Full Parroquial 30-6-2024

L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE XIII DURANT L’ANY (Mc 5,21-43)

 

  1. Aquest evangeli ens presenta dues situacions humanes aparentment sense sortida. Una dona que patia una malaltia incurable i un pare que acaba de perdre allò que més estima: la seva filla.

Però on acaben els recursos humans, comença el poder de Déu. Recorren a Jesús i la seva resposta és espectacular. Perquè el Senyor mai decep als qui confien en Ell. Nosaltres sí que, sovint, decebem als qui han confiat en nosaltres. Però el Senyor, no. Mai.

Per què no confiem més en el Senyor?

 

  1. Aquella dona “patia pèrdues de sang des de feia dotze anys” i els metges no havien pogut fer res per a curar-la. Era una malaltia que la mantenia marginada i que lentament l’anava portant a la mort.

En la nostra vida ens podem trobar, també, en situacions de fracàs, de decepció, de manca d’esperança, que poden generar un procés d’erosió de la nostra fe. Un procés que, a poc a poc, ens pot portar a una mediocritat de vida, que pràcticament és com la mort de l’esperit.

On anem a buscar el remei a aquesta mort lenta de l’esperit?

Aquella dona, esgotats tots els recursos humans, busca el contacte amb Jesús i queda curada. És un exemple a imitar.

 

  1. L’evangeli d’avui ens presenta també un pare angoixat que recorre a Jesús perquè pensa que la seva filla, de dotze anys, es morirà.

I, així va ser: el seu amor de pare, tot i ser molt gran, no pot evitar que aquella nena mori. I és davant de la mort que nosaltres ens sentim totalment impotents: no hi podem fer res.

Però aquell home havia invocat Jesús. I Jesús és aquell que escolta, estima i actua.

Aquell pare ha de superar la pressió ambiental d’aquells que li diuen que abandoni, que no hi ha res a fer, que la nena és morta i ben morta.

Però ell, contra tota esperança humana, confia en Jesús, que li diu: “Tingues fe i no tinguis por”. En les situacions difícils de la meva vida, fins i tot quan allò que estimo sembla mort, el Senyor també em diu a mi: “Tingues fe i no tinguis por”

Sabem escoltar la seva veu?

 

  1. Mentrestant, Jesús arriba a casa d’aquell home, fa fora tota la gent que cridava i es queda únicament amb les dues persones que senten més profundament la mort de la nena: el seu pare i la seva mare.

Llavors, diu l’evangeli, Jesús: “li dona la mà i li diu: “Talita cum”, que vol dir “Noia aixeca’t”. A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar”.

Això ens fa veure que Jesús, no sols té poder de ressuscitar, sinó també una delicadesa profundament humana. Jesús és aquell que ajuda a aixecar-se, a caminar, a retornar a la vida.

També la nostra missió, com a creients, ha de ser com la de Jesús: donar la mà, ajudar als altres a aixecar-se, a caminar, a retornar a la vida.

I a fer-ho amb delicadesa.

Nosaltres no tenim pròpiament el poder de fer miracles. Però tenim el poder d’estimar que també és una força capaç d’obrar miracles. L’estimació sincera sempre és portadora de vida, sempre desvetlla possibilitats adormides.

Sabem estimar de veritat?

No et quedis en la vulgaritat, en la mediocritat. Supera les mandres, les pors, els egoismes, el “passotisme” i esforça’t per créixer personalment i per millorar les coses al teu entorn.

Val la pena viure: val la pena deixar petjades positives. Aprofitem la vida: fem el que puguem segons les nostres possibilitats. La resta ja la farà el Senyor. Així viurem de veritat i serem capaços de ressuscitar vides al nostre entorn.

 

Reflexionem-hi!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA

DIUMENGE XIII DURANT L’ANY / Cicle B

Lectura primera Sa 1,13-15.2,23-24

L’enveja del diable va introduir la mort al món

Lectura del llibre de la Saviesa

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.

Salm responsorial 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b (R.: 2a)

Amb quin goig us exalço, Senyor.

M’heu tret a flor d’aigua quan m’ofegava,

i no heu permès que se n’alegrin els enemics.

Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts,

Quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat a la vida.

R. Amb quin goig us exalço, Senyor!

Canteu al Senyor, els qui l’estimeu,

enaltiu la seva santedat.

El seu rigor dura un instant;

el seu favor, tota la vida.

Cap al tard tot eren plors,

l’endemà són crits de joia. R.

Escolteu, Senyor, compadiu-vos de mi;

ajudeu-me, Senyor.

Heu mudat en joia les meves penes,

Senyor, Déu meu, us lloaré per sempre. R.

Lectura segona 2C 8,7.9.13-15

Que allò que us sobra a vosaltres,

compensi el que falta als germans pobres

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint

Germans, vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l’amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us demano. Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat. És allò que diu l’Escriptura: «Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava, ni als qui n’havien recollit poc els en faltava».

Al·leluia 2Tm 1,10b

Jesucrist, el nostre salvador,

ha desposseït la mort del poder que tenia,

i amb la Bona Nova de l’evangeli,

ha fet resplendir la llum de la vida.

Evangeli Mc 5,21-43

Noia, aixeca’t

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori». Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?». Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?». Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves-te’n en pau».

Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por». I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm». Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dona la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca’t.» A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

Justos i impius                               

Comentari a la primera lectura del diumenge 13 durant l’any. B

En els primers  capítols del llibre del llibre de la Saviesa (1-5) hi apareix una forta preocupació per la situació en que es troben els justos i els impius. Això es pot explicar perquè l’autor d’aquest llibre escrit el segle I aC. es dirigeix als jueus que vivien a la diàspora sobretot a Alexandria. Alguns d’ells en entrar en contacte amb les influències de l’hel·lenisme i la nova cultura grega se’n reien de la fe dels jueus que es mantenien fidels a les tradicions i a la religió jueva; el llibre els anomena impius. Els israelites fidels eren malvistos pels impius fins arribar al punt de ser perseguits.

De la lectura dels capítols 1-5 es pot deduir la situació dels justos i dels impius tal com l’entén l’autor del llibre de la Saviesa. Els justos estan destinats a la immortalitat. L’autor de Sv parla d’immortalitat i no de resurrecció degut a la influència de l’hel·lenisme. El terme resurrecció correspon a un concepte propi de la teologia jueva i resulta incomprensible per l’hel·lenisme (Ac  17,32). Contràriament els impius són uns apòstates que s’han deixat seduir per la influència de l’hel·lenisme i han abandonat les creences i les pràctiques del judaisme. Pensant que més enllà de la mort no hi ha res més, s’han lliurat a una vida de plaer i disbauxa intentant gaudir el màxim del moment present. Conseqüència del seu comportament el que els espera és la mort. La contraposició entre justos i impius li servirà a l’autor per exposar la seva doctrina sobre la immortalitat.

En el text de la primera lectura que llegim avui  (Sv 1,13-15; 2,23-25) l’autor fa una reflexió sobre la realitat de la mort i ho fa tenint present el relat de Gènesi (Gn 1-3) sobre la creació i la caiguda de l’home i la dona al paradís. Allí hi descobreix el germen de la novetat del seu ensenyament

L’Antic Testament era en temps de l’autor del llibre de la Saviesa la part més important del llegat religiós i literari de la tradició en la que vivia el poble jueu. L’autor se’n val per l’exposició dels seus ensenyaments i confirma allò del que n’està convençut amb el que diuen els llibres de la Llei i els profetes.

En el nostre text hi trobem dues afirmacions importants: El projecte creador de Déu és un projecte de vida on no hi té cabuda la mort. Així, tant en crear els animals (Gn 1,22), com en crear l’home i la dona (28), Déu els diu: “sigueu fecunds i multipliqueu-vos”. Dona la benedicció (28) a l’home i la dona, que cal entendre com una empremta de vida.

La mort – i aquesta és la segona afirmació – ha entrat en tot cas com un element extern al projecte creador de Déu que no ha creat la mort. El pensament de l’autor de Sav el trobem en l’apocalíptica: el llibre de Baruc diu: “Adam va ser el primer a pecar i va portar la mort sobre els que encara no existien” (2 Bar 54,15). Més endavant Pau fa seu també aquest pensament quan a la carta als romans diu: “Per obra d’un sol home va entrar el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort; i així la mort s’ha estès a tots els homes, ja que tots han pecat” (Rm 5,12).

El just morirà com la resta dels humans però la seva vida de comunió amb Déu tindrà continuïtat en l’altra vida. Al just li espera la immortalitat. L’autor fonamenta la immortalitat en el fet que l’ésser humà és creat a imatge de Déu. La imatge de Déu no deformada pel pecat resta present en l’ésser humà i és la garantia de la immortalitat i atorga la victòria sobre la mort física.

El pecat ha fet que la mort entrés en la història humana. Pel que fa a la mort física, el que hauria estat un trànsit natural sense ser angoixant el pecat l’ha convertit en una realitat rodejada d’incertesa, patiment, desassossec i temor. Pel que fa a la mort espiritual, les conseqüències són encara més desastroses. El pecat ha fet que aquesta sigui la mort autèntica i aquesta consisteix en la privació total de la comunió amb Déu i la privació del seu benefici de vida. Estimant la justícia – com diu el començament del llibre – es pot evitar la mort autèntica i aconseguir la immortalitat.

Diumenge 13 durant l’any. 30 de Juny de 2024

AVISOS

·         A partir d’ ara, cada dijous al vespre, Adoració Eucarística a la Capella del Sagrament de la Basílica de Santa Maria, de 18 a 20, amb Rosari a ¼ de 8.