Full Parroquial 12-10-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
Diumenge, 12 d’octubre
DIUMENGE XXVIII durant l’any (Lc 17,11-19)
- A l’evangeli d’avui, Jesús es dol d’una actitud que tots, d’alguna manera, tenim: la manca d’agraïment.
Fa uns quants anys vaig fer l’experiència de conviure una setmana amb leprosos, a la leproseria de Fontilles, a València. És d’aquelles experiències que no s’obliden. Sortosament, avui dia, la ciència té mitjans per prevenir-la o per evitar que s’arribi a la dramàtica situació de veure com es van destruint els membres del cos.
Però, en temps de Jesús, aquella malaltia era pràcticament incurable i, a més, d’unes conseqüències socials terribles, ja que estaven condemnats, per llei, a viure aïllats, separats de tothom.
Per això sobta tant que, després que Jesús els cura i els dona la possibilitat de refer la seva vida, solament un, sigui capaç de tornar enrere per donar les gràcies.
- Hi ha una cosa curiosa. Nosaltres escoltant l’evangeli, veiem clar que aquells homes van obrar malament, però ens costa molt més descobrir que nosaltres, més o menys conscientment, també som desagraïts.
I és que, per llei psicològica, ens resulta més fàcil veure els defectes dels altres i molt més difícil adonar-nos dels nostres.
- Jo, cadascun de nosaltres, no existiríem si el Senyor no ens hagués estimat amb preferència. Nosaltres existim, però moltíssims altres homes i dones possibles no vindran mai a l’existència. ¿Per què?
Perquè Déu m’ha estimat amb predilecció, ha volgut que fos precisament jo qui rebés el do de la vida. No hi ha cap altra raó.
- Moltes persones no tenen fe. Jo sí que en tinc i això dona sentit i seguretat a la meva vida. Ja que en aquests dies celebrem la festa de Santa Teresa, recordem aquelles paraules seves tan profundes: “Nada te turbe, nada te espante. Quién a Dios tiene nada le falta”.
¡Què en seria de trista i desesperançada la nostra vida, si nosaltres no tinguéssim fe! Però la fe no és un mèrit meu, és un do gratuït de Déu!
- I diguem, per acabar, que també cal saber ser agraïts amb les persones que Déu ens ha posat a prop. Ben poca cosa és exclusivament nostra: pràcticament res. No seríem el que som, tant a nivell humà com de fe, sense l’ajut, sense la influència positiva de les persones que hem tingut al llarg de la nostra vida.
Sabem mostrar el nostre agraïment als pares, educadors, familiars, amics?
Per què ens costa tant de fer?
L’agraïment humanitza les nostres relacions. No oblidem que la fraternitat és la conseqüència de persones agraïdes.
L’agraïment crea fraternitat. Som nosaltres creadors de fraternitat?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera 2R 5,14-17
Naaman se’n tornà cap a l’home de Déu
i confessà que el Senyor és l’únic Déu
Lectura del segon llibre dels Reis
En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de la lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor». Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo». Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor».
Salm responsorial 97,1.2-3ab.3cd-4 (R.: 2)
Canteu al Senyor un càntic nou:
ha fet obres prodigioses,
la seva dreta i el seu braç sagrat
han sortit victoriosos.
R. El Senyor ha revelat la seva ajuda,
i els pobles contemplen la salvació.
O bé:
Al·leluia.
El Senyor ha revelat la seva ajuda,
i els pobles contemplen la salvació.
L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment
a la casa d’Israel. R.
Tothom ha vist d’un cap a l’altre de la terra
la salvació del nostre Déu.
Aclameu el Senyor arreu de la terra,
esclateu en cants i en crits d’alegria. R.
Lectura segona 2Tm 2,8-13
Si som constants en les proves també regnarem amb el Crist
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu
Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins a trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dona en Jesucrist.
Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.
Al·leluia 1Te 5,18
Doneu gràcies en tot.
Perquè això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist.
Evangeli Lc 17,11-19
Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!». En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots».
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?». Llavors li digué: «Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
L’ARCA ARRIBA A CASA
Comentari a la primera lectura de la festivitat de la Mare de Déu del Pilar
Deixem per un diumenge les lectures que correspondrien al temps ordinari i llegim avui les que corresponen a la festa de la Mare de Déu del Pilar. La primera lectura està formada per un grup de versets del primer llibre de les Cròniques ( 1 Cr 15,3-4.15-16; 16,1-2). El tema que tracten és el trasllat i instal·lació de l’Arca de l’Aliança al temple de Jerusalem. Recordem que una de les invocacions dirigides a Maria en el res del rosari és Arca de l’Aliança.
Els llibres de les Cròniques es mostren, a primer cop d’ull, com una història que va de la creació del món fins al retorn dels exiliats a Babilònia. En certa manera és una història alternativa a la història deuteronomista que va de Gènesi fins al segon llibre dels Reis.
L’espai central i de més extensió d’aquesta història és l’exposició dels reialmes de David ( 1 Cr 11-29) i Salomó ( 2Cr 1-9) i ho fa d’una manera idealitzada i això significa una cosa: ni els patriarques, ni l’Èxode, ni el Sinaí, ni la conquesta de la terra són per Cròniques períodes i moments fonamentals de la història d’Israel.
El que més crida l’atenció, si es comparen les dues històries, la deuteronomista i la de Cròniques, és que aquesta omet qualsevol referència al regne del Nord. Cròniques el considera rebel i allunyat del culte legítim que és el que es practica a Jerusalem i que és l’únic que li interessa i per això el regne del Nord no té cap lloc en la seva història. D’aquesta manera queda definit l’Israel ideal plasmat en l’època de David i Salomó i en la unitat de les dotze tribus que uneixen el Nord i el Sud.
Aquest enaltiment de la figura de David lliga amb la nostra lectura on trobem David transportant l’Arca de l’Aliança a la ciutat de Jerusalem.
L’arca descrita a Ex 25, 10-22 i Ex 37,1-9 era una caixa de fusta d’acàcia de 1,25 m. de llarg i 0,75 m. d’altura i d’amplada; era coberta d’or per fora i per dins i en els angles de la part de baix hi havia unes anelles també d’or per on passaven unes barres que en permetien el transport. Portava una coberta d’or pur i dos querubins estaven posats en cadascun dels extrems de la coberta; estaven un enfront de l’altre amb les ales esteses protegint l’arca. A dins hi havia el document de l’Aliança que Déu havia fet al Sinaí davant Moisès amb el seu poble.
L’arca era un element de culte en el desert i acompanyava i protegia el poble d’Israel en la seva marxa cap a la terra promesa. Aquest marxa cap a la terra promesa fou, però , accidentada. Els filisteus, a la batalla d’Afec, la van capturar ( 1Sa 4,11) i la portaren a Asdod; inclús en terra estrangera el poder de Déu es feia sentir per la presència de l’Arca i els habitants d’Asdod foren castigats, per això els filisteus la portaren a Gat i passà el mateix. De Gat anà a parar a Ecron i és allí on l’anà a cercar David (1 Sa 5).
Totes aquestes peripècies justifiquen i expliquen la solemnitat i el cerimonial del retorn de l’Arca a Jerusalem. En aquest cerimonial que descriu la lectura, el levites tenen una intervenció rellevant en consonància al paper que els llibres de les Cròniques als atorguen. Ells tenen encomanada la responsabilitat del transport de l’Arca i tenen funcions equiparables a les dels sacerdots i fins i tot, en algun moment, superiors; això sí sempre vinculades al servei del temple.
El projecte de David era construir un temple per dipositar-hi l’Arca; així ho comunicà al profeta Natan (2Sa 7), però no fou ell qui el va construir sinó el seu fill Salmó. De totes les coses que es puguin dir sobre l’Arca la més sublim és que ella és símbol privilegiat de la presència de Déu enmig del seu poble i és per això que és mereixedora de la grandesa i majestuositat del temple de Jerusalem.
Festivitat de la Mare de Déu del Pilar. 12 d’Octubre de 2025