L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE VII DE PASQUA (Lc 24,46-53)
Ascensió del Senyor
- Jesús va viure pocs anys entre nosaltres. Però l’empremta que ens ha deixat és inesborrable.
I abans d’anar-se’n definitivament a la casa del Pare, ens encarrega una missió: “Vosaltres en sou testimonis”
Som els testimonis de Jesús: som els que hem de donar fe que Jesús no és una faula, sinó una realitat. És un encàrrec realment seriós.
Tant si som homes com dones, tant si som solters, com casats, separats, religiosos o viudos; tant si som comerciants, com metges, o tècnics, o treballadors, estudiants o mestresses de casa.
Per a tots, l’objectiu fonamental de la nostra vida és escampar per tot arreu la Bona Nova de Jesús: fer descobrir que tots som fills i filles de Déu i que ens hem d’estimar com a germans i germanes. I aquesta és la clau de la felicitat. No n’hi ha d’altra.
Preguntem-nos sincerament si aquest és l’objectiu de la nostra vida.
Altrament, que hi fem en aquest món?
- També, ens ha dit Jesús unes paraules que fan reflexionar:
“El messies havia de patir i de ressuscitar”
L’ASCENSIÓ de Jesús ve a confirmar-nos que el desig, que tots portem al cor, de viure eternament feliços, no és una utopia, sinó que és possible, que un dia serà realitat.
Ens ho creiem això? Vivim amb aquesta esperança?
Ens ho ha dit Jesús i Ell és fidel en les seves promeses.
Tots, des del BAPTISME portem dins el seu ESPERIT.
Un Esperit que, si no l’ofeguem, ens porta llum, força, pau interior i, sobretot, capacitat d’estimar.
- L’evangeli d’avui també ens transmet el darrer gest que va fer Jesús abans d’anar-se’n:
“Alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel”.
Jesús, en anar-se’n d’aquest món, fa aquest gest perquè ens adonem que des de llavors no ha deixat de beneir-nos.
També ens beneeix a cada Eucaristia. I la benedicció de Déu, no és mai un gest inútil, sinó que sempre és eficaç.
- I l’evangeli acaba dient-nos que, un cop Jesús havia desaparegut de la seva mirada, els deixebles “plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem”.
Tornen a la seva feina habitual, però ells ja no són els mateixos, hi tornen amb un cor nou, renovat, més esperançat.
És el fruit d’haver estat en contacte amb Jesús.
Tant de bo que l’Eucaristia tingués aquest mateix efecte en nosaltres: ajudar-nos a retornar a les nostres tasques habituals, amb esperança, amb més capacitat per estimar, amb més ganes de viure.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE VII DE PASQUA
ASCENSIÓ DEL SENYOR / Cicle C
Solemnitat
Lectura primera Fets 1,1-11
S’enlairà davant d’ells
Lectura dels Fets dels Apòstols
En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del Regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant». Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?». Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra».
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel».
Salm responsorial 46,2-3.6-7.8-9 (R.: 6)
Aplaudiu, pobles de tot el món,
aclameu Déu amb entusiasme.
El Senyor és l’Altíssim, el terrible,
rei de reis a tot el món.
R. Déu puja enmig d’aclamacions,
al so dels corns puja el Senyor.
O bé:
Al·leluia.
Déu puja enmig d’aclamacions,
al so dels corns puja el Senyor.
Canteu a Déu, canteu-li,
canteu al nostre rei. R.
Que és rei de tot el món,
canteu a Déu un himne.
Déu regna sobre les nacions,
Déu seu al tron sagrat. R.
Lectura segona He 9,24-28;10,19-23
Crist ha entrat al cel mateix
Lectura de la carta als cristians hebreus
Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Germans, la sang de Jesús ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim. Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos. Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu. Per tant, presentem-nos-hi amb tota la fe d’un cor que no enganya, ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. Mantinguem ferma l’esperança que ens dona la fe que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses.
Al·leluia Mt 28,19.20
Aneu a convertir tots els pobles;
jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.
Evangeli Lc 24,46-53
Mentre els beneïa, era emportat amunt cap al cel
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt». Després se’ls endugué fora, fins a prop de Betània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
ESQUINÇAR EL VEL
Comentari a la segona lectura opcional de la Festivitat de l’Ascensió del Senyor
La carta als hebreus no és pròpiament una carta encara que sigui un escrit del Nou Testament conegut amb aquest nom. Es tracta d’un sermó dirigit a cristians de la segona generació, és a dir, aquells que no han rebut la predicació dels apòstols o de contemporanis seus sinó de predicadors posteriors.
Els destinataris de la carta estan passant per un mal moment i viuen en el perill d’abandonar la fe. Això pot ser degut a les persecucions que s’esmenten en l’escrit (10,32-34) o a una crisi interna de la comunitat que viu un refredament de l’entusiasme present en el primer moment d’acceptar la fe cristiana. És per això que l’autor de l’escrit els diu que s’han “tornat indolents” (5,11); 6,12). Són cristians decebuts amb el que els aporta el cristianisme en les seves vides i troben a faltar la grandiositat del culte del judaisme antic. Els cristians jueus de la comunitat han quedat abatuts i entristis per la destrucció del temple de Jerusalem. Com és que ja no es fan aquells sacrificis i rituals? L’autor de l’escrit anima als seus lectors a no defallir en la fe cristiana. Els vol fer veure que tota enyorança dels temps passats del judaisme antic no té cap mena de justificació i que la manca de sacrificis no ha de ser cap problema pel qui conegui bé la persona de Jesús. Aquest és millor i superior a tot el que podia ser el judaisme antic, els seus ritus i les seves institucions. Els vells sacrificis han sigut substituïts pel definitiu sacrifici de la seva mort, l’antiga aliança per una nova aliança.
La lectura litúrgica que llegim avui está formada per dos fragments. El primer 9,24-28 presenta la mort de Jesús com un sacrifici únic, perfecte i irrepetible. El segon 10,19-23 de caràcter homilètic aplica a la vida cristiana el que s’ha afirmat en el primer fragment.
El text que ens ocupa comença dient: “Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d’home, que és còpia del santuari veritable”. El concepte que el tabernacle terrenal reflecteix un model celestial té orígens alhora bíblics – orientals i platònics. A Moisès Déu li va manar que construís un tabernacle d’acord amb el model que li va mostrar (Ex 25,9). El que diu l’Èxode respon a una manera de pensar segons la qual el temple terrenal és la rèplica de la morada celestial d’una divinitat. A més d’això, aquí hi a la concepció platònica d’un món celestial real que es contraposa a la realitat terrenal que és una simple ombra o còpia de la veritable realitat, la celestial.
L’autor de la carta als Hebreus considera que tots els éssers humans són pecadors davant de Déu. El pecat s’ha alçat com un obstacle que impedeix accedir a la presencia de Déu, però Jesús amb la seva mort ha fet possible per tothom l’accés a Déu perquè Ell ha entrat ja a la presencia de Déu. El text compara el vel del temple de Jerusalem amb el cos de Jesús. El vel del temple impedia passar al Lloc Santíssim del temple, lloc on Déu manifestava la seva presència i la seva glòria. Només el gran sacerdot entrava un cop l’any, el dia de l’expiació, al Lloc Santíssim. Era un vel gruixut, difícil de ser estripat, però en el moment de morir Jesús el vel es va esquinçar i es partí en dos trossos (Mt 27,51; Mc 15,38; Lc 23,45). Jesús en morir a la creu el seu cos queda destroçat i esquinçat com el vel del temple. A partir d’aquí s’obre el camí d’accés a la presencia de Déu.
La sang de Jesús és el camí d’accés cap a la presencia de Déu. La sang mereix , per part de l’autor d’Hebreus, una atenció especial. Segons el llibre del Levític, la sang és l’element on resideix la vida (Lv 17,11.14). La sang és el més sagrat que hi ha en la persona humana i això és el que fa diferent la sang de Jesús de la sang de la resta d’animals que s’oferien en el temple. En vessar la sang, Jesús ofereix tota la seva persona, tota la seva humanitat desautoritzant així qualsevol altra mena de sacrifici. L’oferiment de Jesús està en sintonia amb l’oferiment del Servent del Senyor: “Quan haurà ofert la vida en sacrifici … farà justos als altres” (Is 53,10-11). Amb la mort de Jesús s’ha obert el camí que fa possible accedir al tron de la presencia de Déu, tron no de judici ( Sl 89,15) sinó tron de gràcia i de perdó.
Ascensió del Senyor. 1 de Juny de 2025