L’Homilia de Mn. Segimon

Homilia MISSA DEL GALL

Avui, aquesta nit, germans i germanes, hem sortit de casa i hem vingut aquí, per a reunir-nos amb la comunitat parroquial, a través de la fosca.

Ens hem aplegat de nit, en aquesta meravellosa nit de Nadal, que si, d’una banda, dona un toc d’encís a la nostra celebració, d’altra banda, ens serveix de paràbola. La nit és imatge d’una altra mena d’obscuritat. Projectem-li la llum de Nadal amb paraules del profeta Jeremies: “Alçat radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre tu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria” (Isaïes 60,1-4).

Enmig nostre s’ha fet present aquesta glòria de Déu que anunciava el profeta. És Jesús, el fill de Maria, l’infant de Betlem. Ell és l’amor, la pau, l’esperança, La pau a la Bíblia és molt més que l’absència de guerra. És plenitud, benestar, seguretat, fraternitat i harmonia entre els homes i dones de tot el món.

No podem oblidar la cara fosca de la vida: la de les desgràcies, les malalties o les privacions materials; la del pecat amb totes les seves misèries morals. Tots hi som dins d’aquesta foscor. La portem enganxada a la pell.

El missatge de Nadal l’hem de projectar sobre la realitat de les nostres vides.

No han estat massa bones, almenys per a tothom, els mesos i els dies que han precedit el Nadal del 2024. No són bones les notícies, les que omplen els diaris i transmeten els informatius de ràdios i televisions.

Hem vist els immigrants que moren a les pasteres sense poder arribar a la terra promesa de l’opulenta Europa. Hem vist els immigrants il·legals dormint al carrer. Hem vist gent de la nostra ciutat trucant a les portes de Càritas per obtenir queviures o roba per vestir-se.

I, com si no passés res, com si no hagués passat res, els nostres carrers ja tornen a estar ben engalanats i comencen a arribar felicitacions, pensem en els regals i planegem vacances, festes, trobades i àpats.

Al cap i a la fi, celebrem Nadal. Però no podem evitar que tornin insistents i obstinades les necessàries preguntes: Per què celebrem Nadal? I en realitat, què celebrem?

Avui ens ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor!

Hi ha lloc per a Ell, per Jesús, en el nostre hostal? Ara és l’hora de fer-li lloc!

En tindrà prou el Senyor que ve, amb el pessebre de la parròquia o de casa nostra?

En tindrà prou amb el cant de les Nadales, o amb els carrers il·luminats de les nostres ciutats?

En tindrà prou amb la Missa del Gall o potser amb una almoina als pobres, aquesta vegada més esplèndida que de costum?

El goig de “nasqué de Maria Verge” no ens ha de fer oblidar que “tornarà gloriós a judicar els vius i els morts”, i que a la fi del nostre camí ens demanarà “si l’hem sabut reconèixer en la persona dels més necessitats” (Cf. Vaig tenir fam, set, era a la presó, estava malalt…)

Hem cantat fa uns moments: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor” Però, ¿com podem parlar aquest Nadal de l’amor que Déu els té, als milers i milers d’homes, dones i infants que han sobreviscut a les catàstrofes i encara no a les cruels guerres i que s’han quedat sense res, mentre ploren pels seus que han perdut la vida?

¿Com podem parlar de l’amor que Déu els té, als infants maltractats, les dones humiliades, les víctimes de la violència de gènere, als malalts terminals, als avis arraconats? Penso també en tants homes i dones nets de cor… que sempre perden. I en tants malvats… que sempre guanyen.

Betlem, Palestina i tota la terra de Jesús viu encara avui amb murs de separació i enveges terribles, que en comptes de preparar la pau, la fan cada vegada més difícil. Els murs encara ens separen. Tant a Terra Santa com a Europa i el Mediterrani, s’alcen autèntiques muralles que separen comunitats enfrontades. Aquestes barreres teòricament serveixen per evitar més violència, però a la pràctica només fan que perpetuar i agreujar unes diferències ja existents.

Avui, també, a les grans ciutats s’han alçat murs invisibles entre les persones que porten a la incomunicació. És paradoxal que en un món on disposem de tants mitjans de comunicació, hi hagi tantes persones que viuen el drama de la soledat i la incomunicació, sovint acompanyades (Cf. La imatge d’una parella passejant donant-se la mà, però tots dos amb els walkmans a les orelles n’és un trist exemple).

Cal reconèixer que cada vegada són més, però, els que es resisteixen a l’aïllament i estableixen ponts de comunicació entre persones de diverses edats, entre grups socials, entre barris, entre països, entre cultures.

Tan sols podrem dir que s’ha aconseguit la pau quan totes aquestes poblacions i grups de persones siguin capaces de conviure amb normalitat i sense murs.

Els cristians ens volem sumar a aquells que a l’Església i a la resta de la societat, amb tots els homes i dones de bona voluntat, lluny d’aixecar murs, volem dreçar ponts.

Per això, cada any, quan miro el pessebre sento l’angoixa del pessebre vivent de la Palestina d’avui.

I amb tot, obstinadament, passi el que passi, en el nostre àmbit personal, en l’àmbit de la nostra comunitat parroquial o a qualsevol racó del món, continuem confessant amb humilitat: Hem vist l’amor que Déu ens té i hem cregut amb humilitat!

I és que, molt sovint, oblidem l’altra cara de la mateixa realitat. Ja són moltes les persones que estimen i perdonen; són molts els qui s’esforcen per fer un món més just; no es poden ni comptar les persones que preguen i que viuen en comunió amb Déu. Fàcilment oblidem que, des del primer dia, hi ha persones “d’esperit pobre” que viuen al ras, i escolten la Bona Nova; que hi ha pastors que s’acosten a la Cova i troben Josep i Maria amb el Nen a la menjadora. Oblidem que els senzills es meravellen del que els han explicat els pastors.

Celebrem Nadal perquè creiem que, malgrat tot, Déu és amb nosaltres, no com a solució màgica, sinó com a company de camí, que comparteix, solidari, la nostra història, la real, no la fictícia, que plora amb els que ploren, pateix amb els que pateixen i amb els que moren.

Necessitem Nadal, no per fer un parèntesi enganyós. La realitat no canvia de cop i volta, d’un dia a l’altre, sinó per redescobrir l’únic camí que salva el món: el camí de l’amor eficaç, fet servei, tendresa, solidaritat. És el camí que Déu ha triat per a Ell i per nosaltres.

Sant Pau de tot això en treu conclusions en la seva carta a Titus (que hem llegit a la segona lectura): “Ja s’ha revelat l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, i és l’hora de viure en aquest món amb una idea de sobrietat, justícia i veritat.

Cal doncs que ens deixem congregar per Jesús, en una comunitat ben seva, apassionada per fer el bé”.

Jo aquest Nadal, no sabria felicitar-vos, amic i amigues, germans i germanes, sense fer-me’n ressò, ni que sigui amb les pobres i senzilles paraules d’aquesta homilia.

També vull recordar unes paraules de Martin Luther King, del seu discurs en el moment de la recepció del Premi Nobel de la Pau l’any 1964: “No vull fer la predicació única dels qui diuen que els pobres davallaran l’un rere l’altra en el terbolí del militarisme cap a l’infern de la destrucció termonuclear. Jo crec que la veritat i l’amor diran la darrera paraula, que la vida, encara que de vegades sembli vençuda, resta sempre més forta que la mort. Crec també que un dia tota la humanitat reconeixerà que Déu és la font del seu amor. Jo crec que la bondat ens salvarà i que donarà, com a fruit, la pau”.

I amb la Cora Weiss, lluitadora i educadora per la pau, i amb vosaltres, voldria somniar per un món nou, per un món millor. Que en el cor dels homes i dones, regni la pau, que ens estimem tots com germans i germanes, que les guerres es converteixin en festes, que els canons i els míssils es tornin campanes, que amb el seu so, anunciïn des del Nord fins al Sud, des de l’Est fins a l’Oest que tots som germans.

Que “el pa i la sal” arribi a tothom, que finalment sapiguem compartir, tot allò que hem rebut del bon Déu, font de riquesa que no s’esgotarà mai. El Nadal no és l’aniversari d’una data (25 de desembre). Nadal no té sentit si no hi ha una solidaritat efectiva.

Germans i germanes! Voleu somniar amb mi perquè sigui realitat?

Us desitjo de tot cor un Nadal de somnis i farcit de pau!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA