Full Parroquial 8-6-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE DE PENTECOSTA (Jn. 20, 19-23) (Jn 14,15-16.23b-26)
- Jesús, abans d’anar-se’n d’aquest món, ens deixa un encàrrec:
“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”
Jesús ens envia. A què? Doncs, a fer el mateix que Ell, a comunicar a tothom la Bona Nova: que Déu ens estima i que nosaltres ens hem d’estimar i hem de conviure en Pau.
Pot semblar que això és una utopia enmig d’aquest món tan egoista, tan insolidari, tan violent. Però és evident que Jesús no ens envia a una missió impossible.
Hem de creure en la força de l’ESPERIT que tots portem dins.
Els apòstols són un exemple evident de l’eficàcia d’aquesta força.
És cert, han rebut la força de l’ESPERIT: “Rebeu l’Esperit Sant” els ha dit Jesús. I això els ha convertit en homes i dones nous, disposats a escampar per tot arreu, amb coratge, amb il·lusió, el missatge de Jesús.
- De vegades parlant d’una persona determinada, diem que té esperit de col·laboració. D’altres diem que té esperit de lluitador, o de superació. O que té esperit de negociant o d’aventurer.
L’esperit d’una persona és aquell estil interior que el fa actuar d’una manera determinada: és
l’estil amb què cada un enfoca la pròpia vida. I això té conseqüències.
Doncs bé, un cristià és aquell que es distingeix perquè té l’Esperit de Jesús: és aquell que viu amb l’estil que Ell (Jesús) va viure, aquell que es deixa conduir per l’ESPERIT SANT que portem dins.
És aquest el nostre estil de viure?
Aquells que no ens coneixen, podrien adonar-se, pel nostre estil de viure, que som cristians?
- Cadascú sap quina és la seva resposta, però pot ser un bon moment per recordar que des del BAPTISME tots els creients portem dins aquest Esperit de Jesús que, per a molts – quina llàstima! – és un desconegut.
Hem de creure en l’eficàcia de l’Esperit que portem dins. Cadascú de nosaltres ha de ser una petita llum que vagi il·luminant el seu entorn.
Si sols portéssim dins pessimisme i desencís, voldria dir que no som deixebles del Crist. El deixeble de Crist és enviat a comunicar per tot arreu la BONA NOVA. La BONA NOVA!
La festa de la Pentecosta és una crida a entrar més plenament en aquest món interior per saber-hi descobrir la presència de l’ESPERIT SANT. Aquell Esperit Sant que ens sosté, ens acull tal com som i ens convida a ser portadors de la Bona Nova de Jesús.
- La primera lectura d’avui ens dona pistes per saber de quina manera hem de proclamar aquesta Bona Nova. Ens diu que, malgrat haver-hi allà, gent que parlava llengües diferents, tots sentien parlar els apòstols en la seva pròpia llengua.
En aquesta societat tan dividida, nosaltres hem de parlar el llenguatge que tothom comprèn, perquè respecta les diferències, però facilita la unió. Ho fem?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE DE PENTECOSTA
Solemnitat
MISSA DEL DIA / Cicle C
Lectura primera Fets 2,1-11
Tots quedaren plens de l’Esperit Sant
i començaren a expressar-se
Lectura dels Fets dels Apòstols
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües».
Salm responsorial 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30)
Beneeix el Senyor, ànima meva.
Senyor, Déu meu, que en sou de gran.
Que en són de variades, Senyor, les vostre obres,
la terra és plena de les vostres criatures.
R. Quan envieu el vostre alè, Senyor,
renoveu la vida sobre la terra.
O bé:
Al·leluia.
Si els retireu l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir.
Quan envieu el vostre alè, reneix la creació,
i renoveu la vida sobre la terra. R.
Glòria al Senyor per sempre.
Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet,
que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig. R.
Lectura segona Rm 8,8-17
Tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu
són els fills de Déu
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, els qui viuen d’acord amb les mires naturals no poden agradar a Déu. Però vosaltres no viviu segons les mires naturals sinó segons les de l’esperit, perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist. Però si Crist està en vosaltres, encara que el cos hagi de morir per culpa del pecat, com que sou justos, l’Esperit és la vostra vida. I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.
Germans, nosaltres tenim un deute, però no amb la carn, que ens obligaria a viure com demana la carn. Perquè si visquéssiu així, moriríeu; en canvi, si per l’Esperit feu morir les obres pròpies de la carn, viureu.
Tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!». Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.
Al·leluia
Veniu, Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels
i enceneu-hi la flama del vostre amor.
Evangeli Jo 14,15-16.23b-26
L’Esperit Sant us farà entendre tot el que us he dit
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre.
Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UNA TORRE FINS AL CEL
Comentari a la primera lectura de la vigília de Pentecosta
A la primera lectura de la vigília de la Pentecosta es llegeix el conegut relat de la Torre de Babel. És bo aprofitar l’oportunitat que se’ns brinda de llegir aquest interessant relat (Gn 11,1-9).
La tradició deuteronomista redactà una història del poble d’Israel que anava des de Josué fins al començament de l’exili. Posteriorment s’afegí a aquesta història les tradicions sobre l’Èxode i retrocedint encara més s’hi uniren les tradicions sobre els Patriarques. Tot aquest conjunt es coronà amb uns relats que explicaven l’inici de la humanitat. Són els 11 primers capítols del llibre del Gènesi i el relat de la Torre de Babel és el darrer d’aquest conglomerat de tradicions.
El relat es pot llegir des d’un aspecte cultural i també des d’un aspecte teològic. El text informa que uns “homes emigraren des de l’orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar” . És el pas de nomadisme al sedentarisme. El fet de construir una ciutat i edificar una torre es pot considerar una evolució i el pas cap un sistema de vida més complexa. De fet és el que viurà Israel en la seva història, del nomadisme, del pas pel desert acabarà en l’establiment en la terra promesa.
Els constructors prefereixen construir amb maons en lloc de fer-ho amb pedra que hagués estat més apropiat tractant-se d’una construcció amb les pretensions de ser una ciutat i una torre que arribessin fins el cel. El relat explica d’alguna manera l’evolució en les tècniques de construcció que permetien edificacions més barates i més ràpides si bé no tan sòlides com la construcció en pedra.
Viatgers intrèpids i indagadors s’adonaren en entrar en relació amb diferents pobles, races i tribus que parlaven llegües diferents. Per donar raó d’aquest fenomen es construí un relat mític que explicava el per què d’aquesta realitat.
Des del punt de vista teològic el tema estrella és el desafiament i la rebel·lió de l’ésser humà contra Déu. Fixem-nos que en el verset que precedeix el relat de la torre de Babel es dona notícia de les nacions que es van dispersar per la terra desprès del diluvi (Gn 10,32). Curiosament el capítol 11 comença dient que els éssers humans parlen una sola llengua i fan servir les mateixes paraules. Els que semblaven dispersats ara apareixen units per endegar un projecte comú.
Quin és aquest projecte? Construir una ciutat per protegir-se amb una torre que arribi fins al cel. L’autor del text té present molt probablement una construcció gegant que hi havia a Babilònia (Babel és el terme hebreu que es refereix a Babilònia) i que amb tota possibilitat es tracta del zigurat “Etemenanki”. L’autor entén que un esforç d’aquesta grandària és quelcom oposat a Déu, és una rebel·lió i una arrogància contra l’Altíssim perquè, encara que el text no ho especifiqui, arribar al cel equival a la pretensió d’ocupar l’espai que és propi de Déu. Els éssers humans, doncs, es posen d’acord en un projecte contrari a Déu; ells no tenen presents les paraules del salm 127: “Si el Senyor no construeix la casa és inútil l’afany dels constructors” (Sl 127,1).
L’altivesa i la supèrbia no s’acaben amb la construcció de la ciutat i la torre, els constructors volen fer-se un nom. Tenir un nom és tenir prestigi, honorabilitat, consideració social. En el capítol 12 que segueix al nostre relat és Déu qui atorga un nom a Abraham però aquí són els altius habitants de la ciutat que ells mateixos volen fer-se un nom.
Finalment els constructors són dispersats. El verb hebreu “putz” es tradueix per dispersar i en el llibre d’Ezequiel es refereix a la dispersió que representà l’exili que fou el càstig que Israel rebé per la seva idolatria (Ez 11,17; 20,34.41; 28,25). Aquí la idolatria que representa la construcció d’una torre que vol ocupar l’espai de Déu és castigada amb l’exili – dispersió. Una picada d’ullet al que serà la història d’Israel.
El relat de la torre de Babel tanca el conjunt dels 11 primers capítols del Gènesi que mostren una humanitat pecadora (paradís, Caín i Abel, diluvi). Davant el desgavell que representa aquesta humanitat pecadora, Déu decideix intervenir per corregir aquesta situació i escull un poble la història del qual començarà amb el patriarca Abraham pare d’un poble destinat a ser benedicció per totes les nacions.
Vigília de Pentecosta 8 de Juny de 2025