Full Parroquial 2-10-2022

L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (2Tm 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10)

  1. Tots nosaltres, evidentment, tenim fe. Altrament ja no seríem aquí. Però, què volem dir quan afirmem que tenim fe? Tenir fe no és únicament creure en unes veritats teòriques, aquelles que cada diumenge recitem en el credo. És clar que les hem de creure; però tenir fe és molt més que tot això. És creure en una persona: Jesús. No en un Jesús històric que va viure fa dos mil anys, sinó en un Jesús vivent, en un Jesús ressuscitat que continua tenint influència en la meva vida.

A través del seu Esperit, que tots portem dins i que ens impulsa a obrar el bé. A través de la Paraula seva, que cada diumenge escoltem i que és llum per a la nostra vida. A través de l’amor als germans que, quan és sincer, és l’amor de Jesús.

  1. Això és tenir fe: una cosa realment important per a nosaltres. Per aquesta raó, perquè ens importa molt, hauríem de fer sovint aquella mateixa petició que van fer els apòstols: «Doneu-nos més fe».

És clar que tots tenim fe. Però, en tenim prou? Sovint la nostra fe és dèbil i vacil·lant, i per això hauríem de fer l’esforç, com ens ha dit sant Pau, de «revifar la flama». Com canviaria la nostra vida si fóssim capaços de tenir, com ens ha dit Jesús, una fe menuda com un gra de mostassa! Perquè la fe, encara que no ens treu els problemes —qui té fe ha de lluitar com tothom— ens dona seguretat. No la seguretat que les coses aniran al meu gust, tal com jo vull, sinó aquella seguretat que dona saber que Déu és sempre present en la meva vida. Que no estem mai sols, sinó que caminem acompanyats per l’amor i la força de Déu, que sempre és amb nosaltres.

  1. Les persones de vegades fallem. Fins i tot les persones de bona voluntat, aquelles que ens estimen, de vegades fallen, perquè tots som humans. Però el Senyor no falla mai. És aquella Roca de què ens ha parlat el salm. Per això la fe és la seguretat més gran que existeix. Ens fa veure que tota la nostra vida està a les mans d’un Déu que ens estima. Llavors, de què podem tenir por?
  2. Realment, tota la nostra vida canviaria si la nostra fe fos viva. Perquè quan es té fe, totes les coses es veuen amb la llum de Déu, portadora de joia i d’esperança. La fe ens fa descobrir que, en la nostra vida, tot és do, tot és gràcia de Déu. És a dir, tot serveix per a fer-nos créixer, tot serveix per al nostre bé, per a la nostra salvació, per a la salvació de tot el món. En tot moment, en tota situació, fins i tot quan fallem nosaltres, la mà bondadosa del Senyor sap treure’n profit per al nostre bé, per a ajudar-nos a madurar, per a portar-nos la seva salvació, per a portar-la a tot el món.

Tot és do de Déu. Tot. Com canviaria de veritat la nostra vida si tinguéssim més fe!

  1. Val la pena, doncs, que en aquesta Eucaristia fem nostra la petició dels deixebles de Jesús: «Doneu-nos més fe». Val la pena que ens esforcem per guardar-la, tal com ens ha dit sant Pau, com «un tresor valuós». Perquè ho és: és un tresor que dona sentit i seguretat a la nostra vida. Ens ho ha recordat clarament la segona lectura d’avui: «L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny».

No malversem aquest tresor, que és un regal que Déu ens ha donat gratuïtament a nosaltres, que només «som servents sense cap mèrit». El valorem realment?

Reflexionem-hi!

 

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA

2 d’octubre DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY / Cicle C

Lectura primera Ha 1,2-3;2,2-4

El just viurà perquè ha cregut

Lectura de la profecia d’Habacuc

Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s’aixequen discòrdies.

El Senyor em respongué: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada.

L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut».

Salm responsorial 94,1-2.6-7.8-9 (R.: 8)

Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,

aclamem la Roca que ens salva;

presentem-nos davant seu a lloar-lo,

aclamem-lo amb els nostres cants.

R. Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor:

«No enduriu els vostres cors».

O bé:

Al·leluia.

Veniu, prosternem-nos i adorem-lo,

agenollem-nos davant el Senyor, que ens ha creat,

ell és el nostre Déu,

i nosaltres som el poble que ell pastura,

el ramat que ell mateix guia. R.

Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:

«No enduriu els cors com a Meribà,

com el dia de Massà, en el desert,

quan van posar-me a prova els vostres pares,

i em temptaren, tot i haver vist les meves obres». R.

Lectura segona 2Tm 1,6-8.13-14

No t’avergonyeixis del testimoni que donà el nostre Senyor

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu

Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor ni de mi, que estic empresonat per ell; tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona. Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres.

Al·leluia 1Pe 1,25

La paraula del Senyor dura per sempre,

i aquesta paraula és l’evangeli que és anunciat.

Evangeli Lc 17,5-10

Només que tinguéssiu fe

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe». El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria.

Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”».

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

DÉU I EL PROFETA EN DIÀLEG

El llibre del profeta Habacuc es troba en el grup del anomenats “profetes menors” que en l’Escriptura hebrea estan agrupats en un sol volum conegut com el llibre del Dotze profetes. És un llibre de poca extensió, poc usat en la litúrgia i, per tant, poc conegut. El llibre es compon de dues  queixes o laments del profeta (1,2-4 i 1,12-17) i dues respostes del Senyor ( 1,5-11 i 2,2-20)  i un salm ( capítol 3) que alguns comentaristes consideren un afegit.  A la primera lectura d’avui llegim uns versets de la primera queixa i uns versets de la segona resposta (Ha 1,2-3; 2,2-4).

La millor pista que tenim de l’època de la profecia de Habacuc és la referència als caldeus, també coneguts com els babilonis ( 1,6). El 626 aC, Nabopolassar de Caldea es va revoltar contra Assíria per capturar la ciutat de Babilònia. Després va derrotar tot el territori d’Assíria (612 aC) i Egipte (605 aC), els seus dos rivals més forts. El seu fill Nabucodonosor va atacar Jerusalem el 597 aC. Va saquejar la ciutat el 587 aC, matant milers de persones i portant la major part de la resta a l’exili. Habacuc probablement va servir com a profeta en algun moment després de la mort del bon rei Josies el 609 aC i abans del saqueig de Jerusalem el 587 aC. La seva profecia es dirigeix a Judà (el regne del sud). Tot aquest terrabastall polític i militar fa veure que Habacuc visqué una època de grans convulsions polítiques i socials marcades per les tensions entre partidaris a sotmetre’s al poder emergent i els defensors d’una aliança amb Egipte. Habacuc igual que Jeremies s’inclinà per la submissió a Babilònia.

El text de la nostra lectura comença dient: “Fins quan, Senyor cridaré auxili i no m’escoltaràs, cridaré violència i no em salvaràs?. Per què em fas veure tanta injustícia?”.  “Fins quan?” És una expressió que trobem en el llibre dels salms; per expressar sobretot l’ansietat del just que passa penes i neguits i veu que Déu no respon, no intervé i sembla que es faci el sord als precs del qui demana la seva intervenció. Així ho expressa el salm 13: “Fins quan, Senyor, em tindràs en l’oblit? Fins quan m’amagaràs la mirada? Fins quan portaré dintre meu tants neguits, tantes penes tot el dia dins el cor? Fins quan l’enemic triomfarà contra mi?” (també a Sl 35,17; 79,5; 80,5; 89,47). El profeta ha estat pregant al Senyor i no ha obtingut resposta, ha  quedat perplex i frustrat i es pregunta com és possible que un Déu just permeti que hi haig injustícia en el seu poble

Crida l’atenció l’ús del terme “violència” (“hamas” en hebreu, recordem que Hamas és el nom del moviment violent de resistència islàmica). La primera vegada que el terme apareix en l’Escriptura és en el capítol 6 de Gènesi; allà es constata que la terra s’ha corromput davant de Déu i és plena de violència i el comportament de tothom s’ha pervertit. És la situació que acabarà amb el diluvi. Habacuc s’adona que la situació de Judà és similar i es queixa de la injustícia que impera sense control. La situació interna del país és un quadre negatiu i Habacuc disconforme es lamenta de la inactivitat de Déu.

Déu respon i comunica a Habacuc que prendrà la dràstica mesura d’entregar Judà a mans d’un invasor poderós i cruel, els caldeus. Llavors continua el diàleg del profeta amb Déu i pregunta: per què els caldeus malvats i impius destrueixen homes més justos que no pas ells?.  La resposta de Déu assegura al profeta una intervenció ràpida, tan ràpida que no permet que el profeta escrigui la revelació sobre pedra sinó sobre tauletes no fos cas que Déu intervingués i el profeta encara estigués escrivint.

Però Déu no parla del futur com el càstig de Judà pels caldeus sinó del destí dels caldeus: “Aquell poble que s’enorgulleix fracassarà” (v.4). El profeta que li preocupava que un poble impiu castigués uns homes millors que no pas ells, ara té la resposta, els caldeus són tan sols un instrument i “no es mantindran aquests homes orgullosos” (v.5). El just, el poble de Judà, viurà per la seva fe. No s’ha d’entendre aquí el terme en el sentit que més endavant li donarà Pau. El terme que apareix aquí “emunà” vol dir honradesa, lleialtat, veritat i la traducció més freqüent és fidelitat. Seran  la fidelitat a  l’aliança i la lleialtat a la voluntat de Déu les que, al cap i a la fi, seran determinants quan, en arribar el càstig infligit per mà dels caldeus, Déu protegeixi els qui li hauran estat fidels.

Diumenge 27 durant l’any. 2 d’Octubre de 2022.

AVISOS

·         A partir d’ ara, cada dijous al vespre, Adoració Eucarística a la Capella del Sagrament de la Basílica de Santa Maria, de 18 a 20, amb Rosari a ¼ de 8.