Full Parroquial 15-6-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
Diumenge XI de durant l’any – SANTÍSSIMA TRINITAT (Jn 16,12-15)
15 de juny del 2025
- L’evangeli d’avui comença amb unes paraules de Jesús molt il·luminadores: “Encara tinc moltes coses per dir-vos”. “Quan vindrà l’ESPERIT de la veritat, us guiarà de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera”.
Els evangelis no són una paraula fossilitzada. Una paraula que, un cop llegida una vegada, ja ens la sabem i ja no cal tornar-la a llegir perquè n’hem extret el seu significat.
Al contrari Jesús ens vol dir que l’Esperit Sant que portem dins, ens va revelant, a poc a poc, d’una manera progressiva, el sentit profund de les paraules de Jesús. Mai no podrem dir que l’hem exhaurit, sempre serà paraula nova.
És l’ESPERIT de Jesús, que portem dins, qui ens ha fet descobrir un sentit nou que fins llavors, no havíem captat.
- Hi ha també una altra ensenyança molt important que podem treure de l’evangeli d’aquest diumenge de la SANTÍSSIMA TRINITAT. Jesús que sempre es presenta com a FILL DE DÉU, ens parla avui del PARE i de l’ESPERIT SANT.
- Vol que entenguem que ser cristià no és creure senzillament en Déu que és PARE: és a dir, que ens ha creat, que ens ha donat la vida i que té providència de nosaltres per què ens estima.
- És creure en un Déu que també és FILL: és a dir, un germà nostre que ha volgut experimentar el dolor, la injustícia i la mort com nosaltres, perquè tinguéssim la seguretat que ens comprèn.
- I en un Déu que és l’ESPERIT SANT: és a dir, una força d’amor que habita en els nostres cors, que ens va descobrint progressivament el sentit de les paraules de Jesús i que ens va impulsant a assemblar-nos-hi cada cop més.
Aquest és el Déu en qui hem de creure si volem ser cristians i cristianes. Un Déu que no sols ens mana coses, sinó que es posa a fer-les, juntament amb nosaltres, perquè el portem dins.
- Si Jesús no ens ho hagués revelat, nosaltres no hauríem descobert mai que el nostre Déu, no és un Déu solitari. I si Jesús ha volgut fer-nos-ho saber, no és pas per satisfer la nostra curiositat intel·lectual, sinó per una raó molt més seriosa: perquè entenguéssim com hem de viure nosaltres.
- És a dir, en la mesura que, com el nostre PARE del cel, siguem capaços d’estimar tothom, sense que ningú ens resulti indiferent. Perquè tots som fills i filles d’un Déu que té providència i es preocupa del creixement de tots, sense excloure ningú.
- També hem de reflectir la imatge de Jesús, el fill de Déu, el germà de tots, que ha vingut a servir, i no pas a fer-se servir. I amb una preferència per als més necessitats.
Sempre tenim, prop nostre, persones que són més dèbils, com per exemple, els ancians, els malalts, els immigrants, els infants, els desprotegits. Són aquests els qui més hem de “mimar” si volem ser com Jesús.
- I essent, finalment, imatges d’aquell ESPERIT que és portador de joia, i d’esperança, però que sobretot ens impulsa a estimar.
Anem a continuar la nostra EUCARISTIA que és una trobada amb aquest Jesús que encara té moltes coses a dir-nos.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
Diumenge després de Pentecosta
SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT
Cicle C
Lectura primera Pr 8,22-31
La saviesa compartia amb els homes les seves delícies
Lectura del llibre dels Proverbis
Això diu la Saviesa de Déu: «De molt abans de començar les seves obres el Senyor m’infantà com a primícia de tot el que ha fet. He estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís. No hi havia encara els oceans, no existien les fonts d’on brollen les aigües, i jo ja havia nascut. He nascut abans que les muntanyes, abans que fossin plantades les altures; encara no havia fet la terra ni els llacs, ni la massa terrosa dels continents; quan ell instal·lava la volta del cel, jo hi era; quan traçava el cercle de l’horitzó sobre els oceans, quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols, quan contenia les fonts de l’oceà, quan posava límits al mar que no desobeeix les seves ordres, quan construïa els fonaments de la terra, jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra, i compartia amb els homes les meves delícies».
Salm responsorial 8,4-5.6-7.8-9 (R.: 2a)
Quan miro el cel que han creat les mans vostres,
la lluna i els estels que hi heu posat.
Jo dic: Què és l’home, perquè us en recordeu?
Què és un mortal, perquè li doneu autoritat?
R. Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós
el vostre nom per tota la terra!
Gairebé l’heu igualat als àngels,
l’heu coronat de glòria i de prestigi,
l’heu fet rei de les coses que heu creat,
tot ho heu posat sota els seus peus. R.
Ramades de bous i ovelles,
fins i tot els animals de la selva,
l’ocell que vola i els peixos del mar,
i tot el que segueix els camins dels oceans. R.
Lectura segona Rm 5,1-5
Estem en pau amb Déu, gràcies a Crist,
per l’amor que l’Esperit Sant vessa en els nostres cors
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu. Encara més: fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció, perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment, la constància obté l’aprovació de Déu, l’aprovació de Déu dona esperança, i l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.
Al·leluia Cf. Ap 1,8
Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant,
a Déu que és, que era i que ha de venir.
Evangeli Jo 16,12-15
Tot allò que és del Pare és meu;
l’Esperit Sant rebrà d’allò que és meu i us ho anunciarà
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UNA TORRE FINS AL CEL
Comentari a la primera lectura de la vigília de Pentecosta
A la primera lectura de la vigília de la Pentecosta es llegeix el conegut relat de la Torre de Babel. És bo aprofitar l’oportunitat que se’ns brinda de llegir aquest interessant relat (Gn 11,1-9).
La tradició deuteronomista redactà una història del poble d’Israel que anava des de Josué fins al començament de l’exili. Posteriorment s’afegí a aquesta història les tradicions sobre l’Èxode i retrocedint encara més s’hi uniren les tradicions sobre els Patriarques. Tot aquest conjunt es coronà amb uns relats que explicaven l’inici de la humanitat. Són els 11 primers capítols del llibre del Gènesi i el relat de la Torre de Babel és el darrer d’aquest conglomerat de tradicions.
El relat es pot llegir des d’un aspecte cultural i també des d’un aspecte teològic. El text informa que uns “homes emigraren des de l’orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar” . És el pas de nomadisme al sedentarisme. El fet de construir una ciutat i edificar una torre es pot considerar una evolució i el pas cap un sistema de vida més complexa. De fet és el que viurà Israel en la seva història, del nomadisme, del pas pel desert acabarà en l’establiment en la terra promesa.
Els constructors prefereixen construir amb maons en lloc de fer-ho amb pedra que hagués estat més apropiat tractant-se d’una construcció amb les pretensions de ser una ciutat i una torre que arribessin fins el cel. El relat explica d’alguna manera l’evolució en les tècniques de construcció que permetien edificacions més barates i més ràpides si bé no tan sòlides com la construcció en pedra.
Viatgers intrèpids i indagadors s’adonaren en entrar en relació amb diferents pobles, races i tribus que parlaven llegües diferents. Per donar raó d’aquest fenomen es construí un relat mític que explicava el per què d’aquesta realitat.
Des del punt de vista teològic el tema estrella és el desafiament i la rebel·lió de l’ésser humà contra Déu. Fixem-nos que en el verset que precedeix el relat de la torre de Babel es dona notícia de les nacions que es van dispersar per la terra desprès del diluvi (Gn 10,32). Curiosament el capítol 11 comença dient que els éssers humans parlen una sola llengua i fan servir les mateixes paraules. Els que semblaven dispersats ara apareixen units per endegar un projecte comú.
Quin és aquest projecte? Construir una ciutat per protegir-se amb una torre que arribi fins al cel. L’autor del text té present molt probablement una construcció gegant que hi havia a Babilònia (Babel és el terme hebreu que es refereix a Babilònia) i que amb tota possibilitat es tracta del zigurat “Etemenanki”. L’autor entén que un esforç d’aquesta grandària és quelcom oposat a Déu, és una rebel·lió i una arrogància contra l’Altíssim perquè, encara que el text no ho especifiqui, arribar al cel equival a la pretensió d’ocupar l’espai que és propi de Déu. Els éssers humans, doncs, es posen d’acord en un projecte contrari a Déu; ells no tenen presents les paraules del salm 127: “Si el Senyor no construeix la casa és inútil l’afany dels constructors” (Sl 127,1).
L’altivesa i la supèrbia no s’acaben amb la construcció de la ciutat i la torre, els constructors volen fer-se un nom. Tenir un nom és tenir prestigi, honorabilitat, consideració social. En el capítol 12 que segueix al nostre relat és Déu qui atorga un nom a Abraham però aquí són els altius habitants de la ciutat que ells mateixos volen fer-se un nom.
Finalment els constructors són dispersats. El verb hebreu “putz” es tradueix per dispersar i en el llibre d’Ezequiel es refereix a la dispersió que representà l’exili que fou el càstig que Israel rebé per la seva idolatria (Ez 11,17; 20,34.41; 28,25). Aquí la idolatria que representa la construcció d’una torre que vol ocupar l’espai de Déu és castigada amb l’exili – dispersió. Una picada d’ullet al que serà la història d’Israel.
El relat de la torre de Babel tanca el conjunt dels 11 primers capítols del Gènesi que mostren una humanitat pecadora (paradís, Caín i Abel, diluvi). Davant el desgavell que representa aquesta humanitat pecadora, Déu decideix intervenir per corregir aquesta situació i escull un poble la història del qual començarà amb el patriarca Abraham pare d’un poble destinat a ser benedicció per totes les nacions.
Vigília de Pentecosta 8 de Juny de 2025