Full Parroquial 17-4-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
DIJOUS SANT (1C 11,23-26) (Jn 13,1-15)
- El cercle contra Jesús es va estrenyent i ell intueix que està arribant al terme de la seva vida aquí a la terra. Jesús està emocionat. Per això sent la necessitat de passar una estona d’intimitat amb els seus deixebles.
Sap que és el darrer sopar que fa amb ells. Intenta de penetrar els seus sentiments.
El sentiment que “ha arribat l’hora”. Tota la vida ha estat una preparació per arribar a aquest moment: poder-se lliurar per la nostra salvació. Sent dintre seu una barreja de satisfacció, però també de por, perquè sap que no li resultarà fàcil.
No obstant això, per damunt de tot, el domina una gran confiança en el Déu-Pare. Sap que li donarà força per arribar fins al final.
Tot un exemple per a nosaltres que, sovint, ens enfonsem imaginant situacions difícils en les quals pensem que ens podríem trobar. Confiem en Déu: mai no ens demanarà res que no ens doni, al mateix temps, la força per dur-ho a terme.
- Un altre sentiment és la preocupació pels seus deixebles. Ell mateix els ha escollit i els ha format personalment. Avui està trist perquè un el trairà. I també sap que els altres l’estimen, però són dèbils i que, davant del perill, el deixaran sol.
Hauríem d’intentar penetrar en la tristesa que havia de sentir Jesús en aquells moments, davant la resposta dels seus deixebles. I també ens podríem preguntar:
Quina és la nostra resposta a les crides que ens fa el Senyor?
S’assembla més a la de Judes o a la dels apòstols, dèbils, però de bona voluntat?
Però Jesús els estima massa per deixar-los abandonats. Vol que tinguin la certesa que mai no estaran sols. Per això institueix l’Eucaristia.
L’Eucaristia no l’hem pas inventada nosaltres, sinó que va ser el mateix Jesús qui la va instituir. Aquest pa i aquest vi compartit amb els germans i germanes, és el signe de la seva presència viva, esperançadora i renovadora entre nosaltres.
En endavant, disposarem d’un aliment que sempre estarà a la nostra disposició. Un aliment que és VIDA, perquè és Jesucrist mateix.
Sabem agrair la seva generositat? Valorem l’Eucaristia?
Nosaltres, com els deixebles, som cridats a seguir Jesús. Però, a nosaltres, la crida ens la fa des de dins. Ser cristià no és simplement ser imitadors de Jesús, sinó prendre consciència que el seu Esperit habita en nosaltres i deixar-nos guiar per Ell.
No és un impuls que ens mou des de fora, sinó una Llum i una Força que ens impulsa des de dins. Ara, els creients, som un nou Jesús a la terra: som l’Esperit encarnat en cadascú de nosaltres. Per això, ara, les seves mans, els seus llavis i, sobretot el seu cor som nosaltres. Som conscients d’aquesta responsabilitat?
- I finalment, un altre sentiment que portava Jesús, és la preocupació per deixar als seus deixebles una Llum que orientés i unifiqués tota la seva vida. Jesús ha estat el seu MESTRE i no se’n vol anar sense insistir en allò que ha estat el nucli central del seu ensenyament: “que s’han d’estimar perquè són fills d’un Déu que és Amor”.
Però no es refereix a una estimació teòrica, sinó de servei, de plena dedicació als altres. I, per ensenyar-nos-ho de manera pràctica, fa un gest que ens deixa admirats: es posa a rentar els peus – feina d’esclaus – als seus deixebles.
I preguntem-nos que sentiria Jesús, si ens rentés els peus a nosaltres.
També ens podem preguntar on anem a buscar el Senyor. Sovint, potser el busquem “a les altures” i resulta que el tenim als nostres peus.
Sabem descobrir Jesús en els pobres, en els humiliats, en aquells que tothom, potser també nosaltres, trepitja? On busquem a Jesús?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIJOUS SANT: MISSA VESPERTINA DE LA CENA DEL SENYOR
Lectura primera Ex 12,1-8.11-14
El ritu del sopar pasqual
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès i a Aharon mentre eren al país d’Egipte: «Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any. Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel: “El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa, prengui un anyell o un cabrit. Si una família fos massa petita, que el prengui junt amb la família del veí més pròxim, fins a completar el nombre de persones. Compteu quants en calen per menjar-se’l. Que sigui mascle, sense tara, i que no tingui més d’un any. Podeu prendre igual un anyell que un cabrit. L’heu de guardar fins al dia catorze del mes, i que tots els qui formen part de la comunitat del poble d’Israel el degollin al capvespre d’aquell dia, que prenguin de la seva sang i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.
Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn, rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues. Per a menjar-vos-el, aneu cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà, i us l’heu de menjar a corre-cuita: aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor. Aquella nit passaré pel país d’Egipte i faré morir tots els primogènits d’Egipte, tant els dels homes com els dels animals, i faré justícia contra les divinitats d’Egipte. Jo soc el Senyor. La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu. Quan veuré la sang “passaré” enllà i, al moment que jo castigui el país d’Egipte, no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini. Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor. Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”».
Salm responsorial 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 1C 10,16)
Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet?
Invocant el seu nom,
alçaré el calze per celebrar la salvació.
R. El calze de la benedicció
és comunió amb la sang de Crist.
Al Senyor li doldria la mort dels qui l’estimen.
Ah, Senyor, soc el vostre servent,
ho soc des del dia que vaig néixer,
vós em trencàreu les cadenes. R.
Us oferiré una víctima d’acció de gràcies,
invocant el vostre nom,
compliré les meves prometences,
ho faré davant el poble. R.
Lectura segona 1C 11,23-26
Cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze,
anunciem la mort del Senyor
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial». Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial». Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.
Vers abans de l’evangeli Jo 13,34
Us dono un manament nou, diu el Senyor:
Que us estimeu els uns als altres
tal com jo us he estimat.
Evangeli Jo 13,1-15
Jesús demostrà fins a quin extrem estimava els seus
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare. Ell que sempre havia estimat el seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava. Durant el sopar, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura. Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, vós voleu rentar-me els peus a mi?». Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després». Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus». Jesús li contestà: «Si no et rento, tu no ets dels meus». Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em renteu només els peus: renteu-me també les mans i el cap». Jesús li respon: «Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus; ja està net tot ell. I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots». Jesús sabia qui l’havia de trair; per això deia que no tots estaven nets.
Després de rentar-los els peus, quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula, els digué: «Enteneu això que us acabo de fer? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc. Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL PASSAT ÉS ESCÒRIA
Comentari a la segona lectura del 5é diumenge de Quaresma C
Filips era durant el segle I dC. una ciutat d’una relativa importància situada al nord de Grècia a la província de Macedònia. Havia estat fundada en el segle IV aC. pel parr d’Alexandre el gran, Filip II i quedava situada prop del mar i d’una important via romana, la via Egnatia que unia el sud d’Itàlia amb Bizanci ( la futura Constantinopla). Tenia, doncs, una certa importància econòmica, recolzada per la fertilitat de la seva planura per la riquesa dels seus minerals: or i plata.
Segons informa el llibre dels Fets (Ac 16,12 ss), Pau hauria fundat allà una comunitat cristiana durant l’anomenat “segon viatge missioner”. La predicació de l’evangeli tingué un èxit relatiu, però, malgrat tot, es convertiren alguns jueus i alguns pagans. Un conflicte amb les autoritats locals obligà Pau i els seus companys abandonar Filips. No va tornar a Filips i, tot i que l’estada va ser curta, les relacions amb la comunitat van continuar a través de diversos escrits i cartes. La majoria de comentaristes considera que l’actual carta als Filipencs n’aplega tres: 1) 4,10-20; 2) 1,1 – 3,1; 4,9-23; 3) 3,2- 4,8. El fragment que llegim a la segona lectura d’avui (Fl 3,8-14) correspon a la tercera carta i es considera que és una interpolació.
Pau invoca el coneixement e Crist que és el que l’ha portat a deixar sense valor el seu passat. El coneixement de Crist es diferencia d’aquell coneixement que els gnòstics pretenien tenir aconseguit amb esforços humans i que ells consideraven que era el que salvava. És aquell coneixement o saviesa que Pau critica en la primera carta als Corintis: “Els jueus demanen prodigis i els grecs cerquen saviesa però nosaltres prediquem un Messies crucificat ( 1 Co 1,22).
Aquest coneixement fruit de l’estudi i la reflexió podríem dir-ne “coneixement de cap”. El coneixement de que parla Pau, el coneixement de Crist és un “coneixement de cor” És comparable al coneixement que una mare té del seu fill que és a la vegada intel·lectual i emocional. Les bones mares volen saber el que passa en les vides dels seus fills, el què aprenen a l’escola, els problemes amb que s’enfronta, els noms dels amics, les seves coneixences, el seu estat de salut. Aquest tipus de coneixement és que Pau vol tenir de Crist.
El coneixement de Crist és l’incentiu que ha portat Pau a deixar la seva vida passada. En el verset 5 (anterior la text de la nostra lectura) Pau s’ha definit com a Fariseu, El llibre dels Fets ens diu que era deixeble de Gamaliel. membre del Sanedrí jueu (22,3) i que tenia bones relacions amb els grans sacerdots (9,14). Els fariseus exercien un lideratge entre el poble encaminat a incentivar el compliment de la Llei. Religiosament Pau tenia una situació força envejable.
Si hom vol canviar de vida i no té un incentiu potent el més probable és que al cap de poc temps torni a la vida passada. En canvi si l’incentiu és potent el que farà és que descobreixi el seu passat com una cosa inútil. Pau ha experimentat una cosa així. Ha experimentat l’eminència de descobrir Jesús el Crist com a Senyor i les coses que abans apreciava ja no tenen poder en el seu cor.
Pau, desprès de veure Jesús ressuscitat en el camí a Damasc (Ac9) desprès d’experimentar la gràcia Déu, el seu nou anhel brilla tan fortament que els seus costums i desitjos anteriors esdevenen invàlids i desapareixen en la foscor. Les coses passades les considera “skubala”, terme grec que es tradueix per escòria. La paraula grega “skubala” literalment significa una cosa que es llença als gossos, però en l’és comú arriba a significar diverses coses inútils i sense valor com les escombraries. Les coses que a Pau en un temps li van semblar precioses ara són “skubala”. Ja no tenen cap poder per atrapar el seu cor. Sí, Pau va perdre alguna cosa en fer-se cristià però ara els guanys superen les pèrdues.
Diumenge 5é de Quaresma. 6 d’Abril de 2025