Full Parroquial 17-11-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Mc 13,24-32)
- Estem a les acaballes del temps litúrgic, anomenat de “durant l’any”.
Ben aviat començarem l’Advent.
Coincideix això amb la tardor, aquesta època que cauen les fulles i els arbres s’assequen; que molts ocells emigren i d’altres animals s’amaguen. Sembla com si la natura es morís.
Però aquesta mort no és definitiva. Sabem que després arribarà una altra primavera: les branques tornaran a ser tendres i naixeran noves fulles i noves flors.
La primavera és el triomf de la vida. Però ha calgut que la natura passés per l’hivern: ha calgut que, abans, morís tot allò que era vell i caduc, i així pogués tornar a néixer una vida renovada, millor que l’antiga.
- Penso, que aquest cicle de la natura ens fa entendre millor el que ens vol dir Jesús a l’evangeli d’avui: que hi ha coses que passen i moren i que n’hi ha d’altres que romanen i són llavor de nova vida. Amb un llenguatge alhora poètic i simbòlic propi d’aquella època, ens vol fer veure la caducitat de moltes coses a les quals potser nosaltres donem molta importància.
A què donem valor nosaltres? Què ens preocupa?
Val la pena que ens preguntem en què gastem la nostra vida.
Fora llàstima que la gastéssim únicament per aconseguir coses caduques, condemnades a desaparèixer. Hauríem viscut inútilment.
I també val la pena que ens preguntem quina importància té per a nosaltres, la Paraula de Jesús, aquesta paraula que no passarà mai, que és llavor de vida eterna.
- Hi ha una altra ensenyança que podem treure d’aquest evangeli: La vida humana, la nostra vida, no és una cosa estàtica, sempre igual, sinó que és dinàmica, sempre en evolució, sempre en creixement, sempre en canvi.
Hi ha moments de crisi, d’enfonsament, de sofriment, ja ens ha advertit Jesús. Arriben moments en què coses humanes en les quals confiàvem i ens donaven seguretat – salut, diners, prestigi, institucions – se’ns enfonsen. Però aquestes crisis, que es donen en tota vida humana, no són definitives: són etapes transitòries però necessàries per a créixer i progressar, per saber discernir que és essencial i què és secundari en la nostra vida.
- Si un arbre mantingués sempre les mateixes fulles i les mateixes flors no es renovaria, no podria donar fruit. Cal que caiguin les fulles i morin les flors per tal que sorgeixi la nova vida i pugui donar fruit cada any. Altrament seria un arbre estèril.
Això que veiem tan clar a la natura, ens costa de saber-ho acceptar en la nostra vida. Hi ha moments en què, humanament parlant, tot ens va bé, estem “plens de fulles i flors”. I voldríem que aquesta situació es mantingués estàtica, inamovible, per sempre.
- No ens hem d’espantar si, de vegades, el cel se’ns enfosqueix i trontollen les coses en què confiàvem: la salut, la feina, els diners, el prestigi, les influències, les persones que ens envolten.
Tot això passa, però el Senyor, amb la seva força i amb la seva estimació, roman per sempre al costat nostre. De què podem tenir por?
L’Evangeli d’avui ens ha de portar esperança. La Paraula del Senyor que ens estima, ens anuncia la destrucció de coses caduques, però també ens garanteix l’arribada de la seva salvació. I les seves paraules “no passaran”.
Ens ho creiem això? Doncs, per què no vivim amb més esperança?
Reflexionem-hi!
Demanem al Senyor, que ens doni la seva Llum, per tal de poder entendre millor el seu missatge.
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY / Cicle B
Lectura primera Dn 12,1-3
En aquell moment serà salvat el poble
Lectura de la profecia de Daniel
En aquell temps es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials, que vetlla pels fills del teu poble; hi haurà un temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions fins aquell moment.
Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui estaran inscrits en el llibre. La multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna.
Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més.
Salm responsorial 15,5 i 8.9-10.11 (R.: 1)
Senyor, heretat meva i calze meu,
vós m’heu triat la possessió.
Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
R. Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi.
El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cor reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts,
ni deixareu caure a la fossa el qui us estima. R.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir a la vostra presència;
al vostre costat delícies per sempre. R.
Lectura segona He 10,11-14.18
Amb una sola oblació, ha consagrat del tot i per sempre
els qui havien de ser santificats
Lectura de la carta als cristians hebreus
Tots els sacerdots oficien diàriament i ofereixen sovint unes víctimes semblants, que mai no poden treure els pecats.
Però Jesucrist, després d’oferir-se una sola vegada com a víctima pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus. Amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal presentar cap més ofrena per obtenir-ne el perdó.
Al·leluia Lc 21,36
Estigueu alerta pregant en tota ocasió
perquè us pugueu mantenir drets
davant el Fill de l’home.
Evangeli Mc 13,24-32
Reunirà els seus elegits, que vindran de tots quatre vents
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UNA VIUDA FIGURA DE LACOMUNITAT
Comentari a l’evangeli del diumenge 32 durant l’any. B
Una crítica als mestres de la llei orgullosos i la defensa d’una viuda que tira dues “lepta” al gazofilaci del temple de Jerusalem és el que trobem en el text (Mc 12,38-44) de l’evangeli de Marc que llegim aquest diumenge.
Vist el text des d’un punt de vista descriptiu ja està bé que Jesús s’encarés amb els mestres de la llei i sortís en defensa d’una pobre viuda. Però si ens limitem als fets descrits, aquests esdeveniments ens queden llunyans i resten incapaços de somoure les consciències dels lectors del segle XXI.
Però Marc no fa història, ni una crònica periodística d’uns fets que s’esdevingueren en temps de Jesús. Marc fa teologia, fa catequesi amb la pretensió que siguin ben vàlides per les comunitats a les que es dirigeix i de retruc per les comunitats que aniran sorgint a través del temps.
Marc es val d’una realitat històrica que podria donar-se en temps de Jesús per alertar a les comunitats del seu temps i, en conseqüència, de les posteriors. Caldrà tenir en compte, per tant, el caràcter representatiu dels mestres de la llei i de la viuda.
Marc escriu presentant els mestres de la llei del temps de Jesús. Aquests formen part amb els ancians i els grans sacerdots de la terna dirigent religiosa d’Israel. El seu poder no prové de la força de les armes, ni és un poder polític – administratiu, ni econòmic ( tot i puguin participar indirectament d’aquests poders), és un poder religiós que es mou en el camp de la conviccions, de les consciències, de les creences, un poder molt llaminer. Dirigents que serviran d’imatge dels dirigents de les primeres comunitats cristianes a les qui escriu Marc. Aquests es valen del seu càrrec i de posició religiosa dins la comunitat, del seu saber erudit per exercir una acció de domini sobre el col·lectiu humil i senzill de la comunitat. Ho fan per enriquir-se, per treure’n un benefici potser no material però sí per augmentar el seu prestigi, el seu orgull, el seu afany de figurar. Que això passava en les primeres comunitats cristianes en dona fe Ignasi bisbe de Síria quan escriu als esmirnesos: “Que el càrrec no infli la vanitat de ningú” (IgEf 6,1).
La viuda és imatge de la comunitat cristiana petita, senzilla i humil. El text no descriu la viuda però podem saber d’ella a partir del contrast que representa la detallada descripció dels mestres de la llei. A aquests els agraden les riques vestidures quan la viuda just té per vestir el que porta a sobre. Els mestres de la llei els agrada que els saludin i ocupar els llocs d’honor, la viuda sense la protecció del seu marit viu sense cap mena de protecció social; els mestres de la llei mengen en banquets, la viuda dona el poc que li queda per menjar.
Donant el que li queda la viuda demostra una gran confiança en Déu. La seva actitud no es una actitud passiva que espera les ajudes dels altres sinó que és una actitud creativa que fa el gest de donar i entregar encara que el que tingui per donar sigui una insignificança. Pensem en els voluntaris de València que van a ajudar amb una escombra i un collidor.
La viuda representa el que han de ser les comunitats cristianes. Les que anteposen el valor Déu – la viuda dona al temple – per damunt de qualsevol altre valor. Comunitats actives i generoses capaces de convertir en do allò que sembla que no servirà per res. Comunitats humils i senzilles que defugen el poder l’ostentació i el prestigi.
Diumenge 32 durant l’any. 10 de Novembre de 2024