Full Parroquial 30-4-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE IV DE PASQUA (Jn 10,1-10)
1. L’evangeli d’avui és d’aquells que porten esperança. Jesús se’ns hi presenta com el nostre guia, com el bon pastor que «camina al davant i les ovelles el segueixen».
Els camins de la vida no són pas fàcils: hi ha barrancs per on podem estimbar-nos, hi ha cruïlles que ens desorienten, hi ha muntanyes que ens costa de coronar, hi ha perills que no ens resulta fàcil evitar. I nosaltres sovint estem a les fosques: ens falta llum i sentit d’orientació. En certs moments no sabem com tractar la parella, com ajudar els fills, sobretot quan es van fent grans, no sabem què ens demana Déu en certes situacions de la nostra vida. I moltes vegades també ens manquen forces per a superar aquells desànims, aquelles decepcions i aquells moments difícils que es van donant al llarg de tota vida humana, també en la nostra.
Jesús és el guia expert que s’ofereix a il·luminar el nostre camí i que ens assegura pasturatges abundants, és a dir, la força que necessitem per a tirar sempre endavant. Només ens demana que el seguim. Ho fem? Si no és així, a qui seguim?
Hi ha moltes altres veus que sonen al costat nostre: el que diu la majoria, la propaganda, els mitjans de comunicació… I també en sonen dintre de nosaltres mateixos: l’egoisme, l’enveja, la rancúnia, la por, la covardia… Però aquestes veus no són portadores de felicitat i de vida. Al contrari: sovint ens la roben, ens la destrossen. Només Jesús no pren mai la felicitat i la vida, sinó que sempre en dona. Ens ho creiem, això? Doncs, per què no el seguim amb més convicció? Preguntem-nos també si nosaltres sabem ser, com Jesús, bons guies, és a dir, llum i suport per a totes les persones que ens envolten.
2. Jesús també es defineix a si mateix amb una altra imatge molt suggeridora: «Jo soc la porta». Però una porta oberta, per on tots —ens ha dit— puguin «entrar i sortir lliurement». Una porta oberta allibera, obre nous horitzons, trenca l’aïllament. Jesús és aquell que ens facilita la comunicació amb Déu i els germans. Ell és la porta d’accés a un món nou, on hi ha pasturatge abundant, és a dir, on trobarem més llum, més pau, més joia, més força per a estimar.
Tots vivim la nostra vida amb l’anhel de trobar la porta que condueix a l’autèntica felicitat, a la veritable llibertat. Molts pensen que la clau que obre aquesta porta són els diners, o el poder, o el fet de viure centrat en un mateix despreocupant-se dels altres. Però, uns ben aviat, altres més tard, tots acaben descobrint, decebuts, que aquestes claus no obren les portes de l’autèntica felicitat. Quines claus tenim per a obrir la porta de la felicitat? Preguntem-nos també si sabem ser com Jesús: si sabem ser d’aquells que obren nous horitzons a les persones que ens envolten. Seria llàstima que fóssim portes tancades, que encaixonéssim, que entristíssim, que empetitíssim les persones que Déu ens ha posat al costat.
3. Finalment, Jesús ens ha dit unes altres paraules reconfortants: «Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir». Les nostres infidelitats, les nostres mancances, el pecat, són causa de mort en nosaltres. Però Jesús és aquell que ens dona la possibilitat de superar tot això i de ressuscitar de nou. Ell ha vingut precisament perquè nosaltres poguéssim tenir vida. I no una mica, sinó «a desdir», en abundància, sense límit. Sabem agrair al Senyor tanta generositat? No oblidem que ell ha mort i ressuscitat perquè això fos possible. La millor manera de mostrar-li el nostre agraïment és essent també generosos, portadors de vida al nostre entorn. Ho som?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE IV DE PASQUA / Cicle A
Lectura primera Fets 2,14a.36-41
Déu l’ha constituït Senyor i Messies
Lectura dels Fets dels Apòstols
El dia de la Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la veu i digué a la gent: «Tot el poble d’Israel ha de saber sense cap dubte que aquest Jesús que vosaltres vau crucificar, Déu l’ha constituït Senyor i Messies». En sentir això, es van penedir de tot cor, i deien a Pere i als altres apòstols: «Germans, digueu-nos què hem de fer». Pere els va respondre: «Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà». Pere continuava confirmant això mateix amb moltes altres paraules i els feia aquesta recomanació: «Aparteu-vos d’aquesta gent innoble». Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar, i aquell dia s’afegiren a la comunitat unes tres mil persones.
Salm responsorial 22,1-3.4.5.6 (R.: 1)
El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.
Em guia per camins segurs
per l’amor del seu nom.
R. El Senyor és el meu pastor, no em manca res.
O bé:
Al·leluia.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor,
m’asserena i em conforta. R.
Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m’heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa. R.
Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor. R.
Lectura segona 1Pe 2,20b-25
Heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià
Lectura de la primera carta de sant Pere
Estimats: Si després d’obrar bé us toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit davant de Déu. Aquesta és la vostra vocació, ja que també Crist patí per vosaltres, i així us deixà el seu exemple perquè seguiu les seves petjades. «Ell no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia». Quan l’insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a aquell que judica amb justícia. A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes», perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos. «Les seves ferides ens curaven». Tots vosaltres «anàveu errants com un ramat que es dispersa», però ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià.
Al·leluia Jo 10,14
Jo soc el bon pastor, diu el Senyor:
jo reconec les meves ovelles,
i elles em reconeixen a mi.
Evangeli Jo 10,1-10
Jo soc la porta de les ovelles
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
ENCARAR EL SOFRIMENT
Comentari a la segona lectura del 4rt diumenge de Pasqua.A
De la Primera carta de Pere que anem seguint a la segona lectura d’aquests diumenges de Pasqua en llegim avui un petit fragment del segon capítol (1Pe 2,20b-25)i el tema dominant escollit per la lectura litúrgica és el sofriment.
Les paraules de Pere van dirigides als esclaus (2,18) però lectura litúrgica comença a la segona part del verset 20, ometent la referència als destinataris de les paraules: els esclaus; d’aquesta manera el nostre text es converteix en una reflexió sobre el sofriment.
La realitat del sofriment ha preocupat homes i dones d’arreu i de tot temps i sempre ha existit la necessitat de trobar-hi una explicació. L’Escriptura, tant jueva com cristiana, no ha estat al marge d’aquests afanys d’explicació. Ja en els seus començaments l’Escriptura afirma que el sofriment és la conseqüència de la transgressió de l’home i la dona al Paradís. Les desgràcies que els vindran a sobre són el resultat de la transgressió (Gn 3,16-19). El llibre del Deuteronomi descriu detalladament les desgràcies que cauran damunt els qui no compleixin els manaments (Dt 28,15-68). “Mira, doncs, de posar en pràctica tots els manaments d’aquesta Llei, … altrament seran molt grans les plagues amb què el Senyor t’assotarà a tu i als teus descendents: plagues grans i persistents, i malalties persistents i malignes (Dt 28,58s). El crit de Job serà un crit rebel contra aquesta doctrina tradicional. A l’autor dels salms se li fa difícil comprendre la felicitat dels injustos i la desventura dels justos (Sl 73). Davant el fet que els injustos s’ho passen molt bé en aquest món i que els justos sofreixin escarni, persecució i, fins i tot, la mort, l’apocalíptica desplaçarà el càstig o el premi en una altra vida.
La realitat persistent del sofriment obliga a una reflexió que obri nous camins. És per això que profetes i savis descobreixen el seu valor. El sofriment té un valor purificador: “Ens has provat Déu nostre; com la plata ens depuraves al foc” (Sl 66,10; Jr 9,6); aquest és el sentit que trobem a la mateixa primera carta de Pere: “Perquè si l’or, que es fa malbé, és provat al foc, la vostra fe, més preciosa que l’or, també ha de ser provada, i així es farà mereixedora de lloança, glòria i honor el dia que Jesucrist es revelarà” (1,7). També al sofriment se li ha donat un valor educatiu: “Fill meu, no refusis la correcció del Senyor, no et cansis de la seva reprensió: el Senyor reprèn els qui estima ,com un pare fa amb el fill preferit” (Pr 3,11s; Dt 8,2-5).
Gran part del text que ens ocupa és un ressò del darrer cant del Servent del Senyor que es troba en el llibre del Segon Isaïes (Is 52,13-53,12). Aquest cant està construït amb un llenguatge provocadorament impactant. Intenta que el lector consideri que el Servent és portat als límits extenuants del sofriment tant pel que fa al sofriment físic com el sofriment moral d’haver de suportar l’insult, la burla i la soledat. Sembla que no es pot anar més enllà, que no pugui patir més del que pateix. La situació extrema dona molta més força a l’escletxa de llum que suposa l’afirmar que el sofriment té un sentit en tant que és expiatori, afirmat repetidament en el cant (vv. 4.5.6.8.10.11.12) i que pot resumir en “Farà justos tots els altres, perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells” (53,11).
Intentar trobar una explicació al sofriment no vol dir justificar-lo en el sentit d’excusar als qui oprimeixen. No es pot pensar que causant un sofriment es fa un bé perquè es dona l’oportunitat d’imitar Jesús. El sofriment no cal anar-lo a cercar i quan ve enmig d’unes circumstàncies d’aparició incomprensible és quan cal una reflexió que ajudi a viure’l amb sentit.
El text que comentem té la particularitat que és de les poques vegades que el terme “episcopos” apareix en el Nou Testament. Vol dir bisbe però algunes vegades es tradueix per guardià. La singularitat és que en aquest cas no es refereix a un càrrec dirigent de la comunitat tal com el terme designarà en la posteritat. A semblança d’Ignasi bisbe de Síria que en la carta als Romans diu: “Recordeu-vos … de l’església de Síria … Jesucrist sol i el vostre amor li faran de bisbe” (9,1), també Pere invoca la protecció i guiatge de Jesús per la comunitat a la qui dirigeix la carta.
Diumenge 4rt de Pasqua. 30 d’Abril de 2023