Full Parroquial 18-2-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE I DE QUARESMA (Mc 1,12-15)
- La resurrecció de Jesús és el fet més important que celebrem els cristians, perquè és un fet que capgira totes les nostres concepcions humanes. Demostra, sobretot, que la mort no és invencible, que el Bé és més fort que el Mal, i que, a la llarga, la Veritat, no les aparences, la Veritat, s’imposa.
Per tot això, diem que la resurrecció de Crist és el fonament de la nostra fe i de la nostra esperança, perquè ens demostra que viure d’acord amb l’evangeli, no és una cosa absurda, sinó plena de sentit. És natural, doncs, que els cristians vulguem recordar cada any aquest fet tan important: és la celebració de la Pasqua.
- Però, com tots els grans esdeveniments, si volem viure’ls a fons, cal preparar-nos-hi amb temps. Aquest és el sentit de la Quaresma, que vam iniciar el Dimecres de Cendra. És el camí cap al triomf, perquè la nostra fe “no és la del crucificat sinó la del ressuscitat”. És una fe de triomf, de victòria i no pas de fracàs.
Cada any torna de nou la Quaresma i, de fet, cada any és nova, perquè nosaltres no som els mateixos que l’any passat. Nosaltres hem viscut noves experiències, hem tingut èxits i fracassos; potser s’han acomplert certes esperances i també, sens dubte, hem sofert decepcions. I tot això ens ha fet canviar. Però és de la nostra situació actual que el Senyor ens ofereix un temps de gràcia, de conversió, que ens permeti renovar la nostra vida i ser millors.
Ho hem de saber viure amb esperit d’agraïment.
- El passatge de les temptacions que hem escoltat és la versió de Marc, que és la més curta de totes. No descriu les tres temptacions clàssiques sinó que només explica que el Senyor va passar quaranta dies al desert, on va ser temptat per Satanàs.
És a dir, Jesús, com nosaltres, va ser provat: va sentir la força del mal, que intentava desviar-lo del seu camí. Però Ell va resistir i és va mantenir fidel.
Per això ens pot servir d’exemple. Perquè també nosaltres estem sotmesos a temptacions, es a dir, també experimentem la influència del mal en nosaltres: una força que intenta desviar-nos del camí de l’evangeli.
- a) La primera podria ser la temptació de “no tenir temptacions”: la pèrdua del sentit del pecat. No donar importància a coses que han portat Jesús a morir en la creu. Seria realment trist que ens passés això. No es tracta de viure amb por, sinó al contrari de viure en l’amor.
Per això, hauríem de ser conscients, que tot allò que és egoisme, que és injustícia, que és antievangèlic, no és positiu, ni per a nosaltres, ni per a la humanitat. Encara que tothom ho faci, els cristians ens hi hem d’oposar, per amor a Jesucrist i pel bé dels nostres germans.
- b) Una segona temptació és la “temptació del relativisme”. Sentim tantes opinions que ens desconcertem i ja no sabem on és realment la veritat.
I llavors, tenim la temptació de considerar totes les coses al mateix nivell, sense una escala de valors clara que ens permeti optar en cas de conflicte. És evident que nosaltres la llum l’hem d’anar a buscar a l’evangeli
Quin criteri seguim a l’hora de prendre decisions? El de l’evangeli o el de la majoria?
Els resultats seran molt diferents.
- c) La tercera temptació podria ser la “temptació del desànim, del pessimisme”
Rebem tantes informacions negatives que podem tenir la sensació que tot va malament.
I llavors, ens sentim impotents i podem caure en l’error d’imaginar-nos que no val la pena lluitar perquè és inútil.
Hem de saber reaccionar recordant que el Bé, encara que no faci soroll també és present i actuant en el món: hi ha també molta gent bona, que estima, que sembra bondat, que busca la justícia i porta pau i esperança.
Sobretot, hem d’estar convençuts que, gràcies a Jesucrist, el Bé és més fort que el Mal i que, a la llarga, acabarà guanyant. Això és el que ens ha volgut dir Jesús, a l’evangeli, amb aquelles paraules: “Creieu en la Bona Nova”. Realment hi creiem?
Doncs aportem-hi el nostre granet de sorra, d’acord amb les nostres forces físiques i espirituals de cada moment. La resta ja la farà el Senyor.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE I DE QUARESMA / Cicle B
Lectura primera Gn 9,8-15
Aliança de Déu amb Noè, salvat de la inundació del diluvi
Lectura del llibre del Gènesi
Déu digué a Noè i als seus fills: «Jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva: La vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi, no hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra».
Déu digué: «El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Quan cobriré la terra de nuvolades i apareixerà l’arc entre els núvols, em recordaré de l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres i tots els éssers animats; l’aigua no formarà més un diluvi que faci desaparèixer tot rastre de vida».
Salm responsorial 24,4-5b.6-7b.8-9 (R.: cf. 10)
Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me,
perquè vós sou el Déu que em salveu.
R. Tot el vostre obrar, Senyor, és fruit d’amor fidel
per als qui guarden la vostra aliança.
Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat
i de l’amor que heu guardat des de sempre.
compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant. R.
El Senyor, bondadós i recte,
ensenya el bon camí als pecadors.
Encamina els humils amb la seva justícia,
els ensenya el seu camí. R.
Lectura segona 1Pe 3,18-22
L’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva
Lectura de la primera carta de sant Pere
Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida. Per això anà a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noè, quan la paciència de Déu esperava, mentre preparaven l’arca. En aquella arca se salvaren a través de l’aigua unes poques persones, vuit en total, i l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva, i que no consisteix a deixar net el cos, sinó a demanar a Déu una consciència bona gràcies a la resurrecció de Jesucrist, que se n’anà al cel, va rebre la submissió de les potestats i dels estols angèlics i està a la dreta de Déu.
Vers abans de l’evangeli Mt 4,4b
L’home no viu només de pa;
viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.
Evangeli Mc 1,12-15
Era temptat per Satanàs i l’alimentaven els àngels
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels.
Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UN NOU MÓN
Comentari a la primera lectura del 1er diumenge de Quaresma. B
L’aliança ( en hebreu “berit” ) és un terme i concepte teològic àmpliament present a l’Antic Testament. Les primeres lectures de Quaresma del cicle B dediquen una especial al·lusió a aquest tema. Aquest primer diumenge la primera lectura narra l’aliança de Déu amb Noé, el segon diumenge presenta la d’Abraham, el text del tercer diumenge recull el decàleg estretament vinculat a l’aliança del Sinaí; l’exili és l’evident al·lusió de l’aliança trencada i aquest és el tema de la lectura del quart diumenge; la del cinquè diumenge presenta el text de Jeremies que fa una interiorització de l’aliança.
El text que llegim avui (Gn 9,8-15) pertany a la tradició sacerdotal. Aquesta tradició té el seu origen entre els exiliats de Babilònia. Alguns d’aquests es van desanimar en veure el temple destruït i la terra perduda, altres, en canvi, intentaren aprofundir en el passat d’Israel a fi d’enfortir una fe i una esperança capaces d’afrontar la nova situació. Això és el que varen fer alguns sacerdots de Jerusalem exiliats a Babilònia entre els quals hi havia el profeta Ezequiel. La tradició s’origina, doncs, al final de l’època de l’exili i els primers temps del retorn. La tradició sacerdotal no vol anular les altres tradicions sinó complementar-les en una nova visió exigida per la novetat històrica. Donarà molta importància a la pertinença al poble, d’aquí que les genealogies ocupin un lloc important en aquesta tradició. Es tracta de conservar la identitat d’Israel enmig de Babilònia a fi d’evitar-ne la dissolució com a poble. Signe de la pertinença al poble serà la circumcisió. Al no poder anar al temple accentuarà la importància del dissabte. Les normes sobre puresa ritual, el sacerdoci, el culte i el temple seran també puntals d’aquesta tradició.
En llegir el relat del diluvi cal tenir present el relat de la primera creació. El caos precedeix l’ordre que suposa la creació de Déu. Aquesta primera creació queda pertorbada pel pecat que omple la terra de violències (Gn 6,11). Déu s’entristeix i es penedeix d’haver creat l’ésser humà i decideix amb el diluvi fer desaparèixer l’ésser humà i tot el que havia creat.(Gn 6, 5-7).
El diluvi té com a finalitat principal eliminar la violència que impera sobre la terra. Les aigües del diluvi purifiquen el món. Desprès del diluvi sorgeix un nou món. La terra torna a estar seca i en condicions de produir novament la vida. Déu beneeix aquesta nova humanitat com ho va fer al principi ( Gn 1,28).
L’existència d’aquest nou món purificat per les aigües del diluvi depèn totalment de la generositat de Déu. L’aliança que Déu estableix amb Noé i la seva família i tots els que estaven a l’arca és una aliança unilateral. No hi ha condicions prèvies ni exigències de compliment. Déu recordarà aquesta aliança quan en vegi el senyal en l’arc de sant Martí.
El missatge del relat del diluvi és particularment significatiu pel poble d’Israel que ha viscut l’exili. A la llum d’aquest esdeveniment la caiguda de l’estat de Judà amb la seva capital Jerusalem, la pèrdua de la terra i l’exili són comparables a la destrucció produïda pel diluvi. Si desprès del diluvi sorgeix un nou món, un nou ordre, també Israel pot experimentar un ressorgiment com a poble, pot veure l’adveniment d’un nou ordre.
L’aliança amb Noé és una aliança universal. Per Israel l’aliança ha sigut una experiència positiva pel que fa a les relacions amb Déu. Ara vol, doncs, que el que li ha esta bo per ell ho sigui també per la totalitat dels pobles de la terra.
Diumenge 1er. de Quaresma. 18 de Febrer de 2024