Full Parroquial 4-1-2026
L’Homilia de Mn. Segimon
Diumenge, 4 de gener del 2026
DIUMENGE II DESPRÉS DE NADAL (Jn 1, 1-18)
- Hem acabat un any, un any més de la nostra vida, i en comencem un de nou.
L’any 2025 ja no el podem canviar: ja és història passada, amb totes les coses bones i les que no ho són tant.
Però els qui tenim fe sabem que no és un any perdut: sabem que queda en mans de Déu que l’ha escollit i el guarda amb amor perquè som els seus fills i tot allò que fa referència a nosaltres, li interessa molt.
Deixem, doncs, l’any que acaba en mans de Déu, que són les millors mans que existeixen, sense deixar-nos condicionar pel que hi pugui haver de negatiu i mirem endavant.
- Tant de bo que prenguéssim consciència, que Déu ens ha elegit, no pas per “vegetar”, sinó “per fer coses grans”, perquè com ens ha dit Pau: “sants, irreprensibles als seus ulls”.
Això sí que donaria sentit a la nostra vida!
Recordem allò de Joan XXIII: “Mai cap mena de pessimisme no ha donat bons fruits”. Fixem-nos-hi bé: “mai cap mena”. Doncs fora pessimismes.
Sentim-nos instruments de Déu que ho vol salvar tot i comencem l’any amb renovada esperança.
- Ens podríem proposar, partint de l’evangeli que hem escoltat, unes línies d’actuació per al nou any. En primer lloc, hauríem de voler ser “LLUM”. No una llum qualsevol, sinó una llum connectada amb CRIST, l’autèntica llum, que la foscor no podrà mai ofegar. Què vol dir ser “Llum”? Molta de la gent que ens envolta està a les fosques: no saben qui són, perquè no s’han descobert encara fills de Déu.
- També hem de ser portadors de “vida”, perquè som germans de Jesús, el Fill de Déu que ha vingut a compartir-la amb nosaltres.
- I, finalment, hem de saber “acollir” les persones que ens envolten, sens dubte, però sobretot AQUELL que és la LLUM i la VIDA per excel·lència.
Perquè d’ELL, i solament d’ell, ho podem rebre: de l’abundància de la seva plenitud, tots n’hem rebut gràcia sobre gràcia.
Nosaltres volem, sí que volem acollir-lo, perquè creiem allò que ens diu l’EVANGELI que hem escoltat: “A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu”.
Fills de DÉU! Us sembla poc això? Ens ho creiem? Doncs procurem viure-hi d’acord!
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE II DESPRÉS DE NADAL
Lectura primera Sir 24,1-2.8-12
La saviesa de Déu habita en el poble que ell ha escollit
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira
La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria enmig del seu poble, parla en la reunió del poble de l’Altíssim, es gloria davant dels seus estols, dient:
«El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat”. M’ha creat abans del temps, des del principi, i mai més no deixaré d’existir. Li dono culte davant d’ell al temple sant. Així m’he establert a Sió, m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem, exerceixo el meu poder a Jerusalem. He tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva heretat».
Salm responsorial 147,12-13.14-15.19-20 (R.: Jo 1,14)
Glorifica el Senyor, Jerusalem,
Sió, canta lloances al teu Déu,
que assegura les teves portes
i beneeix dintre teu els teus fills.
R. El qui és la paraula es va fer carn
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.
O bé:
Al·leluia.
Manté la pau al teu territori
i et sacia amb la flor del blat.
Envia ordres a la terra,
i la seva paraula corre de pressa, no es detura. R.
Anuncia les seves paraules als fills de Jacob,
als fills d’Israel els seus decrets i decisions.
No ha obrat així amb cap altre poble,
no els ha fet conèixer les seves decisions. R.
Lectura segona Ef 1,3-6.15-18
Déu ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dona lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
Per això, ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels, jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dona entre els sants.
Al·leluia Cf. 1Tm 3,16
Glòria a vós, oh Crist, proclamat a tots els pobles;
glòria a vós, oh Crist, cregut en el món.
Evangeli Jo 1,1-18
El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle
Lectura de l’Evangeli segons sant Joan
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat. Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
PAU I ELS CRISTIANS DE ROMA
Comentari a la segona lectura del 4rt diumenge d’Advent. A
Pau va escriure la carta als Romans – de la que en llegirem els primers versets a la segona lectura d’aquest diumenge (Rm 1,1-7) – cap a finals del seu tercer viatge missioner. Poc abans de marxar de Corint cap a Jerusalem va escriure aquesta carta a l’Església de la ciutat de Roma per anunciar la seva imminent visita. Escriu la carta perquè ell es considera apòstol dels gentils i sent la necessitat de presentar-se a l’església de Roma que ell no ha fundat i que no coneix personalment. És una mena de carta de presentació on hi exposa la seva manera d’entendre l’evangeli.
A la carta no parla de cap problema específic de l’església romana. Es tracta, més aviat, d’una exposició de les seves reflexions missioneres entorn la possibilitat de salvació que, a partir de la bona nova de Jesús, ara s’ofereix a tots els homes i per tant també als pagans.
Pau manifesta el desig de predicar l’evangeli també a la ciutat de Roma (Rm 1,8.13.13; 15,20) tot i sabent que aquesta església hauria estat fundada per algú altre. En el segle I dC. a Roma hi havia entre 40 000 o 50 000 jueus provinents de comerciants, emigrants i presoners vinguts de Palestina i Síria. Fins i tot fills de famílies riques anaven a estudiar a la capital. Aquila i Priscila són cristians obligats per l’emperador Claudi a abandonar Roma l’any 49. El relat de Tàcit sobre la persecució neroniana desprès de l’incendi de Roma avala que els cristians eren ja nombrosos. Tot plegat fa evident que molt aviat a Roma hi hagués una comunitat cristiana i Pau no vol desaprofitar l’oportunitat de predicar-hi, per això els escriu una carta de la que en llegim els primers versets.
Pau incorpora en la seva salutació epistolar una confessió de fe cristiana antiga, l’estil i el vocabulari mostren que no és de collita paulina. Probablement es tracta d’una confessió de les comunitats cristianes hel·lenistes, molt possiblement l’antioquena, amb la que s’interpretava l’esdeveniment de la resurrecció com l’enaltiment de Jesús com sobirà messiànic, Senyor universal de tots els pobles i l’entenia com a compliment de l’esperança messiànica jueva sobre el descendent de David i legitimació la missió cap als gentils per sobre les barreres del judaisme.
Amb aquesta confessió de fe Pau vol fer veure que comparteix la mateixa fe que els seus destinataris a la vegada que anticipa i resumeix el que serà el contingut del seu evangeli. Al posar en la salutació una confessió de fe del cristianisme primitiu, Pau vol inspirar confiança en el caràcter tradicional del seu evangeli. Amb aquesta confessió cristiana antiga Pau espera captar l’aprovació de la comunitat cristiana de Roma a la que lloa i tracta amb molta deferència.
En la primera part de la fórmula s’afirma: “El seu Fill Jesucrist i Senyor nostre nascut del llinatge de David en la seva condició humana” El Fill s’ha encarnat en un home jueu concret, Jesús de Natzaret; en ell s’han acomplert les promeses de Déu que ha mostrat la fidelitat a les promeses fetes a l’Antic Testament. La segona part de la fórmula afirma: “A partir de la seva resurrecció d’entre els morts, constituït Fill poderós de Déu segons l’Esperit santificador” En parlar de salvació s’entén que s’amplia l’horitzó més enllà d’Israel i s’inaugura la possibilitat d’incorporació dels pagans al pla salvífic de Déu.
La segona part de la confessió podria fer pensar que Jesús no esdevé Déu fins al moment de la seva resurrecció. Cal tenir present que, en moment en que Pau escriu la carta als Romans, les afirmacions sobre Jesús estan en fase de construcció. Pau entén “constituït” no en el sentit de que Jesús es va convertir en Fill de Déu en el moment de la seva resurrecció sinó que Déu, en tant que Fill, li confereix des de la resurrecció la posició poder sobirà celestial. El judaisme no li era cap problema considerar que el Messies descendent de David era Fill de Déu. Pau fa adonar que la resurrecció revesteix d’un contingut nou a la condició de ser Fill, amb la resurrecció el Fill rep el poder santificador.
Diumenge 4rt d’Advent 21 de Desembre 2025