Full Parroquial 16-10-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Lc 18,1-8)
- «Jesús deia als deixebles aquesta paràbola per ensenyar que hem de pregar sempre». Així comença l’evangeli d’avui. Jesús ens diu que la pregària ha de ser una actitud habitual del creient: «hem de pregar sempre». No es tracta, evidentment, d’estar sempre recitant fórmules, sinó de mantenir una relació amistosa constant amb el Senyor, de parlar amb ell.
Això ens ajuda a mantenir viva la consciència que no estem pas abandonats en el buit, sinó immersos en la bondat de Déu: que no estem sols i que tot allò de bo que hi ha en la nostra vida ens arriba a través seu.
Evidentment, les persones que preguen sofreixen i passen dificultats com les altres; però viuen amb més pau i són més felices. I les persones felices —no ho oblidem— tenen més força per a ser bones, per a ser fidels a l’evangeli. I també són més capaces d’irradiar la pau i l’esperança de Crist al seu entorn. Prego sovint? Per què?
- «Aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia», hem escoltat també en l’evangeli. Aquí hi ha una ensenyança per a nosaltres: la necessitat de perseverar. Són molts els que demanen coses al Senyor. Però són pocs els qui perseveren si no veuen resultats immediats. Jesús ens vol fer veure que aquesta actitud de no perseverar és manca de confiança. Sovint el Senyor es fa esperar. Però això no vol pas dir que faci el sord, sinó que forma part de la seva pedagogia. Vol que palpem la nostra impotència, perquè entenguem que tot és un do de la seva bondat; que sols no podem res.
Perseverar és signe de confiança: és estar convençuts que som escoltats i que finalment obtindrem el que demanem o una cosa millor. Però sempre obtindrem. ¿Tinc perseverança, o abandono de seguida? En aquest darrer cas, poca cosa obtindré…
- 3. «¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits?» Aquestes paraules de Jesús ens donen la clau de la seva explicació: el que dona força a aquesta paràbola és el «contrast». Jesús ens fa veure que, si aquell jutge, tot i ser un home immoral, sense entranyes, acaba escoltant la petició, molt més ho farà Déu, que és un Pare que ens estima.
Per això, la lliçó central de la paràbola és la certesa de ser escoltats: que tinguem la seguretat que una pregària sincera i humil sempre és atesa. Sempre. «Heu de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança», ens ha dit Jesús. No se’ns pot donar una seguretat més gran. ¿Prego amb aquesta confiança?
Ue il·lumina
- L’evangeli d’avui acaba amb un interrogant que fa pensar: «Però quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà fe a la terra?». Amb aquestes paraules, Jesús ens vol transmetre la seva preocupació. Ell està disposat a donar la vida per fer present en aquest terra la seva Bona Nova, però es pregunta si haurà valgut la pena fer-ho. És un qüestió seriosa, aquesta. No ens en podem desentendre. No té sentit dir-se cristià i no sentir-se cridat a col·laborar en la difusió de la Bona Nova perquè arribi a tots els homes i dones del món.
No es tracta de fer sermons, sinó de donar testimoni amb la pròpia vida. Que se’ns noti que la fe és una llum que il·lumina el nostre camí i una força que ens ajuda a superar les dificultats perquè sabem que no lluitem sols. I, sobretot, que sapiguem viure-ho amb la joia i l’esperança al cor. És l’única manera d’aconseguir que la nostra fe sigui atractiva.
Per tant, diguem sincerament al Senyor que, en la mesura que depengui de nosaltres, quan ell torni sí que «trobarà fe a la terra»: que ens hi comprometem.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
16 d’octubre DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Ex 17,8-13
Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà». Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aharon i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aharon i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.
Salm responsorial 120,1-2.3-4.5-6.7-8 (R.: 2)
Alço els ulls a les muntanyes:
d’on em vindrà l’ajuda?
L’ajuda em vindrà del Senyor,
del Senyor que ha fet cel i terra.
R. L’ajuda em vindrà del Senyor,
que ha fet el cel i la terra.
O bé:
Al·leluia.
Que no deixi relliscar el teu peu,
ni s’adormi el qui et guarda.
El guardià d’Israel mai no s’adorm,
sempre vigila. R.
És el Senyor qui et guarda,
el Senyor t’empara al teu costat mateix.
De dia el sol no et farà mal,
ni la lluna de nit. R.
El Senyor et guarda en tota desgràcia,
et guarda la vida.
El Senyor guarda tots els teus passos
ara i per tots els segles. R.
Lectura segona 2Tm 3,14-4,2
Que l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu
Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona.
Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.
Al·leluia He 4,12
La paraula de Déu és viva i actua,
i esclareix les intencions i els pensaments del cor.
Evangeli Lc 18,1-8
Déu farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi”. El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”».
I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
LA UTILITAT DE LES ESCRIPTURES
La segona carta a Timoteu té un to molt més personal que la primera. Després d’una breu salutació, l’autor posa en boca de Pau els records que l’ uneixen a la família de Timoteu (1, 3-5). Ell, que no es va avergonyir mai de les seves proves estavergonyir-se tampoc de donar testimoni del Senyor Jesús (1, 6-14). Després de donar algunes notícies sobre la seva captivitat (1, 15-18), figuradament Pau reprèn la seva exhortació al coratge apostòlic i acaba amb la cita d’un himne sobre la nostra comunió amb Crist (2, 1-13).
La continuació de la carta concedeix una gran importància a la lluita contra els falsos doctors (2, 14-“26), la presència dels quals marca l’arribada dels darrers temps (3,1-9). En oposició a aquests homes desviats, Timoteu ha seguit a Pau amb fidelitat a les seves correries apostòliques (3, 10-13). Que romangui fidel, per tant, a l’ensenyament rebut mitjançant la lectura de l’Escriptura (3, 14-17). El capítol 4 amb més fermesa i contundència es fa una solemne adjuració a proclamar la paraula de Déu, malgrat l’oposició que troba (4,1-5); segueixen unes confidències sobre la serenitat de l’apòstol davant de la mort imminent (4, 6-8), i també sobre l’abandó en què es troba davant la prova suprema (4, 9-18). La carta acaba amb unes breus salutacions (4, 19-2).
Molts comentaristes consideren la segona carta a Timoteu el testament espiritual de l’apòstol Pau. L’autor de l’escrit utilitza un gènere literari molt conegut en el judaisme, es tracta del discurs de comiat. Un personatge important, sovint ja vell, veient que s’acosta l’hora de la seva mort reuneix els seus familiars o els seus amics i seguidors més incondicionals; llavors els recorda els fes més important de la seva vida, els desitja prosperitat i benestar en el futur, els adverteix dels moments dolents i difícils del temps present i els dona consells de comportament. D’aquest mateix estil és la 2a. carta de Pere i el comiat de Pau als ancians d’Efes narrada al llibre dels Fets dels Apòstols (20,17-18). Fora la la literatura bíblica el llibre estrella d’aquest gènere és el Testament dels Dotze patriarques.
En el text que llegim avui hi té un paper deprimir ordre la menció de les Escriptures. A que es refereix l’autor de 2 Tm quan parla d’Escriptures? L’autor fa saber que Timoteu les coneix des de petit; la seva avia Lois i la seva mare Eunice (1,5) les hi haurien ensenyat. Això fa suposar que aquestes escriptures serien l’Antic Testament; el Nou Testament estava encara en fase de gestació. Les primeres comunitats llegien escrits d’origen apostòlic a les seves assemblees eucarístiques i els intercanviaven amb d’altres comunitats però aquest material no havia arribat a una estructuració i canonització com havia aconseguit l’Escriptura hebrea; aquesta era usada per les primitives comunitats per formar i ensenya els creients i Pau utilitzava sovint fragment de l’Escriptura per avalar les seves demostracions ( Rm 1,17;3,4; 4,3.17.18; 8,36;9,7; 10,6.8.11.15; 11,8.26).
Això és el que vol que faci Timoteu l’autor de la carta. Que faci servir l’Escriptura per refutar els arguments dels falsos doctors. Segurament aquests tindrien els seus propis escrits que aportaven en les controvèrsies i és possible que en ells fessin interpretacions errònies de l’Escriptura. Amb aquest no s’hi ha de parlar i l’actitud que demana l’autor a tenir envers ells és d’autoritat a fi de no deixar-se emportar per la seva xerrameca.
A fi que sigui efectiva l’Escriptura ha d’estar inspirada i això és el que afirma l’autor de 2Tm: tota Escriptura és inspirada per Déu, això vol dir que l’Escriptura té un valor que no tenen els escrits dels adversaris de Timoteu. Inspirada vol dir que Déu ha pres part activa en la seva redacció i que sense anul·lar la creativitat i iniciativa humana, Ell és el responsable últim del seu contingut. És per això que resulta un instrument tan útil per refutar les falses doctrines dels adversaris de Timoteu.
El diumenge 29 durant l’any. 16 d’octubre de 2022