Full Parroquial 27-10-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Mc 10,46-52)
- Aquest miracle que acabem d’escoltar, és un dels més carregats de simbolismes de tot l’evangeli. Es parla d’un cec. És a dir, d’un home que vivia en la foscor: els seus horitzons eren molt tancats, molt limitats.
No ens veiem reflectits, d’alguna manera, en aquell home?
També, de vegades, nosaltres estem a les fosques, no veiem clara la nostra fe, tenim dubtes: hi ha esdeveniments que no comprenem per què passen, veiem exemples que ens desconcerten, sentim veus que ens impulsen a deixar de ser fidels a l’evangeli.
Fixem-nos en aquell cec. S’adona que Jesús passa prop seu i li fa una petició que li surt de molt endins: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi!” I Jesús que mai rebutja una súplica feta amb sinceritat, li concedeix allò que demana. Diu l’Evangeli que: “A l’instant hi veié”. A l’instant! És la força de la paraula de Jesús. Sempre obra allò que diu.
¿Som conscients que Jesús, amb la mateixa força que il·lumina, que guareix i que salva, també passa constantment a prop nostre?
Sobretot el trobem a l’eucaristia de cada diumenge. I també ens diu a nosaltres les mateixes paraules que va dir a aquell cec: “Què vols que et faci?”
- Fixem-nos també en una altra cosa. Aquell home, per acostar-se a Jesús i poder ser guarit, va haver de superar les seves pròpies inèrcies que el mantenien assegut al costat del camí.
I també va haver de vèncer la resistència d’aquells que el destorbaven d’arribar-hi. Hi havia gent al seu costat que el volia fer callar, que volien impedir que s’acostés a Jesús. “Però ell cridava encara més fort”- diu l’evangeli. Però finalment “llençar la capa i anar cap a Jesús”.
La història segueix repetint-se. Jesús passa constantment a prop nostre. Nosaltres com el cec de l’Evangeli, podem aixecar-nos decididament, “d’una revolada” superant la còmoda mandra de la mediocritat i acostar-nos a Jesús, que és la llum, la Font de la vida.
- Finalment, recordem que a la nostra època també hi ha molta gent, sobretot joves, asseguts al costat del camí de la vida, que no acaben d’entrar-hi de ple, perquè no hi troben sentit: “estan cecs”.
Molts, educats en la fe des de petits, l’han abandonat. L’abandonen perquè mai no l’han experimentat com a font de vida, d’alegria, d’impuls de creixement personal i comunitari.
La fe era, únicament, per a ells, un conjunt de pràctiques externes rutinàries, que no aportava res a la seva vida… Per això arriba un moment que la deixen.
- Nosaltres, els qui som al seu costat, podem ser determinants amb el nostre testimoni personal, perquè recuperin la fe, o per confirmar-los en la ceguesa: que segueixin pensant que la fe és quelcom que no val la pena.
Una fe viscuda com una rutina, o pitjor, com una càrrega, serà un obstacle que impedirà que arribin a la llum.
Una fe viscuda com una font de joia i d’esperança, com a generadora de vida, com un impuls a ser millors, a ser solidaris i constructors de pau, una fe viscuda com allò que dona sentit a totes les coses, pot ser un gran ajut per a curar la seva ceguesa.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle B
Lectura primera Jr 31,7-9
Cecs i coixos, els faré tornar consolats
Lectura del llibre de Jeremies
Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo soc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran».
Salm responsorial 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 3)
Quan el Senyor renovà la vida de Sió
ho crèiem un somni,
la nostra boca s’omplí d’alegria,
de crits i de rialles.
R. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem!
Els altres pobles es deien:
«És magnífic el que el Senyor fa a favor d’ells».
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem! R.
Renoveu la nostra vida, Senyor,
com l’aigua renova l’estepa del Nègueb.
Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls,
criden de goig a la sega. R.
Sortien a sembrar tot plorant,
emportant-se la llavor;
i tornaran cantant d’alegria,
duent a coll les seves garbes. R.
Lectura segona He 5,1-6
Ets sacerdot per sempre segons l’orde de Melquisedec
Lectura de la carta als cristians hebreus
Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.
Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat». I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre segons l’orde de Melquisedec».
Al·leluia 2Tm 1,10b
Jesucrist, el nostre salvador,
ha desposseït la mort del poder que tenia,
i amb la Bona Nova de l’Evangeli,
ha fet resplendir la llum de la vida.
Evangeli Mc 10,46-52
Rabuni, feu que hi vegi
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bartimeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi». Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi». Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo». Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida». El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi». Jesús li diu: «Ves, la teva fe t’ha salvat». A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
JEREMIES I EL REGNE DEL NORD
Comentari a la primera lectura del diumenge 30 durant l’any. B
Un oracle del profeta Jeremies dirigit al regne d’Israel, el regne del nord el llegim a la primera lectura d’aquest diumenge (Jr 31,7-9).
Jeremies nasqué vers el 650aC en el si d’una família sacerdotal a Anatot, un poble que dista una hora de Jerusalem. L’any tretze del regnat de Josies, rei de Judà (Jr 1,2), això seria pels vols del 626aC quan tindria aproximadament 20 anys, fou cridat per Déu al ministeri de profeta. Jeremies visqué uns temps políticament complicats. L’imperi assiri que havia estat el causant de la invasió del regne del nord entrà en declivi i el domini babilònic començà a fer-se sentir acabant amb dues deportacions.
La vida de Jeremies es pot repartir en quatre etapes: la primera s’escau entre el 627aC i el 609aC sota el regnat de Josies; la segona sota el regnat del rei Joiaquim (609aC – 598aC); la tercera sota Sedecies (597aC – 587aC) i la quarta sota el domini babilònic. Pel que fa al text que comentem la primera etapa és la que ens importa.
Aprofitant la decadència de l’imperi assiri, el rei Josies emprengué una reforma religiosa i política que començà el 632aC i acabà el 622aC amb el descobriment del llibre de la Llei coincident en gran part amb el nostre Deuteronomi. L’intent de Josies era unificar tot el territori d’Israel unint els regnes del nord i del sud. Alguns comentaristes sostenen que Jeremies s’oposà a aquesta reforma, però són més els que defensen que el profeta la veiés amb bons ulls. La lluita contra la idolatria i el sincretisme era el compliment dels seus desitjos més profunds de tal manera que és possible que no tant sols la veiés bé sinó que col·laborà en la seva implantació.
L’oracle que llegim avui va dirigit, com hem dit abans, al regne del nord i cal situar-lo en la primera etapa de la vida del profeta. Pot anar be recordar la problemàtica religiosa i humana dels destinataris de l’oracle. El regne del nord va ser sempre addicte als cultes cananeus. Això implicava l’abandonament del Déu d’Israel. Des del punt de vista humà la situació estava marcada per un profund desànim. Es mantenia ben viu el record dels deportats l’any 720aC; ciutats despoblades, economia precària i manca de coherència política. En l’oracle que llegim predomina una gran sensibilitat humana, una gran dosi d’esperança i un missatge de salvació perquè retornaran els exiliats en unes condicions immillorables.
L’oracle descriu una marxa triomfal pel desert i això és motiu d’alegria pels repatriats perquè el Senyor ha portat la salvació al seu poble. Són freqüents en l’Escriptura les invitacions a lloar amb alegria les gestes alliberadores del Senyor (Is 12,6; 40,9-10; 44,23; Sl 47,2; 68,33-36; 95,1-2; 96,1-2; 98,1).
La resta d’Israel és el que ha quedat desprès de les destrosses comeses pels assiris, però també aquella comunitat que s’ha mantingut fidel al Senyor.
“Portats del país del nord, aplegats des de l’extrem de la terra” es refereix a Assíria on foren portats captius els habitants del regne del nord.
En la caravana hi haurà cecs i coixos, embarassades i parteres. Són gent dèbil però la seva presència emfasitza el poder del Senyor i la grandesa de la seva bondat. La presència de cecs i coixos contrasta amb el passatge de l’Escriptura que diu que cecs i coixos no entraran al temple del Senyor (2 Sa 5,8). Aquí no són exclosos sinó totalment integrats en el poble alliberat.
“Vindran tot plorant”, una tristesa que es converteix en alegria quan s’experimenten les condicions del retorn. Clara sintonia amb el salm 126.
Les condicions físiques del primer èxode foren molt dures. Allà brollà aigua de la roca ( Ex 17,1-7; Nm 20,1-13) per apaivagar momentàniament la set, aquí rius abundants acompanyen tot el camí que és pla i sense entrebancs. Tot plegat vol expressar la preocupació generosa de Déu que és qualificada de paternal. La paternitat de Déu defineix la relació de Déu amb Israel com una relació d’intimitat, de protecció i de confiança.
Diumenge 30 durant l’any. 27 d’Octubre de 2024