Full Parroquial 26-1-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
Diumenge III de durant l’any (Is 8,23b-9,3-1) (1Co 1,10-13.17) (Mt 4, 12-23)
- El missatge de les lectures proposades per a la reflexió d’avui ens ha d’interpel·lar fortament.
Isaïes ens parla d’un “poble que avançava a les fosques” i “ha vist una gran llum”. Avançar a les fosques és viure en la tristesa, el desànim, la divisió, l’enemistat, l’autosuficiència. La llum, en canvi, és la joia, l’estimació, la germanor, la solidaritat, les ganes de viure. Tots desitgem trobar aquesta llum. Sobretot en aquells moments de la nostra vida en què tenim la sensació d’estar dins d’un túnel.
Com anhelem llavors, veure la llum!
Però aquesta llum existeix: no és una utopia, ni una idea abstracta, és una persona concreta: Jesús de Natzaret.
Jesús comença a predicar per Galilea i es manifesta com aquella “gran llum” anunciada pel profeta Isaïes. Ell es presenta com la llum del món, com la nostra llum.
Busquem aquesta llum? Quina és la llum que il·lumina la nostra vida?
És Jesús o els anuncis de la televisió? És l’evangeli o la mediocritat?
La llum de Jesús és capaç d‘il·luminar totes les situacions humanes de tots els temps. Però ell sap que la seva estada a la terra és curta. Per això vol associar homes i dones a la seva missió. Necessita col·laboradors. I comença a formar el seu propi equip d’apòstols cridant quatre pescadors.
Aquells homes ho deixen tot i segueixen Jesús. Els atrau la missió de ser, junt amb ell, llum del món. Això els entusiasme. No saben encara realment que els espera. Però, de moment, el volen seguir, perquè el fet que Jesús hagi dit: “compto amb tu”, els ha fet néixer una nova relació d’amistat amb ell. Se senten amics seus.
- Avui Jesús continua dient encara: “Veniu amb mi”. El cristià i cristiana són aquells que, com els apòstols, diuen “sí“ a la crida de Jesús i es posen a caminar amb ell. Tampoc saben exactament que els hi espera, però es fien de Jesús i tiren endavant.
Pensem en allò de “Machado”: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”.
El cristià(ana) creu que la seva missió se li anirà revelant de mica en mica, al ritme dels esdeveniments de cada dia o a través del contacte amb Jesús, el Mestre.
I és que la crida de Jesús no es fa d’una vegada per sempre, sinó que és progressiva. En aquesta crida, que ell fa a cadascun de nosaltres, s’hi amaga un misteri personal, que amb el temps anirem descobrint: Jesús ens l’anirà revelant.
En la vida, cadascú té els seus propis projectes, cadascú aspira a aconseguir uns objectius. Per als més joves tot és encara il·lusió, esperança, somni, barrejat segurament amb una certa por i inseguretat, perquè la vida no es presenta gens fàcil.
Per als més grans, és, potser, una barreja de satisfacció pel que s’ha aconseguit i també de decepció per haver-nos quedat a la meitat del camí de les nostres aspiracions.
Però el Senyor ens crida a tots a donar sentit a la nostra vida, sigui quina sigui la nostra situació, sigui quina sigui la nostra edat. Ens crida a ser els seus continuadors, a ser persones que siguin llum. Persones que per allà on passin deixin petjades de bona voluntat. Som d’aquesta mena?
No oblidem que els autosuficients són persones “aïllants”, que bloquegen la connexió amb Jesús. I llavors sols poden irradiar una cosa: foscor. Perquè és l’únic que tenen.
Per això Jesús ens demana que ens convertim, que tinguem un cor net, senzill, estimador. Llavors veurem més clar el camí.
- I ja que hem viscut aquests dies la setmana de la pregària per la unió dels cristians, diguem per acabar que, de cara al futur, i en un món tan materialista, els cristians només podem seguir anunciant l‘evangeli des d’una posició: des de la unitat.
Que durant l’eucaristia no ens manquin estones d’intimitat amb el Senyor, font d’unitat i de llum per a tots els cristians.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE III DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Ne 8,1-4a.5-6.8-10
Llegien ben clar el llibre de la Llei, perquè la lectura fos entenedora
Lectura del llibre de Nehemies
En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d’entendre-la. Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei.
Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l’obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n’exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora.
El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s’havien portat res, que la diada d’avui és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força».
Salm responsorial 18,8.9.10.15 (R.: Jo 6,63b)
És perfecta la llei del Senyor,
i l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dona seny als ignorants.
R. Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida.
O bé:
Al·leluia.
Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls. R.
Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims. R.
Les paraules que em surten dels llavis
i els pensaments que el meu cor medita,
que us siguin agradables, Senyor,
penyal meu, redemptor meu. R.
Lectura segona 1C 12,12-30
Vosaltres sou el cos de Crist i part dels seus membres
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts.
Si el peu deia: «Com que no soc mà, no soc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l’orella deia: «Com que no soc ull, no soc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «No em fas cap falta». Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta». Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dona més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell.
Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres.
Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d’obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los.
Al·leluia Lc 4,18
El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova
als desvalguts,
a proclamar als captius la llibertat.
Evangeli Lc 1,1-4;4,14-21
Avui s’han complert aquestes paraules de l’Escriptura
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.
En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL TREBALL DE LLUC
Comentari a ‘evangeli del 3er diumenge durant l’any. C
L’experiència creient del poble d’Israel va ser, en un primer moment, consignada oralment, posteriorment les tradicions orals passaren a ser escrites prenent formes literàries molt diverses, desprès es van agrupar per formar els diferents llibres bíblics de l’Antic Testament. En el cas del Nou Testament el procés fou molt similar: pocs anys desprès de la mort de Jesús, les primeres comunitats recolliren dites, relats i ensenyaments de Jesús que, en un primer moment, es transmetien oralment. Poc temps desprès prengueren forma escrita i de tot aquest material escrit es formaren els llibres del Nou Testament.
A l’evangeli que llegirem aquest diumenge (Lc 1,1-4; 4,14-21), Lluc comença dient: “ són molts els qui han emprès la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han complert entre nosaltres”. Qui són aquests molts que en el moment en que Lluc es proposa escriure el primer volum de la seva doble obra han emprès la tasca d’escriure sobre Jesús? En aquell moment el material oral i escrit existent se suposa era abundant i quan parla de narració ordenada fa suposar que aquest material rondava dispers i desordenat i de valor i categoria desiguals. És molt possible que en un moment determinat hi haguessin més de quatre evangelis. De moment sabem que es valgué del relat de Marc, de la font de dites sobre Jesús (l’anomenada font Q) i que a aquest material Lluc hi incorporà material provinent de les seves pròpies indagacions i no s’hauria de descartar que conegués les tradicions que nodriren els evangelis de Mateu i Joan.
El text de Lluc en aporta una informació molt valuosa sobre la seva manera de procedir i treballar. Era una forma habitual en altres autors de la seva època. La composició del seu discurs segueix tres passos. En primer lloc la “recerca” que vol dir recollir tota la informació disponible, avui en diríem un treball de camp; el segon pas és “l’ordenació” que voldrà dir fer una tria del material que realment val la pena i posar ordre en un material molt variat i dispers; en tercer lloc la “exposició”, tot el material considerat apte s’haurà de formular amb paraules i sentències clares i entenedores. El treball de Lluc es caracteritzarà, doncs, per la seva integritat (informat de tot), la seva exactitud (minuciosament), i la seva exhaustivitat ( des dels orígens).
Era costum dedicar els llibres a personatges il·lustres perquè això donava prestigi a l’escrit. Lluc dedica la seva doble obra a Teòfil. Qui era Teòfil? S’han fet moltes propostes per identificar aquest personatge. Darrerament s’ha obert camí el veure en Teòfil el fill d’Annàs i cunyat de Caifàs i que entre els anys 37 i 41 de la nostra era fou summe sacerdot en actiu. Lluc amb la seva obra vol respondre a la pregunta crucial que es feia Teòfil de si realment Jesús a qui el seu pare i el seu cunyat havien fet condemnar pels romans com a sediciós era realment el Messies d’Israel.
Teòfil experimentà en carn viva la destrucció del temple i de la ciutat santa de Jerusalem i probablement hagué d’exiliar-se de la terra promesa. Rosegat pel sentit de culpabilitat, vivia angoixat tement que la destrucció del temple i la ciutat eren un càstig diví per haver recusat el Messies i haver-lo lliurat als enemics d’Israel. Llavors es veié forçat a recórrer a una persona qualificada que li pogué donar resposta a la pregunta que l’angoixava sobre si Jesús era realment l’esperat Messies d’Israel.
Que Lluc hagi dedicat la seva obra a Teòfil no vol dir que aquest n’hagi estat l´únic destinatari. Cal pensar en un cercle més ampli de destinataris. L’evangeli de Lluc era llegit i es llegeix en les reunions de les comunitats cristianes, si no hagués estat així no hagués superat els condicionals necessaris perquè l’obra fos admesa en el cànon cristià.
Diumenge 3er durant l’any. 26 de Gener de 2025