Full Parroquial 19-1-2025
L’Homilia de Mn. Segimon
Diumenge 19 de gener
Diumenge II de durant l’any (Jn 2, 1-12)
- Estem començant l’any, un nou any de la nostra vida. I tot començament és sempre una invitació a canviar, a millorar. La rutina, el conformisme, mai no són signe de vida. La inèrcia, el deixar-se portar irreflexivament, no millora mai res. Mai.
Per això, pot ser bo preguntar-nos, en aquest començament, si ens hem de plantejar introduir en la nostra vida, algun canvi que ens permeti ser millors que l’any passat. No es tracta potser de fer coses noves, sinó de fer-les amb un aire nou.
El poeta Gerardo Diego va dir una cosa molt bonica sobre el riu: que aconsegueix “cantar sempre el mateix vers/però amb aigua sempre nova”.
Doncs d’això es tracta, de fer el mateix, però amb “aigua” nova, amb un esperit nou, més fresc, més transparent, més estimador. Com la primavera, que cada any es repeteix, però sempre és nova.
Tots nosaltres ens diem cristians. Per això ens hem de sentir cridats, com diu Sant Pau a la primera carta als cristians de Corint (1Co 1,1-3), a ser apòstols de Jesucrist. I ser apòstol de Jesucrist és ser com ell: viure i no pas vegetar; ser fecund i no pas estèril; sentir-se cridat a escampar la Bona Nova i no pas la tristesa o la desunió o la foscor.
Tots hem de voler deixar una empremta positiva darrere nostre. Tots hem d’intentar aconseguir que el nostre contacte millori i faci més felices les persones que ens envolten.
Realment som així?
- Però el desig i la força per viure amb aquest estil, sols ens els pot donar el mateix Jesús. I ningú més. Cada diumenge a l’eucaristia, l’evangeli ens parla de Jesús. Segurament que de cap altra persona, n’hem sentit parlar tant. Segur que no.
Ser cristià no és tenir Jesús senzillament com un model que cal imitar. Això és molt superficial, molt poca cosa. Ser cristià és prendre consciència que Jesús s’uneix a mi, d’una manera tan fonda, que posa dintre meu quelcom d’ell mateix: el seu Esperit.
Ser cristià, és ser d’alguna manera, Jesús mateix. És a dir, un home o una dona, que viuen la seva pròpia vida, però guiats pel mateix Esperit de Jesús.
Soc conscient de la meva grandesa? Hi visc d’acord?
- Estem començant un any nou. No ofeguem l’Esperit que portem dins i que ens impulsa a renovar-nos, a superar la rutina, a ser millors, a ser els continuadors de Jesús.
Sant Pau ens diu que nosaltres som cridats a ser “consagrats” a Jesús. És a dir a ser “seus”, i a ser, com ell, llum i salvació per a tothom.
Sentim-nos-hi de veritat. Vulguem pertànyer a Jesús. I no tinguem por encara que, de vegades, fallem.
Joan Baptista ens ha presentat Jesús com “l’Anyell de Déu que pren damunt seu el pecat del món”. Tots som pecadors. Però pecadors salvats. Jesucrist ha destruït i seguirà destruint el mal que hi ha en nosaltres.
Ser sant no és ser perfecte, impecable. Això és impossible. Ser sant és esforçar-se per ser fidel, enmig de les nostres infidelitats. És tornar sempre a començar, confiant més en la força del Senyor que és la nostra.
“Benaurats els qui no perden mai la il·lusió de tornar sempre a començar”
És una bona “consigna” per a l’any que comencem.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE II DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Is 62,1-5
El teu Déu estarà content de tenir-te,
com el nuvi està content de tenir la núvia
Lectura del llibre d’Isaïes
Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa. Els altres pobles veuran el teu bé, tots els reis veuran la teva glòria i et donaran un nom nou que els llavis del Senyor designaran. Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor, i una diadema reial a les mans del teu Déu. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La Desolada» a la teva terra: a tu et diran «Jo-me-l’estimo», i a la teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra. El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia.
Salm responsorial 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c (R.: 3)
Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu al Senyor, arreu de la terra;
canteu al Senyor, beneïu el seu nom.
R. Conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor.
O bé:
Al·leluia.
Anuncieu de dia en dia que ens ha salvat;
conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tots els pobles els seus prodigis. R.
Doneu al Senyor, famílies dels pobles,
doneu al Senyor honor i majestat,
tributeu al Senyor l’honor del seu nom. R.
Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat.
Que tremoli davant d’ell tota la terra.
Digueu a tots els pobles: «El Senyor és rei!»
Sentencia amb raó les causes dels pobles. R.
Lectura segona 1C 12,5-11
L’únic Esperit distribueix a cadascú els seus dons com li sembla bé
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Un, gràcies a l’Esperit, rep el do d’una paraula profunda; un altre, per obra del mateix Esperit, rep el do de desglossar les veritats; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de donar la salut als malalts; en virtut de l’únic Esperit, un altre, el do de fer miracles; un altre el do de profecia; un altre, el de distingir si un esperit és fals o autèntic; un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos; un altre, el do d’interpretar-los. Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit, que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé.
Al·leluia 2Te 2,14
Déu, valent-se de l’Evangeli,
ens ha cridat a posseir la glòria de Jesucrist,
el nostre Senyor.
Evangeli Jo 2,1-11
Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea
Lectura de l’Evangeli segons sant Joan
En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.
Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi». Jesús li respon: «Dona, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui». Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d’elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes piques». Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei». Ells n’hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor».
Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL DO DE LLENGÜES
Comentari a la segona lectura del 2on diumenge durant l’any. C
El capítol 12 de la Primera carta de Pau als corintis comença parlant dels dons de l’Esperit i, així com hi ha molts dons, també hi ha molts membres; seguirà el capítol 13 parlant del do més excel·lent: l’amor i el capítol 14 parlarà extensament dels dons de profecia i de llengües. La primera lectura d’aquest diumenge ( 1Co 12,4-11) recull uns versets del començament del capítol 12 que parlen, com hem dit, dels dons de l’Esperit.
Pau tracta el tema dels dons de l’Esperit o carismes “charisma”. La paraula està relacionada amb “charis” que en el nou Testament es sol traduir per “gracia”. Té les seves arrels en la paraula hebrea “hesed” que a l’Antic Testament s’usa per parlar de l’amor entranyable de Déu, el seu favor i la seva lleialtat. Els grecs sovint l’utilitzaven per referir-se al patrocini (suport econòmic o polític). “Charis” comportava generositat que requeria lleialtat per part del receptor. Cal entendre’ls, doncs, com a dons o regals que l’Esperit Sant concedeix als membres de la comunitat cristiana i, a la vegada, són una manifestació visible de la presència de l’Esperit i garanteixen el bon funcionament de la vida de la comunitat. Els corintis estaven molt orgullosos de posseir aquests dons sobretot dels més espectaculars com podia ser el do de llengües, la glossolàlia.
En el verset 2 del capítol, Pau ha recordat als corintis el seu pas pel paganisme. Allà pogueren experimentar fenòmens d’excitació mística. El carisma que més preocupa a Pau és el do de llengües, la glossolàlia que consisteix en un estat espiritual d’èxtasi que s’expressa en llengües desconegudes o estranyes per les persones que les parlen o les escolten. Era necessària una interpretació. per això Pau inclou en la llista de dons el d’interpretar llengües. Evidentment les persones que pretenien posseir aquest do cercaven l’aparatositat en les reunions de culte de la comunitat. Volien cridar l’atenció no vers el Senyor sinó cap a ells mateixos. Pau els fa veure que la raó de ser dels dons és el profit de la comunitat i no la satisfacció personal del qui els rep. Els dons estan destinats al creixement espiritual de la comunitat i han d’estar posats al servei del grup. Per tant no han de servir per la glòria personal del qui els ha rebut. Són dons, pur regal i no s’aconsegueixen per mèrits personals, ni per desig de l’individu sinó que l’Esperit els dona a qui vol i quan vol. Lluny, per tant, de la recerca d’una espectacularitat per part d’uns membres de la comunitat que amb la manifestació d’aquest dons cercaven ser considerats com a persones eminents i honorades dins la comunitat. Aquests membres aprofitaven les reunions de la comunitat per fer una exhibició personal lluny de desitjar l’edificació i creixement espiritual del grup. No es d’estranyar que aquesta situació produís desordres i rivalitats que Pau es proposarà corregir comparant la comunitat com el cos de Crist que té molts membres (1 Co 12,12-30).
Al contrari de l’admiració que despertava el do de llengües en les reunions de la comunitat, Pau vol ressaltar el poc valor d’aquest do comparat amb els altres. El posa en el darrer lloc de la llista dels dons. En altres llistes de dons ( Rm 12,6-8); Ef 4,11-12) el do de llengües no apareix.
En l’entorn pagà cada divinitat concedia els seus dons especials, per això Pau insisteix en la procedència dels dons, tots venen d’un sol i únic Esperit. No s’aconsegueixen per mèrits personals , ni per una exercitació, instrucció, formació o entrenament personals. Són pur regal que, com molt bé diu el text, l’Esperit els dona qui vol, on vol i quan vol. Això és important perquè al llarg de la història de l’Església hi ha hagut un tendència a associar determinats dons amb l ministeri ordenat excloent els laics de tota possibilitar de rebre’ls i exercir-los.
Es dons són pel bé de la comunitat. La comunitat és una realitat intrínsecament vinculada a l’existència dels dons. Sense comunitat els dons no tenen sentit. Calen comunitats com la que fou la comunitat de Corint perquè l’Esperit pugui continuar regalant els seus dons quan vulgui, a qui vulgui i on vulgui.
Diumenge 2on durant l’any. 19 de Gener de 2025.