Full Parroquial 26-10-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
Diumenge, 26 d’octubre
DIUMENGE XXX durant l’any (Lc 18,9-14)
- Les lectures d’avui ens presenten tres personatges que fan balanç de la seva vida.
L’un és Sant Pau, ho fa quan veu propera la mort. I el balanç que en feu és positiu.
Ha passat dificultats, ha tingut decepcions, però la confiança en el Senyor ha estat més forta que tot.
I ara, quan ja veu el final, en el moment “de desfer amarres”, experimenta l’alegria d’aquell que s’ha esforçat per ser fidel i que confia plenament en la misericòrdia del Senyor.
És important de notar aquesta alegria que ell sent.
Ens podríem preguntar quins sentiments tindrem nosaltres, quan vegem proper el nostre final… Allò que importa no és haver viscut molts anys. Això és molt secundari… Allò que importa és que aquests anys, pocs o molts, hagin donat fruit.
- Els altres dos personatges són els de la PARÀBOLA.
Se’ns hi descriu dos tipus d’home ben diferents.
N’hi ha un que afirma complir tots els preceptes de la Llei. Val a dir, que el comportament d’aquest home és impressionant: dejuna dos dies cada setmana, dona la desena part de tots els seus ingressos, el 10%.
Déu n’hi do! Quants de nosaltres ens atreviríem a viure així?
Suposa molta voluntat, molt sacrifici, molt esforç. I, no obstant això, Déu, no està content d’aquest fariseu. Per què? Perquè creu que se salva pels seus propis mèrits. Creu que té dret a la salvació: que la “compra amb els seus propis mèrits”.
Considera Déu, únicament, com una espècie de “comptable”, que controla els seus esforços per a donar-li el premi “que ha merescut”.
És a dir, posa la seva seguretat, no pas en la bondat i misericòrdia de Déu, sinó en les pròpies obres. Déu no és, per a ell, la font de salvació. No el necessita per ser bo: es basta ell tot sol.
- L’altre personatge de la paràbola és un publicà. Els publicans eren recaptadors d’impostos venuts a l’invasor estranger, als romans. Tots robaven i defraudaven. Realment aquell home tenia un “currículum” impresentable, totalment oposat al del fariseu.
I, no obstant això, és ell qui es guanya el favor de Déu. Per què? No pas perquè ha obrat malament, sinó perquè ho reconeix. Perquè no posa la seguretat en les seves obres, sinó en la bondat i misericòrdia de Déu.
Posa a Déu en el seu lloc: com aquell que perdona i salva. Com aquell absolutament necessari perquè jo pugui aixecar-me i salvar-me.
- En què poso la meva confiança: en la bondat de Déu o en els meus propis mèrits?
La paràbola acaba dient, referint-se al publicà:
“Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva”.
Val la pena que contemplem com se’n torna a casa seva aquell home: amb el cor asserenat, curat del seu pecat, feliç, transformat… És un home nou.
I que ha fet per aconseguir aquest resultat? Una sola cosa: reconèixer humilment el seu pecat. Res més. Tampoc res menys.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Sir 35,12-14.16-18
El crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira
El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.
Salm responsorial 33,2-3.16 i 18.19 i 23 (R.: 7a)
Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.
R. Quan els pobres invoquen el Senyor,
ell els escolta.
Els ulls del Senyor vetllen pels justos,
escolta quan criden auxili.
Així que criden, el Senyor els escolta
i els treu de tots els perills. R.
El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva els homes que se senten desfets.
El Senyor rescata de la mort els seus servents,
i no acusarà els qui es refugien en ell. R.
Lectura segona 2Tm 4,6-8.16-18
Ja tinc reservada la corona que m’he guanyat
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu
Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Al·leluia 2C 5,19
Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell mateix,
i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació.
Evangeli Lc 18,9-14
Va ser el publicà
i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdonat
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el publicà, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UN JUTGE INSOBORNABLE
Comentari a la primera lectura del diumenge 30 durant l’any. C
El llibre del Siràcida fou redactat probablement als voltants de l’any 180 aC. No va arribar mai a formar part del cànon de l’Escriptura hebrea però sí va fer fortuna en la Bíblia cristiana. El seu autor Ben Sira es el representant del judaisme tradicional confrontat amb els nous corrents culturals que es presenten amb l’hel·lenisme. Ell tracta d’adaptar les categories de la cultura hel·lenista als valors de la tradició hebrea cosa que fa que llegeixi aquesta tradició amb una mirada nova.
Temàticament el llibre del Siràcida apareix com una barreja de proverbis, sentències, lloances, consideracions ètiques, litúrgiques, històriques així com nombroses exhortacions a seguir la saviesa i a viure en el temor de Déu. Tot fa pensar que el llibre és una recopilació de notes que Ben Sira va anar recollint al llarg de molts anys de reflexió.
El capítol 35 es pot dividir en tres parts. Una primera part (vv. 1-13) parla de les ofrenes; la segona (vv. 14-22) presenta Déu com un jutge just que defensa les vídues i els pobres; la tercera part (vv. 22-26) afirma que la justícia de Déu no trigarà i castigarà els opressors i els injustos. A la primera lectura d’aquest diumenge llegim uns versets de la segona i a tercera parts ( Sir 35,12-14. 16-19)
El tema del text que ens ocupa és un advertiment contra l’explotació dels pobres i indefensos que gaudeixen de l’amor i d’una protecció especial per part de Déu. El tema és un clàssic de la teologia d’Israel.
“No provis de subornar Déu amb els teus presents, que no els acceptarà” (v14) diu el text d’avui; és una referència bastant clara del verset del Deuteronomi que diu: “El Senyor, el vostre Déu, és el Déu dels déus, i el Senyor dels senyors. És el Déu gran, poderós i temible, que no fa distinció de persones ni es deixa subornar” (Dt 10,17). És un procediment habitual de Ben Sira de referir-se a un passatge de l’Escriptura sense citar explícitament el text.
Més endavant diu el text: “Escolta la pregària del qui pateix la injustícia. Ell no menysprea l’orfe que suplica ni la viuda que es desfoga plorant” (vv.16-17). Déu escolta el clam dels oprimits, dels pobres dels indefensos; és un tema recurrent a l’Antic Testament. El trobem en el llibre de l’Èxode en un text emblemàtic de la teologia bíblica: “He vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo” (Ex 3,7-8). També en el llibre dels salms: “El Senyor escolta el pobre que l’invoca, i el salva de tots els perills (Sl 34,18).
Dins el col·lectiu dels pobres i oprimits sobresurten les viudes i els orfes. Són el model del pobre afligit que no té qui el defensi. La protecció de la viuda i l’orfe són tan importants que el mandat de la seva protecció apareix en dos dels còdexs legislatius de l’Antic Testament. “No maltractis cap viuda ni cap orfe: si els maltractes i clamen a mi, jo escoltaré el seu clam” diu el llibre de l’Èxode (22,21) i en el Deuteronomi està escrit: “Quan seguis el teu camp, si hi oblides una garba no hi tornis per recollir-la. Que sigui per a l’immigrant, l’orfe i la viuda. Així el Senyor, el teu Déu, et beneirà en tot el que emprenguis” (Dt 24,19).
Viudes i orfes estan relacionats amb el tema del judici. Darrere aquestes paraules hi ha la realitat d’uns judicis en que les viudes, orfes i pobres en general tenien poques possibilitat de sortir-ne airosos amb sentències que es pronunciessin a favor seu. Hi havia distinció de persones i es compraven els jutges amb favors. El Senyor és un jutge que es mou, ben al reves, amb criteris de justícia i en cas d’afavorir algú aquest sempre seran les viudes els orfes i els necessitats.
Diumenge 30 durant l’any 26 d’Octubre de 2025