Full Parroquial 8-12-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA (Lc 1, 26-38)
- La festa de la Immaculada Concepció —la Puríssima— és una de les més arrelades en el poble cristià. I és que els creients hem intuït que, en allò que avui celebrem hi ha un simbolisme profund que ens toca molt de prop. Celebrem avui que hi ha una germana nostra en qui s’han realitzat plenament tots els nostres anhels: ser persones bones de veritat, fidels al Senyor, capaces d’estimar generosament i de deixar un rastre de la bondat de Déu pertot arreu. Per això la festa d’avui ens porta esperança. És la primícia d’allò que Déu vol fer en tots aquells que acullin interiorment el seu Esperit i el deixin obrar.
2 L’evangeli d’avui ens recorda que la salvació del món va començar amb el «sí» que Maria va pronunciar a Natzaret. Però el projecte de Déu no s’ha exhaurit: ell vol continuar transformant-ho tot, perquè encara hi ha molt a fer. Per això necessita homes i dones de bona voluntat que siguin capaços de dir-li «sí» com Maria. Perquè amb persones disponibles de veritat, Déu és capaç de continuar fent meravelles.
Per què no puc ser jo una d’aquestes persones? No me’n penediré mai. Déu també vol néixer al cor de tots i transformar-nos en homes i dones nous, capaços d’estimar, de portar pau i esperança, d’escampar la seva bona nova pertot arreu. Ja ho sabem, que som dèbils i plens de defectes. Però recordem que, segons ens ha dit l’evangeli: «a Déu res no li és impossible». Res en absolut. Res. Per què no confiem més en la força transformadora del Senyor?
- Maria ens ha estat donada com un model a imitar. D’ella, de la seva relació amb Déu, en podem aprendre moltes coses. Recordem-ne algunes: per exemple, la seva capacitat de fer silenci interior. Precisament per això va poder sentir la veu de Déu. Aquesta veu només es fa audible en el silenci.
Déu també ens parla a nosaltres. Si escoltéssim la seva veu sentiríem néixer dins nostre, com Maria, una font de llum, d’esperança, de pau, de força. Però nosaltres vivim bolcats enfora. Dins nostre hi ha massa soroll. Sentim moltes veus, però no la de Déu, l’única que és «el camí, la veritat i la vida». Estem immersos en un món dur, difícil, insolidari. Necessitem envigorir-nos espiritualment; necessitem fermesa interior per a mantenir-nos fidels als valors de l’evangeli.
Però sense silenci interior no hi ha contacte amb el Senyor. Hem de saber aprofitar l’eucaristia de cada diumenge per a fer silenci. Per a escoltar la paraula del Senyor, que em vol parlar a mi personalment i em vol fer experimentar la seva presència vivificant, transformadora, portadora de vida. ¿Surto de l’eucaristia transformat, renovat, com devia sentir-se Maria després de l’Anunciació? ¿O surto igual com havia entrat: tan fred, tan egoista, tan trist, tan desesperançat com abans? Seria una llàstima. Significaria que he malversat una oportunitat que el Senyor m’ofereix generosament cada diumenge. Seria realment una llàstima…
- Maria se’ns presenta també com una persona capaç de fer-se plenament disponible al Senyor: «Que es compleixin en mi les teves paraules» és la resposta que va donar a l’àngel. Tot un exemple per a nosaltres que, si bé cada dia diem al Senyor en el parenostre: «faci’s la vostra voluntat», sovint només són paraules buides. Cal reconèixer que a vegades hi ha fets en la nostra vida que ens desconcerten: Per què m’ha de passar això a mi? Quin mal he fet? I llavors ens costa d’acceptar que es faci la voluntat de Déu. No entenem això que ens demana. Per això, en comptes de buscar entendre per què Déu ens demana tal cosa o tal altra, intentem fer com Maria: ella primer va acceptar de complir la voluntat de Déu, i aquest va ser el camí que li va permetre entendre-la. Què em demana el Senyor actualment a mi? M’he preocupat d’esbrinar-ho? Quina és la meva resposta? Som en temps d’Advent, que és un temps d’esperança. És un bon temps d’esperança. És un bon moment per a escoltar la veu del Senyor i per a saber-li donar una resposta positiva. Demanem-ho per intercessió de Maria.
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
8 de desembre IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Solemnitat
Lectura primera Gn 3,9-15.20
Faré que siguin enemics el teu llinatge i el de la dona
Lectura del llibre del Gènesi
Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre, el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat». Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat». El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat». El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló».
L’home donà a la seva esposa el nom d’Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.
Salm responsorial 97,1.2-3ab.3c-4 (R.: 1a)
Canteu al Senyor un càntic nou:
ha fet obres prodigioses,
la seva dreta i el seu braç sagrat
han sortit victoriosos.
R. Canteu al Senyor un càntic nou:
ha fet obres prodigioses.
El Senyor ha revelat la seva ajuda,
i els pobles contemplen la salvació.
L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment
a la casa d’Israel. R.
Tothom ha vist, d’un cap a l’altre de la terra,
la salvació del nostre Déu.
Aclameu el Senyor arreu de la terra,
esclateu en cants i en crits d’alegria. R.
Quan la Immaculada Concepció se celebra en diumenge, la lectura segona és la del diumenge corresponent d’Advent (A, B o C).
Lectura segona Ef 1,3-6.11-12
Déu ens elegí en Crist abans de crear el món
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dona lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.
Al·leluia Lc 1,28.42
Déu vós guard, Maria, plena de gràcia,
el Senyor és amb vós,
sou beneïda entre totes les dones.
Evangeli Lc 1,26-38
Déu te guard, plena de gràcia,
el Senyor és amb tu
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible». Maria va respondre: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».
I l’àngel es va retirar.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
VIURE AL MARGE
Comentari a l’evangeli del 2n diumenge d’Advent. A.
El text de Mateu que llegim a l’evangeli d’avui està dedicat a presentar la persona de Joan Baptista. Joan formava part del col·lectiu de persones o grups que vivien al marge dels centres de poder. Els seus valors, normes, pràctiques de conducte i estil de vida els desmarcaven de la oficialitat pautada i sovint imposada per les autoritats religioses del judaisme i de l’imperi romà dominant. Formaven part de la societat, però es mantenien en la perifèria. Quedaven al marge del poder religiós i polític del seu temps, si bé sofriren sovint les represàlies d’aquest poders. Jesús compartí amb Joan aquesta marginalitat.
El signe més clar d’aquest marginalitat és el desert. Al marge del distanciament geogràfic que representa el desert, aquest té un significat teològic de doble signe. En positiu el desert és el lloc on Déu es manifesta i dona la Llei a la muntanya del Sinaí (Ex 19,1s), en negatiu és un lloc temible on hi viuen animals perillosos (Dt 8,15). El desert és el lloc on es forgen moviments d’alliberament messiànic (Flavi Josep BelJ. 2,12). Es contraposa com a lloc alternatiu al poderós país d’Egipte (Ex 5,1; 7,16). El territori del Faraó és Egipte, el territori d’Israel és el desert. Joan se’n va al desert perquè és el lloc alternatiu a la poderosa ciutat de Jerusalem i allunyat del centres de poder de l’imperi.
Joan predicava l’adveniment del regne del cel. Donat que s’entenia que el cel és el lloc on habita Déu, regne del cel és equivalent a regne de Déu, expressió que usen Marc i Lluc. La gent que l’escoltava només en coneixia un de regne, el de l’imperi romà. Regne és un tipus d’organització de la societat on el poder d’un de sol determina les formes de relació dels ciutadans amb el poder i entre ells mateixos. L’imperi romà es caracteritzava per afavorir les classes altes de la societat a base de l’explotació i opressió de les classes pobres i baixes sovint amb l’ús despietat de la força. Els valors determinants eren el prestigi social, la riquesa i la moral de trepitja i no et deixis trepitjar. El resultat de tot això era la recerca del prestigi, benefici i poder de les elits governants.
Regne del cels usa el llenguatge imperialista però introdueix una novetat sorprenent: “dels cels” que, com hem dit, és equivalent de “regne de Déu” .Segons aquest, l’existència d’homes i dones es caracteritzarà , per tant, pels valors de l’imperi sinó pels criteris de Déu que trobem ben descrits en el salm 72 que demana pel rei l’exercici d’un poder modèlic basat, com en la reialesa de Déu, en dret i la justícia (Sl 97,2). En ell els humils seran emparats, els pobres salvats, els opressors desfets i abundarà la pau, el benestar i la prosperitat. Els egoismes i injustícies dels poders polítics seran substituïts per la justícia i el dret de Déu tantes vegades proclamats en els salm i pels profetes. Evidentment el regne del cel es converteix en un contrincant i una alternativa al regne imperial i a la llarga seran incompatibles. Només des de la marginalitat es pot predicar el regne dels cels.
“No visqueu refiats pensant que sou fills d’Abraham”. Fariseus i saduceus, tot i que enemistats entre ells, es consideraven els puntals de la religiositat d’Israel. Ells pensen que són fills d’Abraham i com a tals són el poble escollit i són els preferits de Déu (Dt 14,2). Es senten superiors i esgrimeixen aquesta superioritat davant Jesús proclamant-se fills d’Abraham (Jn8) Creuen que tenen garantida la participació en els beneficis de Déu. La preferència per part de Déu no pot fallar perquè Déu no pot deixar de salvar-los hagi sigut quin hagi sigut el seu comportament. La filiació d’Abraham passa per davant les exigències de la Llei, per això, si la incompleixen, la filiació d’Abraham els salvarà. Un exemple molt clar d’aquesta pretensió el trobem en la paràbola de l’home ric i Llàtzer que recull l’evangelista Lluc (16,19-31). Des del sheol l’home ric invoca Abraham i suplica la seva pietat a la que creu tenir-hi dret per ser ell un fill d’Abraham.
Les pretensions dels fariseus i saduceus en qualsevol moment poden quedar esmicolades perquè Déu pot treure fills d’Abraham fins de les pedres. Un toc universalista que posa la mirada en el pagans que entraran a la comunitat cristiana. Es comença a forjar un nou poble messiànic substitutiu del poble messiànic que pretenen ser fariseus i saduceus.
Diumenge 2on d’Advent. 4 de Desembre de 2022.