L’Homilia de Mn. Segimon

NADAL – MISSA DEL GALL

Aquesta nit, germans i amics, hem sortit de casa i hem vingut, a través de la fosca, per reunir-nos amb la comunitat parroquial i celebrar el Naixement de Jesús, el Messies, el Senyor.

Ens hem aplegat de nit, en aquesta meravellosa Nit de Nadal, que si d’una banda dona un toc d’encís a la nostra celebració, també ens serveix de paràbola. La nit és imatge d’una altra mena d’obscuritat. Projectem-hi la llum de Nadal amb paraules del profeta Jeremies: «Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la llum del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria» (Jr 60,1-4).

Enmig nostre s’ha fet present aquesta glòria de Déu que anunciava el profeta. És Jesús, el fill de Maria, l’Infant  de Betlem. Ell és l’amor, la pau, l’esperança. La pau que portarà el Messies anunciat arriba a tots els éssers creats. Isaïes ens ho recordava: «El llop conviurà amb l’anyell; la pantera jaurà amb el cabrit; pasturaran junts el vedell i el lleó, un nen petit els guiarà; es faran amigues l’ossa i la vaca, les seves cries jauran plegades i el lleó menjarà farratge com els bous; les criatures jugaran sobre el cau de l’escurçó».

Però aquesta nit de Nadal no podem oblidar la cara fosca de la vida: la de les desgràcies, les morts, les malalties, l’atur o les privacions materials. Tots hi som, dins aquesta foscor. La portem enganxada a la pell. No oblidem que el missatge de Nadal l’hem de projectar sobre la realitat de la nostra vida. No han estat gaire bons, almenys per a tothom, els mesos precedents. No són bones moltes de les notícies que omplen els diaris i transmeten els informatius de ràdios i televisions. Encara trobem immigrants intentant arribar en pasteres a la terra promesa d’Europa. Hem vist immigrants il·legals o persones dormint al carrer. Gent de la nostra ciutat trucant a les portes de  Càritas per obtenir menjar o roba. Els menjadors socials també tenen una clientela fixa. I com si no passés res, els nostres carrers ja tornen a estar ben engalanats i comencen a arribar felicitacions, pensem en regals i planegem vacances, festes, trobades i àpats.

És per això que no podem evitar que tornin insistents i obstinades les necessàries preguntes: per què celebrem Nadal?, i, en realitat, què celebrem? «Avui ens ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor». Hi ha lloc per a ell, en el nostre hostal? Ara és l’hora de fer-li lloc! ¿En tindrà prou, el Senyor que ve, amb el pessebre de la parròquia o de casa nostra? ¿En tindrà prou amb el cant de les nadales o amb els carrers il·luminats de la nostra ciutat? ¿En tindrà prou amb la missa del gall o potser amb una almoina als pobres, aquesta vegada més esplèndida que de costum?

El goig de «nasqué de Maria Verge» no ens ha de fer oblidar que «tornarà glòriós a judicar els vius i els morts» i que, a la fi del nostre camí, ens demanarà si l’hem sabut reconèixer en la persona dels més necessitats («vaig tenir fam, set, era a la presó, estava malalt…»).

Hem cantat fa uns moments «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor». Però, ¿com podem parlar aquest Nadal de l’amor que Déu té als milers i milers d’homes, dones i infants d’Ucraïna, de l’Iran, d’Afganistan, Síria, del Sudan, d’Haití, del Iemen, etc., etc., que han sobreviscut a guerres, catàstrofes i repressió, s’han quedat sense res i ploren pels seus que han perdut la vida? ¿Com podem parlar de l’amor que Déu té als infants maltractats, víctimes de la pederàstia, a les dones humiliades, a les víctimes de tota violència, als malalts terminals, als avis arraconats? Betlem, Palestina i tota la terra de Jesús viu encara avui amb murs de separació i odis i enveges terribles, que en comptes de preparar la pau, la fan cada vegada més difícil…

Els cristians ens hauríem de sumar a tots els homes i dones de bona voluntat que, en l’Església i en la societat, en comptes d’aixecar murs, volen construir ponts. I, obstinadament, passi el que passi, en el nostre àmbit personal, familiar, comunitari i allà on siguem continuem confessant: «Hem vist l’amor que Déu ens té i hem cregut amb humilitat!». Molt sovint oblidem l’altra cara de la mateixa realitat. Són moltes les persones que estimen i perdonen; són molts els que s’esforcen per fer un món més just; no es poden ni comptar les persones que preguen i viuen en comunió amb Déu i amb els germans.

Fàcilment oblidem que, des del primer dia, hi ha persones d’esperit pobre, que viuen al ras com els pastors, que s’acosten a la cova i troben Josep i Maria amb el Nen a la menjadora. Oblidem que els senzills es meravellen del que els han explicat els pastors. Com em deia una persona en una de les moltes nadales que he rebut: «Celebrem Nadal perquè creiem, malgrat tot, que Déu és amb nosaltres, no com a solució màgica, sinó com a company de camí, que comparteix, solidari, la nostra història, la real, no la fictícia, que plora amb els que ploren, pateix amb els que pateixen i amb els que moren».

Necessitem Nadal, no per a fer un parèntesi enganyós. La realitat no canvia de cop i volta, d’un dia a l’altre, sinó redescobrint l’únic camí que salva el món: el camí de l’amor eficaç, fet servei, tendresa, solidaritat. És el camí que Déu ha triat per a ell i per a nosaltres. Sant Pau treu conclusions de tot això en la seva carta a Titus —que hem llegit en la segona lectura—: «Ja s’ha revelat l’amor de Déu que vol salvar tots els homes, i és l’hora de viure en aquest món una vida de sobrietat, justícia i veritat».

Què canviarà de la nostra vida personal i comunitària? Recordem les senyes d’identitat de Jesús, que l’àngel comunicà als pastors: «Trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora». Recordem una vegada més el profeta Isaïes que, fent servir la natura com a imatge de la salvació de Déu, ens diu: «El desert exulta de festa i s’engalana de goig, perquè ja mai més no hi haurà cecs ni invàlids, ni leprosos ni sords. I fins i tot els morts tornaran a la vida».

Ho creieu, això? La comunitat que creu i segueix Jesús ha de saber traduir aquests signes messiànics per al món d’avui. Si ho creus de veritat i obres en conseqüència, els senyals que deixaràs pel camí seran aquests:

– Aniràs d’acord amb els pobres per ser el seu recer.

– Portaràs amb els oprimits la seva càrrega.

– Faràs costat als més dèbils.

– Seràs la paraula dels que no compten enlloc.

– Seràs alegria i bona nova dels qui viuen entristits.

– Seràs els ulls dels qui han perdut l’esperança.

– Donaràs acolliment als qui la societat margina.

– Seràs entranyes de misericòrdia dels qui estan presoners o estan malalts i posaràs només en Déu tota la teva esperança.

Germans, somieu amb mi perquè tot això sigui realitat.

Us desitjo de tot cor un Nadal ple de somnis i farcit de pau!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA