Full Parroquial 16-2-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
Diumenge 16 de febrer
Diumenge VI de durant l’any (Lc 6,17.20-26)
- Jesús a l’evangeli d’avui, ens parla de la felicitat. La felicitat és una aspiració humana profunda. Les nostres actuacions, d’una manera més o menys conscient, s’orienten a trobar la felicitat.
Podria ser interessant avui, que cadascun de nosaltres, ens preguntéssim que vol dir per a nosaltres ser feliç, que necessitaríem tenir i que necessitaríem eliminar de la nostra vida per tal que nosaltres ens sentíssim feliços.
La felicitat és una cosa interior que només la podem trobar en Déu, l’única font autèntica de la joia, la pau, l’esperança, l’Amor.
Jesús, a l’evangeli d’avui, ens presenta el camí que ens permet d’arribar-hi.
Comença advertint-nos que cal trencar lligams amb tot allò que ens pren llibertat i ens pot desviar del camí.
Per això ens ha dit: “Feliços els pobres”, perquè vol que entenguem que quan posem la nostra confiança en les riqueses, fàcilment ens tanquem en nosaltres mateixos i ens oblidem de Déu. I llavors, lluny de Déu, mai no arribarem a ser feliços. Mai.
La vertadera distància entre el creient i el no-creient, passa per fiar-se més de Déu que dels recursos humans o a l’inrevés.
El “pobre” segons les Escriptures, és aquell que posa tota la seva confiança en el Senyor.
- Per entendre això, cal recordar que els evangelis ens presenten dues versions de les benaurances, dues versions que són complementàries. Una és la de Sant Mateu, que es refereix a la pobresa espiritual, a la conversió del cor, a no estar enganxat als diners.
En canvi, la d’avui, la de Lluc, ens parla de situacions reals. Es refereix als pobres que tenen autèntiques mancances econòmiques, culturals, socials, espirituals… Jesús diu que són els preferits del Senyor.
Nosaltres hem de ser persones que s’esforcen per donar la mà a aquelles que passen necessitat.
Nosaltres ens hem d’esforçar per alleujar els qui sofreixen i estan tristos; nosaltres hem d’intentar portar esperança als qui estan enfonsats. Llavors nosaltres entrarem en les Benaurances, en la Benedicció de Jesús.
Per això les paraules de Jesús són una invitació a la conversió. No vulguem ser “palla escampada pel vent”, sinó “arbres arrelats vora l’aigua” que donen fruits, segons ens ha dit el salm.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE VI DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Jr 17,5-8
Maleït el qui es refia d’un ajut humà;
beneït el qui es refia de l’ajut del Senyor
Lectura del llibre de Jeremies
Això diu el Senyor: Maleït l’home que es refia de l’ajut humà, que busca un home per fer-ne el seu braç dret, mentre el seu cor s’allunya del Senyor. Serà com la pomera de Sodoma en el desert de l’Arabà, que no tasta mai un moment de bonança; viu en els indrets xardorosos de l’estepa, en una terra salada que no es pot habitar.
Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor i troba en el Senyor la seguretat. Serà com un arbre plantat ran de l’aigua que estén les arrels vora el corrent; quan ve l’estiu, ell no té por, i el seu fullatge es manté fresc; en anys de secada no es neguiteja ni deixa de donar fruit.
Salm responsorial 1,1-2.3.4 i 6 (R.: 39,5a)
Feliç l’home
que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s’asseu al ròdol burleta dels descreguts.
Estima de cor la llei del Senyor,
la repassa meditant-la nit i dia.
R. Feliç l’home que té posada en el Senyor
la seva confiança.
O bé:
Al·leluia.
Serà com un arbre que arrela vora l’aigua:
dona fruit quan n’és el temps
i mai no es marceix el seu fullatge,
duu a bon terme tot el que emprèn. R.
No serà així la sort dels injustos;
seran com la palla escampada pel vent.
El Senyor empara els camins dels justos,
i el dels culpables, acaba malament. R.
Lectura segona 1C 15,12.16-20
Si Crist no hagués ressuscitat, la vostra fe no tindria objecte
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que entre vosaltres alguns neguen la resurrecció dels morts? Perquè si fos veritat que els morts no ressusciten, tampoc Crist no hauria ressuscitat. I si Crist no hagués ressuscitat, la vostra fe no tindria objecte, encara estaríeu submergits en els vostres pecats. A més, els qui han mort creient en Crist estarien perduts sense remei. Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes. Però la veritat és que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort.
Al·leluia Lc 6,23ab
Alegreu-vos i feu festa,
perquè la vostra recompensa és gran en el cel.
Evangeli Lc 6,17.20-26
Feliços els pobres. Ai de vosaltres els rics
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús amb els deixebles baixà de la muntanya i s’aturà en un indret pla on hi havia molts dels seus seguidors i una gentada del poble que havia vingut de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó. Jesús alçà els ulls i digué mirant els seus deixebles: «Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres. Feliços els qui ara passeu fam: vindrà el dia que sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu: vindrà el dia que riureu. Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home, la gent us odiarà, us esquivarà, us ofendrà i denigrarà el vostre nom: aquell dia alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel; igual feien els seus pares amb els profetes.
Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol. Ai de vosaltres els qui ara aneu tips: vindrà el dia que passareu fam. Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà el dia que us doldreu i plorareu. Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igual feien els seus pares amb els falsos profetes».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UNA CRIDA FASCINANT
Comentari a la primera lectura del diumenge 5é durant l’any. C
Un dels textos més rellevants de l’Antic Testament, brillant pel seu llenguatge impactant i profund per la teologia que l’acompanya, és el que es coneix com la vocació d’Isaïes; el llegim a la primera lectura d’aquest diumenge ( Is 6,1-2a. 3-8). El més normal seria que el relat de la vocació del profeta anés al capítol primer, al començament del llibre com és el cas de Jeremies i Ezequiel. Els capítols precedents (1-5) que denuncien el pecat de Judà i avisen del judici futur són adients per preparar Isaïes de l’impacte que representarà l’experiència de la visió de Déu que será el marc on es produirà la seva vocació. També el relat de la vocació serveix d’introducció al llibre de l’Emmanuel (Is 7,1-12,6).
Els relats de vocació profètica solen mantenir un esquema que segueix els següents passos: el primer és una indicació històrica; el segon és una manifestació de Déu (teofania); el tercer és la crida a una missió; segueix l’objecció del profeta que se sent incapaç de dur a terme la tasca encomanada; finalment la confirmació per part de Déu.
El text comença recordant la mort del rei Ozies. Una menció breu que, tot i que va ser un regnat llarg, vol fer veure la petitesa d’una reialesa humana comparada amb la reialesa impressionant i grandiosa de Déu que es presentarà tot seguit. La menció d’Ozies serveix per indicar que la vocació s’inscriu en un temps i un espai determinats, que no és una idea, una fantasia abstracta, procedent d’imaginacions del profeta.
El relat de la vocació d’Isaïes té una particularitat i és que la manifestació de Déu, la teofania, adquireix una espectacularitat impressionant i sobresurt per damunt dels altres elements de l’esquema vocació. El punt neuràlgic del culte celestial que contempla Isaïes és la proclamació de la santedat de Déu. La triple repetició de “sant” equival al nostre superlatiu perquè l’hebreu no té superlatius. Déu és l’absolutament sant. La santedat és la qualitat essencial de Déu. La santedat vol dir que Déu és el totalment altre, indica la transcendència i la radical separació de tot el que és pecaminós o simplement limitat.
Senyor de l’univers (vv.3i4) tradueix una expressió hebrea molt antiga “Jahvé Sebaot”, Déu dels exèrcits. Aquesta expressió està relacionada amb l’arca de l’Aliança tal com apareix a 1Sa 4,4: “Per endur-se’n l’arca de l’Aliança del Senyor dels exèrcits”; i l’arca es considerava el tron de Déu quan es trobava al temple de Jerusalem (Jr 3,16-17). Per això quan Isaïes es troba davant el tron de Déu, l’arca de l’Aliança no desentona que el text parli del Senyor dels exèrcits”. L’arca és símbol de la presència de Déu, com ho és el fum que cal associar amb el núvol que cobria la tenda del trobament i que simbolitzava la presència gloriosa del Senyor ( Ex 40,34s).
Isaïes sent que forma part del poble pecador descrit en els capítols previs a la visió. El relat vol emfasitzar precisament el contrast entre la petitesa humana i la grandesa de la santedat i glòria de Déu. El carbó encès podia provenir de l’altar de l’encens o de l’altar dels sacrificis; en aquest cas tot fa pensar que prové de l’altar dels sacrificis per la seva relació amb el perdó dels pecats. Els sacrificis del temple feien possible el perdó dels pecats.
Qui hi enviaré? Qui ens hi anirà? (v.8). L’escena s’assembla a la de l’enviament de Micàiehu a Acab: “He vist el Senyor assegut en el tron i tots els estols celestials que l’assistien a dreta i esquerra” ( 1Re 22,19). Israel es valgué d’imatges inspirades en assemblees celestials de les antigues religions. S’apliquen a Déu els atributs d’un rei terrenal. El Senyor apareix entronitzat sobre el firmament rodejat d’una cort formada per consellers celestials que en el cas d’Isaïes son serafins que la seva presència té la doble funció d’aconsellar i retre culte en una impressionant litúrgia que recorda les grans cerimònies del temple de Jerusalem en les grans festivitats.
La resposta afirmativa del profeta no es fa esperar. El text que segueix a la lectura litúrgica ens diu que el profeta accepta la missió malgrat és plenament conscient de les dificultats que comportarà i del poc cas que faran del seu missatge.
Diumenge 5é durant l’any. 9 de Febrer de 2025.