aquesta sang és la sang de l’aliança
que el Senyor fa amb vosaltres

Lectura del llibre de l’Èxode

En aquell temps, Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat. El poble sencer, a una sola veu, respongué: «Farem tot el que diu el Senyor». Moisès escriví totes les paraules del Senyor, i l’endemà, de bon matí, erigí un altar al peu de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel. Després encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió. Ell recollí en gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble respongué: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot». Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí».

Salm responsorial 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 13)

Com podria retornar al Senyor

tot el bé que m’ha fet?

Invocant el seu nom, alçaré el calze

per celebrar la salvació.

R. Invocant el nom del Senyor,

alçaré el calze per celebrar la salvació.

O bé:

Al·leluia.

Al Senyor li doldria

la mort dels qui l’estimen.

Ah, Senyor, soc el vostre servent,

ho soc des del dia que vaig néixer.

Vós em trencàreu les cadenes. R.

Us oferiré una víctima d’acció de gràcies,

invocant el vostre nom,

compliré les meves prometences,

ho faré davant del poble. R.

Us oferiré una víctima d’acció de gràcies,

invocant el vostre nom,

compliré les meves prometences,

ho faré davant del poble. R.

Lectura segona He 9,11-15

La sang de Crist ens purifica interiorment

Lectura de la carta als cristians hebreus

Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant, passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes, ja que no pertany al món creat; i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre. Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu. El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna reben allò que Déu els havia promès.

Al·leluia Jo 6,51

Jo soc el pa viu, baixat del cel, diu el Senyor;

qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Evangeli Mc 14,12-16.22-26

Això és el meu cos. Això és la meva sang

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?». Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar». Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.

I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos». Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el Regne de Déu».

Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

SER FILL I NO ESCLAU

Comentari a la segona lectura de la Festivitat de la Santíssima Trinitat. B

A la segona lectura de la festivitat de la Santíssima Trinitat llegim un petit fragment del capítol 8é de la carta als Romans (Rm 8,14-17). Tot el capítol és d’una gran bellesa des del punt de vista literari i d’una teologia molt elaborada.

El passatge que llegim descriu els efectes alliberadors de l’Esperit que habita dins els seguidors de Jesús que viuen la seva vida no segons la carn sinó segons l’Esperit. L’Esperit de Déu habita en el creient gràcies a l’esdeveniment alliberador de la creu i la resurrecció de Jesús. L’Esperit condueix els creients cap a Déu que es dirigeixen a Ell com a Pare perquè han rebut la filiació adoptiva.

En el text juga un paper important la contraposició entre fills i esclaus: “Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor” (Rm 8,14-15a). L’expressió “fills de Déu” aplicada a persones humanes no és nova. Els reis, herois, emperadors i faraons eren considerats fills de la divinitat. A l’Antic Testament la trobem al llibre del Deuteronomi “Vosaltres sou fills del Senyor, el vostre Déu” (14,1) i també al llibre de la Saviesa: “Si el just és fill de Déu, Déu es posarà a favor d’ell” (Sv 2,28); el que passa és que després de l’alliberament realitzat per la mort i resurrecció de Jesús l’expressió adquireix un significat molt més profund tal com Pau ens fa descobrir en aquest passatge.

Quan Pau parla dels fills de Déu té la mirada posada més en el dret romà que en els passatges – tot i que els coneix bé- de l’Antic Testament. Es val dels seus coneixements de dret romà per usar l’adopció com imatge de les relacions amb Déu dels creients que han rebut l’Esperit. El dret romà preveia que s’incorporessin a una família individus nascuts fora d’ella i en virtut del reconeixement efectuat pel “pater familiae” passaven a ser fills de la nova família que els adoptava amb tots els drets i sense diferència dels fills biològics degudament reconeguts.

Un cop fills, i talment passa entre pare i fill, s’estableix una relació de confiança íntima. Relació impensable en el cas de ser esclau. Aquesta confiança s’expressa en el fet de dirigir-nos a Déu dient-li “Abba”. És el terme popular amb que els infants es dirigien al pare, seria l’equivalent a ”papi” o “papa”. Amb aquesta expressió Jesús a Getsemaní es dirigeix al Pare en el moment suprem de la seva confiança en Déu (Mc 14,36).

Aquesta experiència de confiança ha de dissipar tota mena de temor. L’Esperit allibera d’una imatge terrorífica de Déu potser present a l’Antic Testament quan Isaïes diu: “amagueu-vos sota terra, de pànic davant el Senyor, davant la seva terrible majestat” (Is 2,10) però molt lluny d’aquesta paternitat entranyable que s’aconsegueix per la possessió de l’Esperit.

Quan en aquest text es parla d’esclau no es refereix a la situació laboral que vivien els esclaus ( sembla ser que molt variada) sinó a la situació jurídica dels esclaus. A diferència dels fills, l’esclau és el qui no té cap dret davant de ningú. Està en una condició de submissió total davant de l’amo. Això és el que interessa a Pau.

En llenguatge bíblic l’esclavitud fou la d’Egipte (Ex) però també ens fa pensar en l’estricta disciplina de la llei – la Tora – una disciplina a la qual jueus se sentien obligats, una disciplina tan rigorosa que inspirava temor. Al cap i a la fi, qui aspira guardar la llei en tot el seu detall sense caure en alguna fallada (d’aquí el temor) significant? Però, Crist ens ha alliberat de l’esclavitud de la llei (Rm 6,15; Gl 4,24) i també del pecat (Rm 6,6) que la llei no havia pogut eliminar. Aquests són els esclavatges que preocupen a Pau i dels que n’allibera la condició de fills de Déu atorgada per l’Esperit de Jesús ressuscitat.

Festivitat de Santíssima Trinitat 26 de Maig de 2024.

AVISOS

·         A partir d’ ara, cada dijous al vespre, Adoració Eucarística a la Capella del Sagrament de la Basílica de Santa Maria, de 18 a 20, amb Rosari a ¼ de 8.
.