Full Parroquial 16-3-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
Diumenge 16 de març
DIUMENGE II DE QUARESMA (Lc 9,28b-36)
- Aquest evangeli de la Transfiguració, conté molts elements simbòlics. Destaquem avui, sobretot una cosa, que el núvol és el signe de la presència de Déu i que aquells deixebles fan l’experiència del goig i de la felicitat fonda que comporta la proximitat de Déu. Tan bé s’hi trobaven que Pere volia construir tres cabanes i quedar-se allà.
Això és per a nosaltres, un anunci d’esperança, perquè ens fa veure que el final del nostre camí, és un final feliç. Nosaltres no caminem cap a la mort, cap al buit, cap al no-res: caminem cap a l’encontre del Senyor, que és la font de la vida, de l’Amor, de la Veritat, de la Felicitat… de Tot.
Fixem-nos, però, que això que viuen els deixebles no era encara el final del camí: només era una parada momentània necessària per agafar forces. Calia, per tant, tornar a baixar a la plana i continuar endavant.
Amb tot, no baixen igual que hi van pujar, ni tampoc baixen sols: Jesús els acompanya. Però ells han fet una experiència que els ha canviat profundament i que els ha fet conèixer millor qui és aquest company de camí.
- Però no sols els apòstols, tenien necessitat d’experiències estimulants, com la que explica l’evangeli d’avui. També nosaltres en necessitem. Hi ha moments de la nostra vida en què ens sentim cansats, desanimats, decebuts i plens de dubtes. Hi ha vegades que passem experiències amargues o se’ns demanen coses que ens resulten difícils. És llavors que necessitem tastar una mica de la felicitat que ens espera al final del camí. Necessitem saber que, malgrat tot, la nostra vida té sentit. Per això necessitem fer una experiència profunda de Déu.
- Els camins que permeten arribar a fer aquesta experiència poden ser diferents segons la manera de ser i la situació que viu cada persona. N’hi ha que estan més preparats per la interioritat i troben fàcilment Déu en la pregària. Altres troben Déu més fàcilment en les persones que ens envolten o en els esdeveniments que ens succeeixen.
També n’hi ha que troben Déu ficant-se en organitzacions que s’esforcen per anar transformant les estructures de la nostra societat, contribuint a fer que siguin més justes, més humanes, més fraternals, més d’acord amb el projecte de Déu.
Els camins són diversos, certament, però ningú pot prescindir de fonamentar la trobada amb el Senyor, en la seva Paraula. Una Paraula que ens arriba a través de l’Evangeli i que penetra en el més pregon de nosaltres mateixos. Perquè si no tenim el Senyor dins nostre, difícilment el podrem trobar fora.
- Però, evidentment, aquesta trobada amb el Senyor, no és per a quedar-nos inactius. Sempre podem tenir la temptació de Sant Pere: refugiar-nos en una interioritat que no compromet a res. Cal irradiar enfora aquesta llum i aquesta força que portem dins. Per aconseguir-ho, ens pot servir d’ajuda considerar les dues altres transfiguracions o transformacions profundes a través de les quals Déu se’ns acosta a nosaltres.
La primera: és quan Ell (Déu) es fa home, es transforma en un infant i se’ns fa germà, company de camí. Ens acompanya en les alegries i les penes, en les morts i les resurreccions que constitueixen la nostra vida de cada dia. Preguntem-nos si nosaltres sabem ser també, companys de camí dels qui ens envolten, donant-los la mà i fent més suportables les seves angoixes.
La segona transfiguració és quan Déu es fa pa. Crist es queda amb nosaltres en forma d’aliment fins a la fi del món. L’Eucaristia no l’hem inventat nosaltres. És Jesús qui la va instituir, per tal que nosaltres poguéssim disposar d’una força que ens permeti superar els desànims, les frustracions, les foscors, que patim constantment en la nostra vida.
L’Eucaristia ens va “cristificant”: ens va convertint en un nou Jesús, capaç de passar per tot arreu deixant un rastre inesborrable de la bondat de Déu. Preguntem-nos si se’ns nota que posseïm aquesta força de l’Esperit de Jesús i si sabem viure, ja ara, com persones ressuscitades.
Serà així en la mesura que siguem capaços de seguir el consell que ens dona el Pare del Cel, en aquest evangeli que hem escoltat: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit: escolteu-lo”. Ho fem?
Reflexionem-hi!
DIUMENGE I DE QUARESMA (Lc 4,1-13)
- El fet més important que celebrem els cristians és la Resurrecció del Senyor-Jesús, perquè és un fet que capgira totes les nostres concepcions.
Demostra que el bé és més fort que el mal, que la mort no és invencible, i que aquell que estima sempre acaba guanyant: qui estima no perd mai.
Per això, cada any volem celebrar la Resurrecció de Jesús, perquè és el fonament de la nostra fe i de la nostra esperança. Ens fa descobrir que viure d’acord amb l’evangeli té sentit: que val la pena viure d’acord amb l’evangeli, que val la pena viure fent el bé i estimant.
Aquest és el sentit de la Quaresma que estem iniciant.
“Quaresma” significa “quarantena”: són quaranta dies de preparació abans de Pasqua. Quaranta dies dels quals no n’hauríem de desaprofitar ni un.
- Penso que enfront d’aquesta crida del Senyor, nosaltres hem de saber respondre prenent certes actituds.
La primera és d’un profund “agraïment”. Si el Senyor ens crida a convertir-nos, vol dir que encara no s’ha decebut de nosaltres, malgrat que, potser sovint, li hem donat ocasió.
Vol dir que no m’ha deixat per impossible, sinó que continua mantenint el projecte amorós que, des del principi, té fet per a nosaltres.
Li hem de donar gràcies de tot cor.
Pensem, en segon lloc, que la crida que ens fa el Senyor a renovar-nos, l’hem d’acollir amb ESPERANÇA. Significa que nosaltres no som estàtues de pedra fetes d’una vegada per sempre, inamovibles, sinó éssers vivents, sensibles a l’acció de l’Esperit, capaços de canviar cap a millor.
És cert que podem encara estimar més, podem ser més generosos, més agosarats, podem ser més capaços de perdonar, de tenir més sensibilitat davant les necessitats dels altres.
- Fixem-nos, finalment, en la situació de Jesús, que l’evangeli ens descriu de forma simbòlica, perquè és una ensenyança per a nosaltres.
Jesús es troba en un moment culminant de la seva vida, està a punt de començar la missió que li ha encomanat Déu-Pare.
Nosaltres tenim i sentim una pugna dintre de nosaltres. Ens preocupa sentir-nos i preocupar-nos exclusivament dels nostres propis interessos, desinteressant-nos dels altres; se’ns presenta com un camí de felicitat, tot i que, en realitat, això únicament porta a una vida estèril, sense sentit, que només produeix tristesa i buidor.
La temptació sempre és un engany. Un engany que hem de saber descobrir amb la llum del Senyor, amb la pregària sincera.
Quines són les nostres temptacions, aquelles que més en destorben de ser fidels a l’Evangeli?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE II DE QUARESMA / Cicle C
Lectura primera Gn 15,5-12.17-18
Déu fa una aliança amb Abram, el creient
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs així serà la teva descendència». Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. Després li digué: «Jo soc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge». Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?». Ell respongué: «Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí». Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor. Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits. Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes: «Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat».
Salm responsorial 26,1.7-8a.8b-9abc.13-14 (R: 1a)
El Senyor m’il·lumina i em salva,
qui em pot fer por?
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida,
qui em pot esfereir?
R. El Senyor m’il·lumina i em salva.
Escolteu el meu clam, Senyor,
compadiu-vos de mi, responeu-me.
De part vostra, el cor em diu:
«Busqueu la meva presència». R.
Arribar davant vostre és el que vull,
Senyor, no us amagueu.
No sigueu sever fins a rebutjar el vostre servent,
vós que sou el meu ajut. R.
N’estic cert, fruiré en la vida eterna
de la bondat que em té el Senyor.
Espera en el Senyor!
Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi!
Espera en el Senyor! R.
Lectura segona Fl 3,17-4,1
Crist ens configurarà al seu cos gloriós
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips
Germans, seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és la perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals.
Però nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers.
Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.
Vers abans de l’evangeli
Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:
Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.
Evangeli Lc 9,28b-36
Mentre Jesús pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo». Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
LA DESCENDÈNCIA D’ABRAHAM
Comentari a la primera lectura del segon diumenge de Quaresma C
El text de la primera lectura d’aquest segon diumenge de quaresma narra la promesa de Déu feta a Abraham i l’establiment d’una aliança amb ell. En el text d’avui (Gn 15,5-12.17-18) )hi trobem elements de primer ordre de la teologia de l’Antic Testament: l’aliança, la promesa a Abraham d’una llarga descendència, és a dir, el fet de la pertinença a un poble escollit i la possessió de la terra.
L’aliança per excel·lència és la que Déu establí en el Sinaí (Ex 19) amb el seu poble d’Israel. Ara bé, aquesta aliança és entesa, per dir-ho d’alguna manera, amb efectes retroactius: trobem l’aliança amb Noé desprès del diluvi (Gn 9,1-7), més endavant l’aliança amb Abraham (15,1-21; 17,1-9) i seguirà la de Josué (Js 24,25).
L’aliança és descrita amb un ritual inspirat en un costum dels pobles antics. Es partien dos animals per la meitat i es posava una meitat encarada a l’altra. Els contractants havien de passar pel mig de les dues meitats amb el convenciment que si no complien el pacte els esperava la mateixa sort, morir esquarterats com els animals.
Jeremies coneix també aquest ritual (34,18). Déu diu: “Els que han trencat l’aliança i van passar entre les dues meitats en el ritus de partir en dos trossos un vedell els faré caure en mans dels enemics”.
Fixem-nos que només Déu passa entremig dels animals símbol que l’aliança parteix de la iniciativa de Déu i que és més promesa que aliança.
Per entendre la promesa d’una descendència cal tenir presents els versets que precedeixen la nostra lectura. Déu ha promès una terra a Abraham (Gn 13,15). Aquest amb tristesa diu a Déu: quin partit en trec d’aquesta promesa si no tinc fills. Res del que se’m promet té per mi cap valor si l’hereu ha de ser Elièzer. De que li serviria a Abraham ser ric i posseir la terra de Canaan si no té fills. Al morir el succeirà el seu servent que es convertirà en fill adoptiu. En les legislacions d’Assíria es preveia poder adoptar com hereu un servent.
El Senyor va fer sortir Abraham .Narrativament parlant Déu el fa sortir de la tenda perquè pugui veure les estrelles del cel. Simbòlicament vol dir que el fa sortir d’una manera de pensar que li impedeix creure en una incomptable descendència.
Abraham acaba creient i el Senyor li compta com a justícia perquè la fe és l’únic que situa Abraham en una relació justa davant de Déu. Pau es valdrà d’aquesta frase quan a la carta als Romans defensi que la fe passa per sobre el valor de les obres de la Llei.
La descendència farà que els israelites es considerin fills d’Abraham i això els farà sentir-se privilegiats davant de Déu. Per això l’home ric de l’evangeli de Lluc crida des del sheol, Abraham, Abraham pensant que els mèrits de ser fill d’Abraham l’han d’alliberar dels seus turments; i Joan Baptista s’encarava amb els qui pensaven que no els passaria res per ser fills d’Abraham (Mt 3,9)
El redactor del relat de l’aliança amb el patriarca es dirigeix als exiliats de Babilònia. Es pot establir una certa analogia entre Abraham i els exiliats. Abraham, en el moment que rep la promesa, no posseeix encara la terra. És més, els animals que Abraham espanta són símbols de les dificultats que caldrà passar abans de posseir la terra, també els exiliats hauran d’esperar i superar la dura realitat de l’exili per poder tornar a la terra promesa. Els exiliats hauran d’imitar la fe del seu avantpassat del qual en són descendents per beneficiar-se de la promesa divina de posseir la terra. La promesa feta a Abraham de posseir una terra i que en els seu moment es va complir és la garantia del retorn de la captivitat babilònica. Igual que Abraham, ells hauran de posar la confiança en Déu.
Diumenge 2on de Quaresma 16 de Març de 2025