Full Parroquial 29-6-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XIV durant l’any (Lc 10,1-12.17-20)
- No podíem pas escoltar un evangeli més adient per aquest diumenge d’estiu. Els camps de blat estan ja madurs. Tot està a punt per omplir els graners. Només falten els segadors.
L’home va sembrar i la natura ha fet la resta. El gra sembrat en caure a terra, va morir. I precisament per això, ara ha donat fruit. Quin misteri més gran: la mort és portadora de vida!
Així ho veiem també en Jesús: morint ens dona vida!
- Per què ens costa tant d’entendre que el nostre sofriment també és portador de vida?
- Però si ara els treballadors no arribessin a temps per segar, la collita es faria malbé i el treball del sembrador i de la natura hauria estat inútil. Quina llàstima si fos així!
Jesús posa aquest exemple perquè era molt conscient del treball que Déu va fent en el cor de les persones.
Tota persona humana, per més malejada que estigui, guarda en el seu cor un fons de bondat que res ni ningú no podrà mai esborrar.
Totes les persones de bona voluntat, conscients o no, troben en el seu interior la presència amorosa de Déu que les estimula a ser millors i les ajuda a créixer i a donar bons fruits.
Per això Jesús demana als seus deixebles que vagin per pobles i camins anunciant la seva Bona Nova: que tots sàpiguen que Déu treballa en els seus cors.
Cal que ho descobreixin, perquè aquest impuls que porten dins no es malversi i es perdi.
- Aquí hi hem de veure, també, una invitació que ens fa Jesús, ara que comencem les vacances: ajudar als altres a prendre consciència d’allò de bo que tenen, perquè no es perdi, sinó que doni fruit.
- No obstant això, els cristians hauríem de tenir molt clar que hi ha un aspecte de la nostra vida que no pot quedar mai parat.
Nosaltres, tant a l’estiu com a l’hivern, tant si som a la nostra ciutat o poble, com a fora, hem d’anar irradiant per tot arreu el missatge de fe i d’esperança que Jesús ens ha deixat.
- Jesús ens concreta, a l’evangeli, com ha de ser aquesta tasca. Ell ens diu: “Demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los”.
És a dir, es tracta de prendre certes actituds enfront de la vida, que “xoquin”, que facin impacte, que sorprenguin.
Per exemple, no ser violents. Hem de ser “com anyells enmig dels llops”, ens ha dit Jesús. La seva Bona Nova s’escampa per mitjà de la serenor, de la bondat, de la comprensió, l’esperit de servei. I no pas per la violència, ni que sigui verbal.
Sobretot, Jesús ens demana que siguem aquells que “curen ferides” i “porten pau”. Aquest és l’encàrrec que fa Jesús als deixebles. I és, també, l’encàrrec, que ens fa a nosaltres, ara que comença l’estiu.
Com pensem viure les nostres vacances?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XIV DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Is 66,10-14c
Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar
Lectura del llibre d’Isaïes
Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents amb ella tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l’herba els vostres ossos». La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.
Salm responsorial 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20 (R.: 14)
Aclama Déu, tota la terra.
Canteu la glòria del seu nom,
canteu la seva fama gloriosa.
Digueu a Déu:
«Que en són, d’admirables, les vostres obres!»
R. Aclama Déu, tota la terra.
O bé:
Al·leluia.
«Tota la terra es prosterna davant vostre
i canta la glòria del vostre nom».
Veniu a contemplar les gestes de Déu.
Que n’és d’admirable el que fa amb els homes! R.
Convertí la mar en terra ferma,
passaren el riu a peu eixut.
Ell és la nostra alegria,
ell que sempre governa amb el seu poder. R.
Veniu, fidels de Déu, escolteu-me;
us contaré el que ha fet per mi.
Beneït sigui Déu:
No ha refusat la meva súplica,
ni m’ha negat el seu amor. R.
Lectura segona Ga 6,14-18
Jo porto en el meu cos les marques distintives de nostre Senyor Jesucrist
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia
Germans, Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L’únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri i sobre l’Israel de Déu. A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. Germans, que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén.
Al·leluia Col 3,16a
Que la paraula de Crist, en tota la seva riquesa,
tingui estada entre vosaltres.
Evangeli Lc 10,1-12.17-20
La pau que li desitgeu reposarà en ell
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre.
Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El Regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble». Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom». Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
ELS ALTRES ENVIATS
Comentari a l’evangeli del diumenge 14 durant l’any. C
Acabat el cicle pasqual i les festes de l’Ascensió, Pentecosta, Trinitat i Corpus retornem en les lectures dominicals la lectura continuada de l’evangeli de Lluc.
El text que llegim avui explica la missió dels setanta dos deixebles i el retorn desprès de la seva missió. Es troba al començament del capítol 10 (Lc 10,1-20) però s’ometen els versets que recullen les amenaces a les poblacions galilees que no s’han convertit (vv 13-16). És la segona missió que es troba en l’evangeli de Lluc. La primera es troba a 9, 1-6; en aquesta els enviats són els Dotze escollits segons explica Lluc a 6,12-16. Una altra diferencia notable és que en aquesta primera missió no es detalla el retorn dels deixebles i la valoració dels resultats de la missió.
Els enviats són setanta dos, alguns manuscrits ho limiten a setanta. Segurament aquí hi ha una referencia al capítol 10 de llibre del Gènesi on apareix una llista de nacions descendents de Noé. El text hebreu menciona setanta nacions mentre que en la versió anomenada dels LXX n’hi apareixen setanta dos. El que sembla evident és que Lluc té present la predicació cap als gentils. Aquest petit episodi és un preludi del que serà la segona part de la seva obra: l’obertura del missatge de Jesús cap als que no formen part del poble d’Israel, els pagans incircumcisos.
Els deixebles són enviats de dos en dos. És l’expressió mínima d’una comunitat. Són comunitats cristianes les que són enviades. La missió en comunitat preserva d’individualismes fanàtics o de personalismes il·luminats. El fet de ser dos ajuda a no defallir en la missió, l’un recolza a l’altre i així és més fàcil perseverar.
Les recomanacions per portar a terme la missió són semblants a les de 9,3-5 si bé les del text que ens ocupa són més extenses i detallades. Al nostre entendre es combinen dos elements: per un costat l’austeritat i per altre la dignitat. L’austeritat implica que l’evangelització no s’ha de fer des de la prepotència sinó des de la senzillesa i la humilitat. Per altra banda l’evangelització mereix una dignitat i aquesta dignitat implica que els predicadors són mereixedors del sosteniment econòmic que els ha d’oferir la comunitat. Amb tot, ja des de bon començament de la vida de les comunitats cristianes hi ha qui s’ha volgut aprofitar de la seva condició de predicadors. Un document de començaments del segle II, ”La doctrina dels dotze apòstols” més conegut com “La Didache” advertia del perill que suposa per les comunitats els qui se’n volen aprofitar abusant de la seva hospitalitat (mes de tres dies en una casa era massa) o els que demanaven o demanen diners (Did 9,5-6).
Els enviats en tornar explicaven a Jesús que fins i tot els dimonis se’ls sotmetien. Jesús els diu: “Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp”. Satanàs prové de l’arameu “Satanà” que significa adversari i és el contrincant per excel·lència de la instauració del Regne de Déu. En el text els dimonis simbolitzen les ideologies contràries al missatge i el projecte de Jesús. Que els enviats expulsessin dimonis vol dir que alliberaven a les persones d’aquelles formes de pensar que els impedien acceptar el missatge i el projecte de Jesús.
Un gest simbòlic crida l’atenció del lector modern del text que llegim: espolsar-se la pols dels peus. Quan un jueu tornava a la terra d’Israel procedent d’un territori pagà havia d’espolsar-se la pols dels peus en senyal de que no li havia quedat enganxat res del paganisme. El gest és un senyal de trencament. Pau i Bernabé ho fan en sortir de la ciutat d’Antioquia de Pisídia (Ac 13,51). En el cas que ens ocupa la idea és que no s’han d’emportar res d’una família o una ciutat que els ha rebutjat ni tan sols la pols que s’ha encastat als peus.
Diumenge 14 durant l’any. 6 de Juliol de 2025