L’Homilia de Mn. Segimon
SETMANA IV D’ADVENT (Lc 1,39-45)
- Som ja a les vigílies de Nadal. Però Nadal és una festa que demana una preparació del nostre esperit. Sense aquesta preparació, serà una festa superficial que no ens omplirà, que no renovarà el nostre cor i que no ens omplirà; que no renovarà el nostre cor i que no ens farà experimentar el goig de sentir-nos salvats pel Senyor.
L’evangeli d’avui ens pot ajudar en aquesta renovació, perquè ens parla de Maria, l’exemple més gran de fidelitat.
És un evangeli que ens mostra la trobada de dues mares que esperen un fill: una, és una dona ja gran de pell arrugada i l’altre és verge. Són la demostració més clara que “a Déu res no li és impossible” (Lc 1,38).
Comença dient que “Maria se n’anà decididament a la casa d’Elisabet”. Decididament: És l’actitud d’aquells que han pres una decisió en ferm, que saben on volen anar, que no dubten, que tenen les idees clares. Tenim clar el nostre camí en la vida? El tindrem en la mesura que ens deixem guiar per la llum del Senyor, per l’evangeli. Maria sí que s’hi va deixar guiar, i per això sabia què volia. Volia això: servir i portar alegria.
Tant de bo sapiguem imitar-la.
- Diu també l’Evangeli que tan bon punt l’infant d’Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen va saltar d’entusiasme. La presència de Maria produeix joia. És que no pot ser d’altra manera: ella porta dintre seu Jesús, que és la font d’alegria autèntica.
- Maria era també una dona de fe: “Feliç tu que has cregut”- li diu Elisabet. Sens dubte que la fe de Maria, fou molt gran. Nosaltres, de vegades, ens imaginem que Déu havia donat a Maria, una llum especial, que li permetia de saber cap a on Ell l’anava portant.
Maria no va entendre moltes coses que li van succeir. Però, malgrat tot, ella sempre va fiar-se del Senyor. Per això Elisabet li va poder dir amb tota raó: “Feliç tu que has cregut”.
R/ També se’m podria dir a mi el mateix: “Feliç tu perquè creus?”
Aquest temps d’Advent és una nova oportunitat que ens ofereix el Senyor per a renovar la nostra confiança en Ell!
Aprofitem-la!
I no oblidem, finalment, una cosa molt important: que l’alegria veritable va íntimament unida a l’esperit de servei. Qui estima se sent impulsat a servir els altres. Servir, és l’expressió més clara de l’estimació sincera: el test que l’autentifica.
I qui estima de debò, està ple de Déu, que és la font de joia.
Per això, qui estima porta la joia al cor i la va irradiant al seu entorn. L’egoista, en canvi, mai no és feliç, ni és capaç de portar alegria als altres.
Avui, a les portes ja de NADAL prenguem exemple de MARIA. Ella precisament per haver cregut, estava plena de Déu, tenia esperit de servei i era portadora d’alegria al seu entorn.
Tant de bo que sapiguem imitar-la. Perquè el nostre món tan trist i insolidari, necessita persones capaces de portar alegria i fraternitat.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE IV D’ADVENT / Cicle C
Lectura primera Mi 5,1-4a
De tu en sortirà el qui ha de regir Israel
Lectura de la profecia de Miquees
Això diu el Senyor: «Tu Betlem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà: de tu en sortirà el qui ha de regir Israel». Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d’Israel. Es presentarà a fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor. I viuran en pau, perquè ara serà gran d’un cap a l’altre de la terra. Ell serà la pau.
Salm responsorial 79,2ac i 3b.15-16.18-19 (R.: 4)
Pastor d’Israel, escolteu-nos.
Vós que teniu querubins per carrossa,
desvetlleu el vostre poder,
veniu a salvar-nos.
R. Déu de l’univers, renoveu-nos,
feu-nos veure la claror de la vostra mirada,
i serem salvats.
Déu de l’univers,
gireu des del cel els vostres ulls,
veniu i visiteu aquesta vinya,
que la vostra mà havia plantat
i havia fet robusta i forta. R.
Que la vostra mà reposi
sobre l’home que serà el vostre braç dret,
el fill de l’home a qui vós doneu la força.
No ens apartarem mai més de vós;
guardeu-nos vós la vida
perquè invoquem el vostre nom. R.
Lectura segona He 10,5-10
Vinc a fer la vostra voluntat
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, Crist deia a Déu quan entrà al món: «No voleu oblacions ni sacrificis, però m’heu format un cos; no exigiu l’holocaust ni l’expiació. Per això us dic: Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat». Primer ha dit: «Les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació, no els voleu ni els exigiu», encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que la llei prescrivia. Després afegeix: «Vinc a fer la vostra voluntat». Adoneu-vos com suprimeix tot el que deia abans i ho substitueix pel que diu després. A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta «voluntat» de Déu.
Al·leluia Lc 1,38
Soc l’esclava del Senyor:
que es compleixin en mi les teves paraules.
Evangeli Lc 1,39-45
Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
RECUPERAR LA DIGNITAT PERDUDA
Comentari a la primera lectura del tercer diumenge d’Advent C
En l’Escriptura jueva, desprès dels tres grans profetes Isaïes, Jeremies i Ezequiel el que nosaltres considerem com els dotze profetes menors formen un sol llibre. Si en aquest conjunt hi afegim el llibre de Daniel considerat durant molt temps com un llibre profètic, tindríem un total de cinc libres profètics: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel i els Dotze profetes que serien la contrapartida als cinc llibres de la Torà, La Llei, el nostre Pentateuc. El nombre de dotze és indiscutiblement un número simbòlic que simbolitza una totalitat; recordem les dotze tribus d’Israel. Fixem-nos que el llibre de Jonàs és més una historieta edificant que no pas un llibre pròpiament profètic però ha estat inserit en el conjunt dels libres profètics per aconseguir la totalitat de dotze.
Tot i que els dotze profetes estan reunits en un sol llibre en l’Escriptura hebrea són obres diferents atribuïdes a autors diferents i no es pot considerar ni interpretar el conjunt dels dotze profetes com si es tractés d’un sol llibre que presentés la unitat d’un sol i únic discurs. Així cal llegir i interpretar cadascun dels dotze profetes per ell mateix independentment dels altres onze.
Entre aquests dotze profetes hi trobem el profeta Sofonies. D’ell en llegim un petit fragment a la primera lectura d’aquest diumenge (So 3,14-18a). Alguns comentaristes, basant-se en la informació que dona el llibre, situen l’activitat del profeta Sofonies en temps del rei Josies (Sf 1,1). El judici profètic contra les classes benestants de Judà fan que Sofonies sigui considerat un precursor de la reforma de Josies i no tan sols impulsor sinó un defensor entusiasmat de la reforma en qüestió. Però altres comentaristes, atenent-se a l’alliberament de Sió de que parla el nostre text (3,14) defensen que l’activitat del profeta s’esdevingué en un temps posterior a la reforma de Josies. Així, segons aquests, l’activitat del profeta s’hauria de situar en el període d’incertesa que es produí desprès de la mort del rei Josies i l’exili. La influència d’Assíria havia caigut, però havia sorgit un nou imperi poderós, el Babiloni, que pressionà sobra Judà fins acabar amb l’exili.
El text que llegim avui és el final feliç d’un conjunt d’amenaces i crides a la conversió que nodreixen pràcticament la totalitat del llibre. Tot just començar, desprès de l’amenaça contra tota la terra, el profeta anuncia un càstig contra Judà i Jerusalem per haver-se allunyat del Senyor practicant la idolatria. Això s’esdevindrà el “dia del Senyor” expressió clàssica de la teologia bíblica, descrit aquí amb gran detall com a dia de tràngol, angoixa, destrucció i ruïna.
Abans no vingui aquell dia, si hom vol escapolir-se’n ha de convertir-se, ha de cercar el Senyor, la bondat, la humilitat i complir els preceptes.
A l’hora de repartir estopa no s’escapa ningú. Les nacions estrangeres seran castigades per haver-se burlat del poble del Senyor, pagaran per la seva arrogància.
Enmig d’aquest panorama desolador i depriment emergeix la resta d’Israel, un poble humil i pobre que s’ha mantingut fidel al Senyor. S’intueix que és gràcies a ell que el Senyor restablirà la vida i la dignitat a Israel, Judà i Jerusalem. És el que llegim a la lectura d’avui.
Sobresurt la presència del Senyor enmig del poble. A diferència dels últims reis de Judà que no han fet res més que portar desgràcies, ara serà el Senyor qui regnarà i això és motiu d’alegria i celebració.
Diumenge tercer d’Advent. 15 de Desembre de 2024