Full Parroquial 13-7-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XV durant l’any (Lc 10,25-37)
- L’Evangeli d’avui comença amb aquella pregunta que fa el mestre de la Llei:
“Què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”
Convé, de tant en tant, parar-nos i plantejar-nos aquesta qüestió: preguntar-nos sincerament si estem avançant en la direcció encertada. Seria llàstima que caminéssim per la vida, mig adormits o devorats per les activitats, sense saber realment cap on anem.
Si volem ser persones lliures, cal que sapiguem portar el timó de la pròpia vida: cal que tinguem ben definida la meta final que volem assolir. Sabem realment cap on anem?
Jesús, a l’evangeli, ens ensenya quina és la bona direcció. I ho fa amb una paràbola. Una de les més boniques de tot l’evangeli i que és una reproducció de la nostra vida.
La nostra vida és un camí. I al llarg d’aquest camí ens n’anem amb persones de tota mena i tota situació.
- L’evangeli ens parla d’un sacerdot i d’un levita, que, malgrat veure la necessitat, van “passar de llarg, per l’altra banda”.
El samarità, en canvi, “se’n compadí” i “s’hi acostà”.
Aquesta és l’actitud fonamental per estimar i per sentir-me proïsme dels altres: ser sensible a les necessitats de les persones que m’envolten i acostar-m’hi.
Soc sensible a les necessitats dels altres? Quina mena de cor tinc, estimador o indiferent?
- No podem ser persones tancades egoistament en nosaltres mateixos, sinó obertes a les persones que m’envolten. Això és el que ens demana Crist.
El meu proïsme són tots aquells que la vida em posa el meu costat: aquells amb qui em trobo i veig que em necessiten. Hem d’estimar, sobretot, aquells amb qui el fregadís de la vida em posa en contacte. Ells són, sobretot, el meu proïsme, la parella, els fills, els avis… especialment, si no es poden valer per ells mateixos.
Qui no se sent estimat, per més coses que tingui, no és feliç. Mai. En som conscients?
- I volia acabar amb dues observacions. ¿Recordeu que l’evangeli de fa dos diumenges ens parlava d’uns samaritans que no volien acollir Jesús i els seus deixebles? Doncs avui Jesús ens presenta un samarità com un model a imitar per tots nosaltres.
Una observació que volia fer és que, a més de preocupar-nos de les persones properes, no hem d’oblidar tampoc les del Tercer Món que viuen en la misèria més espantosa.
Hi ha organitzacions que garanteixen, que el nostre ajut arribarà a qui ho necessita.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XV DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Dt 30,10-14
Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir
Lectura del llibre del Deuteronomi
Moisès s’adreçà al poble i li digué: «Escoltaràs el Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: Qui és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Ni és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir: Qui és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir: les tens als llavis, les tens al cor».
Salm responsorial 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37 (R.: 33)
A vós us prego, Senyor,
en aquesta hora propícia;
escolteu-me, Déu meu, vós que estimeu tant,
vós que sou fidel a salvar els amics.
El vostre amor, Senyor, vessa bondat;
mireu-me, per la vostra gran misericòrdia.
R. Els humils que busquen Déu sincerament diran:
«Tingueu llarga vida».
O bé:
Al·leluia.
Jo, Déu meu, soc un pobre sofrent.
Que el vostre ajut em defensi.
Els meus càntics lloaran el nom de Déu,
reconeixeran la grandesa del Senyor. R.
Se n’alegraran els humils quan ho vegin;
els qui busquen Déu sincerament diran:
«Tingueu llarga vida».
El Senyor escolta sempre els desvalguts,
no té abandonats els seus captius. R.
Déu salvarà Sió,
reconstruirà les viles de Judà;
hi habitaran els servents del Senyor,
ells i els seus fills les posseiran,
hi viuran els que estimen el nom de Déu. R.
O bé:
18,8.9.10.11 (R.: 9a)
És perfecta la llei del Senyor,
i l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dona seny als ignorants.
R. Els preceptes del Senyor omplen el cor de goig.
Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls. R.
Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims. R.
Són més desitjables que l’or fi,
més que l’or a mans plenes;
són més dolços que la mel
regalimant de la bresca. R.
Lectura segona Col 1,15-20
Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses
Jesucrist és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.
Al·leluia Jo 6,63b.68b
Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida,
vós teniu paraules de vida eterna.
Evangeli Lc 10,25-37
Per a mi, qui són aquests altres?
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?». Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs».
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?». Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dos denaris a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?». Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell». Jesús li digué: «Doncs tu fes igual».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
CONSELLS ALS EXILIATS
Comentari a la primera lectura diumenge 15 durant l’any. C
El Deuteronomi, vist en la seva totalitat, és principalment un gran discurs que defensa el valor de la Llei i estimula el seu compliment. És un dels llibres més citats de tot l’Antic Testament. Es desenvolupa en un sol dia i en un sol lloc: el dia de la mort de Moisès, Israel rep la seva darrera voluntat. El Deuteronomi és d’alguna manera el testament de Moisès. En llegim un petit fragment a la primera lectura d’aquest diumenge (Dt 30,10-14).
La varietat de materials continguda en el llibre porten a pensar que el Deuteronomi és el resultat d’un gran procés de formació que va dels primers temps de la història d’Israel fins a l’època de desprès de l’exili. És a dir, es tracta de la recopilació d’una gran tradició teològica que té el seu origen en el regne del nord i a causa de la caiguda de Samaria (721 aC.) arriba fins al regne de Judà.
La darrera secció del llibre (29,1-34,12) recull un sermó sobre l’aliança atribuït a Moisès. Aquest sermó va seguit d’unes paraules dirigides als exiliats (aquí cal situar el text que llegim avui). Segueixen les disposicions de Moisès abans de la seva mort, la transferència de la seva autoritat a Josué i la redacció per escrit de la Llei confiada desprès als sacerdots levites i posada dins l’Arca de l’Aliança.
Tot just en el primer verset de la nostra lectura ens trobem amb uns termes que per la seva importància bíblica i teològica val la pena tenir en compte.
A l’Antic Testament l’escolta (del verb hebreu “shama”) va associada a la disponibilitat a acceptar la voluntat de Déu expressada en la seva Llei. La manca d’audició no es considera un defecte d’audició sinó com un cor endurit (Jr 6,10). Escoltar implica comprensió intel·lectual i resposta moral concretada en la submissió i l’obediència al qui parla.
El terme hebreu “Mitsvat” designa un manament, mandat o càrrec diví confiat a Israel. El manaments tenen a veure amb la justícia social protegint els grups vulnerables proporcionant tribunals i judicis justos, limitant la venjança i promovent la generositat entre els membres de la comunitat ( disposicions sabàtiques i jubilars).
En paral·lel a aquest ens trobem amb el terme hebreu “huqqah” que denota un estatut, una ordenança, una institució prescrita emesa per l’autoritat divina. A diferència de la Llei és una disposició específica establerta per Déu amb caràcter vinculant. La seva varietat abasta ritus, cerimonials, regulacions cíviques, deures sacerdotals, festivals commemoratius, restriccions dietètiques i, fins i tot, obligacions reials.
“Mitsvah” i “huqqah” formen part del gran conjunt que és la Torà, la Llei: La instrucció divina que guia el poble de l’Aliança.
El terme hebreu “shub”, tot i que significa tornar, el seu us va des del simple tornar geogràficament al punt de partença fins a designar comparativament les profundes realitats del penediment, la restauració, la renovació. Les 1056 aparicions del terme a l’Antic Testament fan de “shub” un concepte fonamental de la teologia bíblica.
En la resposta del qui es converteix intervenen dos elements fonamentals de l’antropologia hebrea: el cor i l’ànima. El cor (“leb”) denota la nucli intern de la persona, el seu pensament, voluntat, consciència emoció. L’ús occidental modern limita el cor als sentiments, però en l’Antic Testament descriu la totalitat de la vida de la persona. El terme hebreu “nephesh” que traduïm per ànima marca la diferència entre estar viu si es té “nephesh” o estar mort si no se’n té. “Nephesh” és la força vital que anima l’ésser, el seu jo interior amb els pensaments emocions i desitjos.
Els exiliats a qui es dirigeixen les paraules que llegim en aquest text se’ls encoratja a guardar els manaments i decrets escrits en la Llei. Però per ells la Llei els podia caure molt lluny perquè tal com diu el llibre d’Isaïes: “De Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem la Paraula del Senyor” (Is 2,3). El text desmunta la possibilitat de llunyania de la Llei perquè aquesta en sintonia amb Jr 31,33 és molt a prop de la persona: la té als llavis i al cor.
Diumenge 15 durant l’any. 13 de Juliol de 2025