L’Homilia de Mn. Segimon
SANTÍSSIMA TRINITAT (Ex 34,4b-6.8-9; 2Co 13-1-13; Jn 3,16-18)
- Tots nosaltres creiem en Déu, evidentment. Si no, ja no seríem aquí. Però, en quin Déu creiem? Un dia, en arribar al terme de la nostra vida, ens trobarem cara a cara amb ell. Com m’imagino aquesta trobada? Tot depèn de la idea que jo m’hagi fet de Déu. Aquesta és una qüestió important, perquè la imatge que em faci de Déu condicionarà tota la meva vida. No viu igual aquell que s’imagina Déu com un jutge dur, sever, exigent, que aquell que se l’imagina com un Pare que se l’estima. Fins i tot la nostra conducta envers els altres queda marcada per la imatge que tenim de Déu. Quina idea tenim de Déu?
- N’hi ha que se l’imaginen com un personatge poderós que ens vigila del cel estant, per poder-nos castigar si desobeïm les seves lleis. Altres se l’imaginen com una mena de «gran motor» que ho fa anar tot i que ens mou a nosaltres com si fóssim titelles. O altres pensen que és algú a qui podem utilitzar perquè ens resolgui els problemes, o per posar-lo a favor nostre quan tenim conflictes amb algú. Però tot això són únicament idees nostres, massa humanes, que no responen a la realitat. Només les Escriptures —que és allà on Déu se’ns revela— ens poden donar l’autèntica imatge de Déu.
En la primera lectura, ell mateix se’ns defineix com «un Déu compassiu i benigne». Inspira tanta confiança, que Moisès s’atreveix a dir-li: «Vingueu vós mateix a acompanyar-nos». I ell ho accepta i es fa present enmig del seu poble: es fa un Déu proper. En la segona lectura en és presentat com «el Déu de l’amor i de la pau», que és gràcia i do, és a dir, regal gratuït. Se’ns dona a canvi de res. Quina sort, la nostra! Sobretot en l’evangeli, Jesús ens diu fins on ha arribat l’amor del Pare, que «estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell». Ningú! Cal reconèixer que la imatge de Déu que ens transmeten les Escriptures és impressionant: un Déu proper, ple d’amor i de preocupació per cada un de nosaltres, i respectuós de la nostra llibertat.
- Però, finalment, hi ha una darrera qüestió que ens hem de plantejar arran de la festa de la Santíssima Trinitat que avui celebrem. Per què Jesús, que es presenta com a Fill de Déu, ens parla també sovint del Pare i de l’Esperit Sant? Doncs perquè vol que entenguem que ser cristià no és simplement creure en Déu, sinó creure en un Déu trinitari. És a dir, creure en primer lloc en un Déu que és Pare, perquè ens ha creat i ens estima amb un amor provident. És creure que entre ell i nosaltres s’han creat uns llaços que no podrà desfer mai res ni ningú: passi el que passi, sempre serem fills seus, sempre ens portarà al cor.
Ser cristià és creure també en un Déu que és Fill: que ha vingut a compartir la vida amb nosaltres. És a dir, que ha volgut experimentar el dolor, la injustícia i la mort com qualsevol de nosaltres, perquè tinguéssim la plena seguretat de ser compresos. Quina confiança ens ha de donar, això! I, finalment, és creure també en un Déu que és Esperit Sant, és a dir, una realitat que no és externa a nosaltres, sinó interior, molt íntima, que ens fa sentir sempre acompanyats.
Aquest és el Déu en qui hem de creure, si volem ser cristians. Si Jesús no ens ho hagués revelat, nosaltres no hauríem descobert mai que el nostre Déu és trinitari. I si Jesús ha volgut que ho sabéssim, no és pas per a satisfer la nostra curiositat, sinó per una raó molt més seriosa: perquè ens ajudi a sentir-nos salvats i així puguem viure amb la joia i la pau al cor.
Hi vivim?
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
Diumenge després de Pentecosta
SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT
Cicle A
Lectura primera Ex 34,4b-6.8-9
Jo soc el Senyor, Déu compassiu i benigne
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, Moisès es llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí, tal com el Senyor li havia manat. Portava a les mans les dues tauletes de pedra. El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom. Moisès s’estigué allà amb ell. Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant: «Jo soc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor». Moisès es prosternà tot seguit, l’adorà amb el front fins a terra, i digué: «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, vingueu vós mateix a acompanyar-nos. És veritat que és un poble rebel al jou, però vós ens perdonareu les culpes i els pecats, i fareu de nosaltres la vostra heretat».
Salm responsorial Dn 3,52a.52b.53.54.55.56 (R.: 52b)
Sou beneït, Senyor, Déu dels nostres pares.
R. Glòria i lloança per sempre.
És beneït el vostre sant nom.
R. Glòria i lloança per sempre.
Sou beneït al vostre temple sant.
R. Glòria i lloança per sempre.
Sou beneït assegut al vostre soli reial.
R. Glòria i lloança per sempre.
Sou beneït a la carrossa de querubins,
quan penetreu amb la mirada els oceans.
R. Glòria i lloança per sempre.
Sou beneït al firmament del cel.
R. Glòria i lloança per sempre.
Lectura segona 2C 13,11-13
La gràcia de Jesucrist, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de pau. Us saluda tot el poble sant.
Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.
Al·leluia Cf. Ap 1,8
Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant,
a Déu que és, que era i que ha de venir.
Evangeli Jo 3,16-18
Déu envià el seu Fill per salvar el món gràcies a ell
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.
Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
RAONAR L’ESPERANÇA
Comentari a la 2a lectura del diumenge 6é de Pasqua. A
Seguim llegint a la segona lectura d’aquests diumenges de Pasqua fragments de la 1ª. Carta de Pere. Aquest diumenge pertoca llegir quatre versets del capítol 3er on segueixen els consells pel bon comportament en la vida dels creients.
El text comença dient “Santifiqueu en els vostres cors Jesucrist”. Algunes versions tradueixen santifiqueu per glorifiqueu o reconegueu, reverencieu, honoreu. Santifiqueu és l’imperatiu del verb grec “hagiazô” que vol dir declarar sagrat o sant, fer sant, consagrar. El verb ens porta a les paraules del Parenostre de Mt 6,9 i Lc 11,2 on es demana que Déu santifiqui el seu nom, és a dir, que la realitat de Déu quedi incontaminada de la maldat del món.
La santedat pertany només a Déu ( 1Sa 2,2; Is 6,3; Sl 99,3.5) . La santedat de Déu es comunica a qualsevol persona o cosa que tingui alguna connexió amb Déu. És evident la connexió de Jesús i Déu, el Pare, per això l’autor de 1Pe demana a la seva comunitat que reconegui la santedat de Jesús que ha aconseguit duent a terme l’obra que Déu li ha confiat: complir la seva voluntat que té el seu moment culminant en la mort i la resurrecció (Jn 17,4-5).
“Estigueu sempre a punt per donar raó de l’esperança que teniu”. El text no imposa l’obligació de presentar una assaig erudit ni una defensa lògica de la revelació. Els creients perseguits han viscut una dura experiència que els ha portat a necessitar una forta esperança. Els qui no tenen esperança, aquells de qui parla la primera carta als Tessalonicencs (4,13), és lògic que preguntin quin és el fons que aguanta l’esperança d’aquells que en tenen i aquets hauran d’estar preparats per respondre des de la seva experiència: com va néixer aquesta esperança, quin és el seu contingut i què l’aguanta.
I tot això serenament i amb respecte. Tristament vindran dies en la història de l’Església que això no serà així. La defensa de la fe es voldrà fer des de la lògica i el raonament amb combats intel·lectuals i en alguns moments de la història practicant la violència i la força inhumana. El text de 1Pe diu “deixar confosos” no derrotats i vençuts. Cal recordar les recomanacions de Jesús: davant els adversaris: més que elaborar treballades defenses a qui cal deixar parlar és l’Esperit Sant (Mc13,11).
El text que ens ocupa parla de l’esperança, terme que apareix més vegades a 1Pe (1,3.13.21). Així com en el Parenostre hem vist que es demana la santificació del nom de Déu, és també en el Parenostre que demanem s’acompleixi el gran desig de l’esperança cristiana, l’adveniment del Regne de Déu.
En els escrits de Pau i de la seva escola l’esperança apareix vinculada amb la fe i l’amor ( 1Co 13,13; 1 Tes 1,3; 5,8 Col 1,4s; Ef 1,15ss). La teologia cristiana les anomenarà virtuts teologals.
L’esperança mundana queda frenada pel que és terrenal i humanament impossible i, en conseqüència, els seus guanys, èxits o fracassos estan circumscrits a les possibilitats humanes; l’esperança cristiana, en canvi, està vinculada a les promeses de Déu. Qui millor parla d’ella és Pau al capítol vuitè de la carta als Romans: “ L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament … però manté l’esperança que també ell serà alliberat de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu … Nosaltres posseïm l’Esperit … gemegant dins nostre anhelant de ser plenament fills quan el nostre cos sigui alliberat” ( Rm 8,19.21.23).
Els destinataris de 1Pe afeixugats per la tribulació s’identifiquen amb la creació impacient de que parla Pau. L’esperança viva, l’heretat incorruptible (1Pe 1,3s) no és altra que la filiació anhelada pels qui posseeixen l’Esperit.
Diumenge 6é de Pasqua. 14 de Maig de 2023.