Full Parroquial 10-8-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XIX durant l’any (Lc 12,32-40)
- A totes les persones que avui som aquí Déu ens ha fet un gran do: la vida. Li hem d’agrair perquè la vida és el signe més clar que mostra l’amor que Déu ens té. Si Ell, Déu, no ens hagués estimat, nosaltres no existiríem. Som el fruit de l’amor de Déu.
Però no tothom pren la mateixa actitud enfront de la vida. N’hi ha que “es deixen portar”, viuen senzillament, a remolc dels esdeveniments, s’abandonen passivament. Però viure així no és viure de forma humana, i encara menys cristiana.
L’evangeli d’avui ens suggereix una actitud molt diferent, ens diu que hem d’estar “sempre vetllant”.
Tots nosaltres fa uns quants anys que caminem per aquest món.
Ha valgut la pena que nosaltres hàgim vingut?
Quins fruits han donat les nostres vides? Qui ha sortit guanyant?
- Però hem de ser conscients que nosaltres, deixats a les nostres pròpies forces, només donaríem fruits bords.
Perquè la nostra vida no sigui estèril, necessitem estar vitalment connectats al Senyor, el Cep veritable, a través del qual ens arriba la saba vivificant.
Necessitem el seu ajut. I Ell (Jesús), està disposat a donar-nos-el.
Per això, constantment, es fa present en les nostres vides.
Si no ens preocupéssim dels altres, el Senyor passaria pel nostre costat, sense que nosaltres ens n’adonéssim, no valdrien per a nosaltres aquelles paraules seves. “Feliços si els trobava sempre vetllant”.
- Avui és un bon moment per preguntar-nos en què gastem la vida.
Nosaltres consumim moltes energies i esforços. Per aconseguir què?
El SENYOR ens ha dit a l’Evangeli: “Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos, al cel un tresor que no s’esgotarà”.
Qui estima, qui es dona als altres, qui s’esforça per fer feliç al qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar, ni les arnes fer malbé.
Quina és la riquesa que més valorem, que més desitgem aplegar?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XIX DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Sa 18,6-9
Amb un mateix fet castigava els adversaris
i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat
Lectura del llibre de la Saviesa
Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.
Salm responsorial Salm 32,1 i 12.18-19.20 i 22 (R.: 12b)
Justos, aclameu el Senyor,
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
Feliç la nació que té el Senyor per Déu,
feliç el poble que ell s’ha escollit per heretat.
R. Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat.
O bé:
Al·leluia.
Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
ell els allibera de la mort,
i els retorna en temps de fam. R.
Tenim posada l’esperança en el Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós. R.
Lectura segona He 11,1-2.8-19
Esperava aquella ciutat que té Déu mateix com arquitecte i constructor
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.
Al·leluia Mt 24,42a.44
Vetlleu, estigueu a punt,
que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.
Evangeli Lc 12,32-48
Estigueu a punt també vosaltres
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.
Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada».
Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?». El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: “El meu amo triga a venir”, i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
HERÈNCIES I RIQUESES
Comentari a l’evangeli del diumenge 18 durant l’any. C
L’evangeli d’aquest diumenge (Lc 12,13-21) està compost per un apotegma seguit d’una paràbola que el complementa. Un apotegma és un relat breu, enginyós amb contingut moral alliçonador. Lluc els ajunta incorporant-los en el seu evangeli. El propòsit de tot plegat és una advertència sobre la possessió de la riquesa.
El text que llegim comença explicant que una veu anònima sorgida d’entre la gent demana a Jesús que intervingui en el repartiment d’una herència. És possible que en alguna comunitat cristiana s’hagués produït un conflicte sobre el repartiment d’una herència, fet inspirador del relat de Lluc.
L’home es dirigeix a Jesús dient-li mestre, reconeixent-li així una autoritat que voldria que Jesús la posés al servei dels seus interessos. No era estrany que s’acudís als experts en la Llei (escribes, rabins) per dirimir en qüestions que impliquessin una interpretació de la Llei acurada.
Jesús es nega a intervenir per diversos motius. Refusa a comportar-se com els mestres de la Llei que estaven molt satisfets quan feien d’àrbitres en determinades qüestions.
El temps de fer de jutge com ho fou Moisès (Ex 2,14) o el de repartidor de la terra com ho fou Josué (Jos 13,6) s’ha acabat, ha passat a la història. Ara el que s’ha de fer és la predicació del Regne de Déu, aquesta ha de ser la preocupació més important.
Segurament Jesús veu que l’home que vol repartir l’herència no juga net, les seves intencions no són bones. El que vol en definitiva és un pronunciament que afavoreixi els seus interessos en detriment dels interessos de l’altre germà. Ell no ha tingut present per res el salm que diu: “Senyor, heretat meva i calze meu, tu m’has triat la possessió; la part que m’ha tocat és deliciosa, m’encisa la meva heretat” (Sl 16,5-6).
D’aquí que Jesús faci un pronunciament sobre l’avarícia, una dita que unirà l’apotegma amb la paràbola que vindrà tot seguit: “Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no prové pas dels seus béns” (v 15).
La paràbola de l’home ric és la mostra de l’individualisme portat al màxim exponent. Aquest egoisme queda reflectit en l’ús reiterat de les diverses formes del possessiu ”meu”: la meva collita, els meus graners, el meu gra, els meus béns. En el seu pensament els altres no hi tenen lloc.
L’obsessió per acumular riqueses oblidant Déu és quelcom freqüent en la literatura profètica i sapiencial.
L’home ric s’endinsa en un monòleg interior. És un recurs literari que Lluc usa diverses vegades quan determinats personatges han de prendre decisions importants. Ho veiem en el fill pròdig (15,17-19), en l’administrador infidel (16,3-4), en el jutge que no tenia temor de Déu (18,4-5). En el monòleg s’hi descobreixen tres coses: l’absència total de Déu en els plantejaments de l’home ric, no és capaç d’agrair a Déu els béns obtinguts; no és capaç de veure quina és l’autèntica finalitat dels béns materials, per ell només serveixen per gaudir i divertir-se; no hi entra per enlloc la possibilitat del compartir, per ell els altres no existeixen.
És important veure en tot el text que llegim la rellevància del fet de repartir. L’home de l’herència no s’entén amb el seu germà a l’hora de repartir. L’home ric, com hem dit, el fet de repartir no te cabuda en els seus plans. Jesús no vol ser repartidor perquè vol que sigui la comunitat cristiana la que sigui capaç d’aprendre a repartir (Lc 9,13).
Igual que el mannà (Ex 16,4) només hem de guardar el que ens cal per viure, la resta s’ha de compartir.
Diumenge18 durant l’any. 3 d’Agost de 2025