Full Parroquial 27-7-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XVII durant l’any (Lc 11,1-13)
- Sovint els creients fem aquesta experiència: hem demanat coses al Senyor, però no hem aconseguit resultats. Llavors la nostra reacció pot ser pensar que Déu no ens escolta, que ja no ens estima.
Però seria millor, ser més humils, i pensar que tal vegada no hem sabut pregar com cal. A l’evangeli d’avui, Jesús ens diu com hem de demanar i quines coses hem de demanar per tal de ser escoltats.
La pregària que ens ensenya Jesús comença amb una paraula: “PARE”. És la primera condició perquè Déu escolti la meva pregària, que sigui una pregària confiada. Que em dirigeixi a Ell com un infant que està convençut de l’amor que li té el seu pare i tot ho espera d’ell.
- Però Jesús també ens ha dit: “Us asseguro que, si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita”.
Fixem-nos que la primera cosa que ens fa demanar el “parenostre” és: “vingui a nosaltres el vostre Regne”. És desig del Senyor que, com a cosa prioritària, abans de demanar res per a nosaltres, demani que el seu Regne sigui ben aviat una realitat entre nosaltres.
El Regne de Déu és el de la pau, de la solidaritat, de la germanor, del respecte, de la comprensió… Aquesta és la necessitat més urgent.
Cada Pare Nostre que diem és una petició al Senyor perquè acabin aquestes barbaritats que ens mostren cada dia els mitjans de comunicació i que porten patiment a tots els germans nostres innocents.
- La segona cosa que ens fa demanar el parenostre és “faci’s la vostra voluntat”, la seva, no la nostra. No sempre Déu ens donarà allò que li demanarem. Però si la pregària és sincera, sempre serà escoltada. Si Déu no ens dona allò que li demanem és perquè ens vol donar una cosa millor. Déu no canvia per rebaixar, sempre ho fa per millorar.
- Adonem-nos que fins, en tercer lloc, no ens fa demanar “el nostre pa”.
El pa expressa les nostres necessitats humanes. Vol que li demanem, i ho hem de fer, perquè significa que estem convençuts que tot allò de bo que hi ha a la nostra vida és un do seu.
Però tinguem en compte dues coses que potser se’ns escapen, la primera és que demanem en plural: “el nostre pa”. Ho demano per a mi, però sense oblidar els altres. Déu vol que la pregària ens faci solidaris.
La segona cosa, és que diem “el nostre pa de cada dia”. No es tracta d’aconseguir una situació en què ja no necessitem més a Déu, al contrari, vol que sempre, cada dia, estiguem pendents d’Ell.
- És amb aquest esperit que fem aquesta petició?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XVII DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Gn 18,20-32
Que el meu Senyor no s’enfadi si torno a parlar
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, el Senyor digué: «Quin clam tan fort a Sodoma i a Gomorra! Que n’és de greu el seu pecat! Hi baixaré a veure si tota la ciutat es comporta com ho denota aquest clam que m’arriba. Si no és tota la ciutat, vull saber-ho». Els dos homes que acompanyaven el Senyor se n’anaren en direcció a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant el Senyor. Llavors Abraham s’acostà i digué: «De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi hagués cinquanta justos. Els faríeu desaparèixer? No perdonareu la població per amor dels cinquanta justos que hi hauria? Mai de la vida no podreu fer una cosa així! Fer morir el just amb el culpable? Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! Vós que judiqueu tot el món, us podríeu desentendre de fer justícia?». El Senyor respongué: «Si trobava a la ciutat de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaré tota la població».
Abraham insistí: «Encara goso parlar al Senyor, jo que soc pols i cendra. Suposem que per arribar als cinquanta justos en faltessin cinc. Per aquests cinc que falten, destruiríeu tota la ciutat?». Ell contestà: «No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos».
Abraham li tornà a parlar: «Suposem que només n’hi hagués quaranta». Li respongué: «No ho faria per consideració a aquests quaranta». Abraham continuà: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo: Suposem que només n’hi hagués trenta». Ell respongué: «No ho faria per consideració a aquests trenta». Abraham insistí: «Encara goso parlar al meu Senyor. Suposem que només n’hi hagués vint». Ell contestà: «No la destruiria per consideració a aquests vint». Abraham insistí de nou: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada: Suposem que només n’hi hagués deu». Ell respongué: «No la destruiria per consideració a aquests deu».
Salm responsorial 137,1-2a.2bc-3.6-7.8 (R.: 3a)
Us enalteixo amb tot el cor, Senyor,
us vull cantar a la presència dels àngels.
Em prosterno davant el santuari.
R. Senyor, sempre que us invocava m’heu escoltat.
O bé:
Al·leluia.
Enalteixo el vostre nom,
perquè estimeu i sou fidel.
Sempre que us invocava, m’heu escoltat,
heu enfortit la meva ànima. R.
El Senyor és excels, però es mira els humils,
mentre que els altius, els esguarda de lluny.
Si passo entre perills, em guardeu la vida,
detureu amb la mà l’enemic.
La vostra dreta em salva. R.
Que el Senyor continuï afavorint-me.
El vostre amor perdura sempre.
Acabeu la vostra obra, Senyor. R.
Lectura segona Col 2,12-14
Déu us donarà la vida juntament amb el Crist,
després de perdonar-vos generosament totes les culpes
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses
Germans, pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar, perquè heu cregut en el poder de Déu que el va ressuscitar d’entre els morts. Vosaltres éreu morts per les vostres culpes i perquè vivíeu com incircumcisos, però Déu us donà la vida juntament amb el Crist, després de perdonar-vos generosament totes les culpes i de cancel·lar el compte desfavorable on constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei; Déu retirà aquest document i el clavà a la creu.
Al·leluia Rm 8,15
Heu rebut un Esperit que ens fa fills
i ens fa cridar: Abbà, Pare!
Evangeli Lc 11,1-13
Demaneu, i Déu us donarà
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles». Jesús els digué: «Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació».
Després els deia: «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: No m’amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls? Us asseguro que, si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren. Si un fill demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí? Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL MERCADEIG D’ABRAHAM
Comentari a la primera lectura del diumenge 17é durant l’any. C
Quants justos calen perquè Déu es desdigui de castigar la ciutat de Sodoma? Aquesta és la qüestió que Abraham planteja a Déu en una mena de mercadeig que es descriu a la primera lectura d’aquest diumenge (Gn 18, 20-32).
Per situar el text que llegim és bo resseguir els fets que envolten aquest diàleg. Abraham se’n va del seu país i s’emporta Lot el seu nebot (Gn 12,4), posteriorment, de comú acord, Abraham i Lot es separen (13,8-11); Lot s’instal·là a la plana de Judà i plantà les seves tendes fins a Sodoma i l’autor de Gènesi informa que la gent d’aquella ciutat eren us depravats: el seu comportament ofenia el Senyor (13,13). Entrant en els fets que corresponen a la nostra lectura, veiem que Déu decideix comunicar a Abraham les seves intencions que consisteixen en investigar el comportament de la gent de Sodoma. Sigui el que sigui ho sabrà. Segueix el famós diàleg / mercadeig que, si ens atenem al text de la nostra lectura, no saben com acaba. Mes endavant al capítol 19 s’explica que dos àngels arriben a Sodoma on hi viu Lot. Els homes de Sodoma volen abusar dels dos homes /àngels i aquests alliberen Lot i la seva família fent-los sortir de la ciutat. Finalment Déu fa ploure sofre i foc destruint així Sodoma i Gomorra.
El text que llegim avui comença informant de la decisió de Déu de parlar amb Abraham. Fonamentalment li fa saber tres coses: 1) Que el clam que puja de Sodoma i Gomorra és molt fort; 2) Que el seu pecat és molt greu; 3) que ha decidit ell mateix convertir-se en una mena de comissió d’investigació per saber si cal intervenir. Important el terme hebreu “zeaqah” que aquí traduïm per clam que descriu el lament de les víctimes que pateixen injustícies. Sembla que el pecat de Sodoma i Gomorra era la injustícia social, i el clamor era resultat del dolor de les víctimes; així ho veia el profeta Ezequiel quan deia: “La culpa de Sodoma, la teva germana, era aquesta: ella i les seves ciutats vivien en l’esplendor, l’abundor d’aliments i un plàcid benestar, però no ajudaven els pobres i indigents” (Ez 16,49).
El resultat de la investigació de Déu ja es veia a venir. Abraham ja sabia que Sodoma era una ciutat de depravats (Gn 13,13). Per això Abraham decideix dirigir-se a Déu. Quins motius té?. Si Sodoma es trobada impia el càstig que li correspon és la destrucció. Abraham intervé perquè com es podria complir que els pobles de la terra es valguessin del seu nom per beneir-se si Sodoma és destruïda?. Què li passarà al seu nebot Lot que viu allà?.
Però hi ha un problema teològic més de fons; es tracta de la retribució divina. Un principi acceptat per Israel era el de la responsabilitat col·lectiva. A aquesta responsabilitat hi corresponia en cas positiu un premi, en cas negatiu un càstig. El problema sorgia quan en aquesta col·lectivitat hi vivien justos. Pot permetre Déu que un just mori (Ez 18,23-25)?. La justícia d’uns quants homes no pot obtenir la misericòrdia de Déu? . Més endavant, el Segon Isaïes afirmarà que un sol just fa justos a molts altres (Is 53,11)
Què és el que determina el judici de Déu sobre Sodoma: la maldat de molts o la innocència d’un petit grup? Podrà una petita minoria d’innocents ser tant important davant de Déu que gràcies a ella es suspengui el càstig que amenaçava tota la comunitat?
Queda un tema per resoldre. Per què Abraham no rebaixa més la quantitat de deu?. Els comentaris rabínics expliquen quan Déu va enviar el diluvi els vuit justos que hi havia dins l’arca (Noè i la seva família) no pogueren evitar la destrucció de tota la terra. En el cas de Sodoma, Lot té dona, dues filles i dos gendres, són 6 persones. Passa semblantment Lot i la seva família no poden salvar Sodoma però són alliberats pels àngels enviats per Déu. Diuen els comentaris rabínics que Déu actua en el món en base a dos principis: la justícia i la misericòrdia. El text de Gènesi mostra l’equilibri: Déu salva Lot i la seva família (misericòrdia) però castiga el pecat de Sodoma (justícia).
Diumenge 17 durant l’any. 27 de Juliol de 2025