L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Mc 10,46-52)
- Aquest miracle que acabem d’escoltar, és un dels més carregats de simbolismes de tot l’evangeli. Es parla d’un cec. És a dir, d’un home que vivia en la foscor: els seus horitzons eren molt tancats, molt limitats.
No ens veiem reflectits, d’alguna manera, en aquell home?
També, de vegades, nosaltres estem a les fosques, no veiem clara la nostra fe, tenim dubtes: hi ha esdeveniments que no comprenem per què passen, veiem exemples que ens desconcerten, sentim veus que ens impulsen a deixar de ser fidels a l’evangeli.
Fixem-nos en aquell cec. S’adona que Jesús passa prop seu i li fa una petició que li surt de molt endins: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi!” I Jesús que mai rebutja una súplica feta amb sinceritat, li concedeix allò que demana. Diu l’Evangeli que: “A l’instant hi veié”. A l’instant! És la força de la paraula de Jesús. Sempre obra allò que diu.
¿Som conscients que Jesús, amb la mateixa força que il·lumina, que guareix i que salva, també passa constantment a prop nostre?
Sobretot el trobem a l’eucaristia de cada diumenge. I també ens diu a nosaltres les mateixes paraules que va dir a aquell cec: “Què vols que et faci?”
- Fixem-nos també en una altra cosa. Aquell home, per acostar-se a Jesús i poder ser guarit, va haver de superar les seves pròpies inèrcies que el mantenien assegut al costat del camí.
I també va haver de vèncer la resistència d’aquells que el destorbaven d’arribar-hi. Hi havia gent al seu costat que el volia fer callar, que volien impedir que s’acostés a Jesús. “Però ell cridava encara més fort”- diu l’evangeli. Però finalment “llençar la capa i anar cap a Jesús”.
La història segueix repetint-se. Jesús passa constantment a prop nostre. Nosaltres com el cec de l’Evangeli, podem aixecar-nos decididament, “d’una revolada” superant la còmoda mandra de la mediocritat i acostar-nos a Jesús, que és la llum, la Font de la vida.
- Finalment, recordem que a la nostra època també hi ha molta gent, sobretot joves, asseguts al costat del camí de la vida, que no acaben d’entrar-hi de ple, perquè no hi troben sentit: “estan cecs”.
Molts, educats en la fe des de petits, l’han abandonat. L’abandonen perquè mai no l’han experimentat com a font de vida, d’alegria, d’impuls de creixement personal i comunitari.
La fe era, únicament, per a ells, un conjunt de pràctiques externes rutinàries, que no aportava res a la seva vida… Per això arriba un moment que la deixen.
- Nosaltres, els qui som al seu costat, podem ser determinants amb el nostre testimoni personal, perquè recuperin la fe, o per confirmar-los en la ceguesa: que segueixin pensant que la fe és quelcom que no val la pena.
Una fe viscuda com una rutina, o pitjor, com una càrrega, serà un obstacle que impedirà que arribin a la llum.
Una fe viscuda com una font de joia i d’esperança, com a generadora de vida, com un impuls a ser millors, a ser solidaris i constructors de pau, una fe viscuda com allò que dona sentit a totes les coses, pot ser un gran ajut per a curar la seva ceguesa.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY / Cicle B
Lectura primera Dt 6,2-6
Escolta, Israel: Estima el Senyor, el teu Déu,
amb tot el cor
Lectura del llibre del Deuteronomi
En aquells dies, Moisès digué al poble: «Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono, tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel, tal com el Senyor ho va prometre als teus pares. Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces.
Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono».
Salm responsorial 17,2-3a.3bc-4.47 i 51ab (R.: 2)
Us estimo, Senyor, vós m’enfortiu,
roca i muralla que em deslliura.
R. Us estimo, Senyor, vós m’enfortiu.
Déu meu, penyal on m’emparo,
escut i força que em salva.
Rodejat d’adversaris delirants, clamo el Senyor,
crido auxili d’entre els enemics. R.
Beneït sigui el Déu vivent, el meu penyal.
Beneeixo el Senyor que em salva.
Ha donat grans victòries al seu rei,
ha mostrat l’amor que té al seu Ungit. R.
Lectura segona He 7,23-28
Jesús, que viu per sempre,
no traspassa a ningú les funcions sacerdotals
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions. Però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú les funcions sacerdotals. Per això té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells.
Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca; per això va ser tret d’enmig dels pecadors i enlairat més amunt del cel. Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble: es va oferir a si mateix una sola vegada. La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses, però els termes del jurament que ha substituït la Llei han consagrat el Fill, que serà per sempre un sacerdot perfecte.
Al·leluia Jo 14,23
Qui m’estima, farà cas de les meves paraules,
diu el Senyor;
el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell.
Evangeli Mc 12,28b-34
Estima el Senyor el teu Déu. Estima els altres
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». Jesús li respongué: «El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha cap altre manament més gran que aquest». El mestre de la Llei li digué: «Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un de sol i que no n’hi ha cap altre fora d’ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar». Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué: «No ets lluny del Regne de Déu». I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL MESTRE DE LA LLEI AMABLE
Comentari a l’evangeli del diumenge 31 durant l’any. B
Desprès de les controvèrsies amb els fariseus i herodians (Mc 12,13-17) i posteriorment amb els saduceus (Mc 12,18-27), es presenta davant Jesús un dels mestres de la llei que havia estat present en aquestes controvèrsies preguntant quin és el manament més important. Llegim aquest episodi en l’evangeli d’aquest diumenge (Mc 12,28-34).
Els Mestres de la llei o escribes apareixen en l’evangeli de Marc 20 vegades i en cinc ocasions implicats en la mort de Jesús ( 8,31; 10,33; 11,18; 14,1; 15,1) i en una ocasió Jesús adverteix del perill que representen els Mestres de la llei (12,38). Davant aquesta, podríem dir, mala premsa sorprèn la bondat del Mestre de la llei que interroga Jesús. Aquesta imatge bondadosa no la donen ni Mateu (22,34-40) ni Lluc (10,25-28) en la versió que ells fan d’aquest episodi.
Si es dona per bo que Marc escriu el seu evangeli l’any 70, tindrem que en aquell moment el temple de Jerusalem ha estat destruït pels romans, els sacrificis i holocaustos s’han acabat ( per això diu el mestre de la llei que estimar els altres és millor que els holocaustos i els sacrificis), la classe sacerdotal ha desaparegut, ha agafat volada la Llei i els seus intèrprets han crescut en importància. Aquests perduraran dins el judaisme i coexistiran amb les comunitats cristianes i alguns d’ells entraran a formar-ne part. Per això Marc veu amb bons ulls el mestre de la llei que es dirigeix a Jesús i que no està lluny del Regne de Déu.
Els mestres de la llei de l’antic Israel eren homes savis la feina dels quals era estudiar la Llei, transcriure-la i elaborar-ne els comentaris. Algunes vegades eren contractats quan es requeria la interpretació d’un assumpte jurídic. Eren respectats per la comunitat a causa dels seus coneixements, dedicació i la seva aparença externa de guardar la Llei. Però els temps canvien i la vida de cada dia presenta situacions noves que la Llei no té previstes; caldrà pouar en els vells escrits nous preceptes que ajudin a establir el que està bé i el que està malament. Aquesta serà la feina dels escribes: a més d’interpretar les escriptures aniran afegint noves regulacions amb la pretensió que tinguin igual valor que la Torà de tota la vida. S’arribarà als 613 preceptes, 365 de positius i 248 de negatius.
La resposta que dona Jesús al mestre de la llei sorprèn perquè no aporta cap de les dues formulacions del decàleg ( Ex 20,1-17; Dt 5,6-21) sinó que remet a la recitació del “Shemà” un text del Deuteronomi (6,4-5) que els jueus reciten lloant el Senyor a la sinagoga i fent-ne pregària cada dia.
“Shemà” és un terme que en la Bíblia té molta força teològica. Es tradueix per “escolta” però no s’ha d’entendre en un escoltar simplement físic. Escolta és la resposta que com a contrapartida dona l’ésser humà a Déu que prèviament ha escoltat al seu poble: “ He sentit com clama el meu poble per culpa dels seus opressors”. Déu escolta i a resultes del seu escoltar actua alliberant. L’ésser humà escolta i a resultes de l’escoltar ha de comportar-se. D’això és del que es queixa el profeta Jeremies: “no m’han escoltat ni m’han obeït s’han deixat anar pel seu cor obstinat i pervers” (11,8); “no han escoltat ni han fet cas, han anat a la seva han fet el sord i no s’han volgut esmenar” (17,23); “no han escoltat la meva veu, no han seguit la meva Llei, els meus manaments i els meus preceptes” (44,23). Escoltar és acollir la paraula del Senyor, és dipositar la confiança en Déu, és ser receptiu, no tancar-se, no fer de la vida un espai on només m’escolto a mi mateix i les veus que a mi m’agraden.
Jesús no respon amb cap precepte però amb l’evocació del “Shemà” aporta el sentit i la raó de ser de cada manament concret inclús dels més petits i insignificants. Jesús estableix l’amor a Déu i als altres com a criteri fonamental de tota ètica i tot comportament.
Diumenge 31 durant l’any. 3 de Novembre de 2024