Full Parroquial 29-12-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
SAGRADA FAMÍLIA (Col 3,12-21) (Mt 2,13-15.19-23)
- No sé si sabreu que “casar-se“ etimològicament significa “fer casa nova”, és a dir, construir una llar pròpia. Això és el que fan amb il·lusió moltes parelles que es casen: crear la pròpia família.
El fet que de cada matrimoni en neixi una família nova significa que Déu se la pren molt seriosament, ja que ha instituït un sagrament exclusiu per a formar-la.
També ens ho fa veure, comprovar que Déu ha volgut que el seu propi Fill (Jesús), vingués al món i passes la seva infància, en el si d’una família: la de Maria i Josep.
- La família ha tingut moltes realitzacions concretes, al llarg dels temps. Cada cultura i també cada època, modelen una forma diferent de vida familiar. No n’hi ha cap de perfecta. Per això la missió dels creients és la d’anar omplint d’esperit evangèlic la família de cada època concreta.
Adonem-nos, també, que la família, és la caixa de ressonància dels grans problemes de la societat: qüestió home-dona, relació entre generacions, grau de llibertat, enfocament de la vida, vivència de la fe.
Certament, la família és una de les institucions més fonamentals de la nostra vida i que condiciona tota la nostra manera de ser. És a casa on nosaltres recuperem la pau i l’equilibri després del desgast produït per la lluita de cada dia. On aniríem si no tinguéssim la família?
També és al si de la família on els fills aprenen les actituds bàsiques que estructuraran la seva personalitat. Que una persona s’accepti tal com és o es rebutgi, que sigui generosa o egoista, que sigui intolerant o que tingui esperit de diàleg, que sigui pessimista o que sàpiga mirar la vida amb esperança, dependrà, en bona part, del clima que hagi viscut a casa seva.
- Sobretot, és a la família, on fem l’aprenentatge de l’estimació sincera.
Quan un infant arriba al món, no ha fet res per merèixer l’estimació dels seus pares, absolutament res, al contrari, només els crea molèsties: els pren llibertat, han d’estar per ell quan plora, l’han de rentar, alimentar, portar al pediatre… Però, malgrat tot, els pares l’estimen tant que, si l’infant morís, res no els podria consolar.
A aquells que, des de petits, fan a casa l’experiència de sentir-se estimats més del que mereixen, els resulta més fàcil després saber estimar gratuïtament. Ho troben natural, és l’exemple que han viscut.
- I és, també, l’exemple que ens dona la Sagrada Família. Fixem-nos quina família va escollir Déu per al seu fill Jesús.
És una família senzilla que ha de lluitar cada dia per guanyar-se el pa, que ha de vetllar per a protegir el seu Fill.
És una família, com les altres, que ni és rica, ni és important per cap concepte. Millor dit sí que tenia un distintiu: que tots s’estimaven amb un amor profund i generós.
Per això, solament en un clima d’estimació, els infants poden descobrir que Déu és un Pare i Mare que ens estima més del que mereixem. És un gran descobriment que els fa viure la vida amb una nova llum i una nova esperança. El fan a casa nostra aquest descobriment?
- Val la pena que avui, festa de la Sagrada Família, ens preguntem molt sincerament, quin clima regna entre nosaltres. Què aprenem a casa? Ens estimem de veritat?
La felicitat d’una família no depèn tant de les comoditats que hi pugui haver a la llar com, sobretot, de la qualitat de les relacions que s’estableixen entre els seus membres. L’estimació mútua n’és l’element aglutinador i el signe més clar de la presència del Senyor en aquella llar. D’aquest Senyor que és l’única font de joia, de la pau, i de l’esperança, autèntiques.
I no oblidem una cosa important: que l’amor té una prova decisiva que li dona autenticitat. Aquesta prova és el bon humor. On hi ha mal humor, l’amor flaqueja.
Fora bo, que avui, i de tant en tant, rellegíssim els consells que ens ha donat Sant Pau a la segona lectura: “que tinguem sentiments de compassió, bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència.
Que els llegim i que fem l’esforç per dur-los a la pràctica, perquè llavors podem tenir la seguretat que el Senyor no se n’anirà mai més de casa nostra.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
Diumenge dins l’Octava de Nadal
SAGRADA FAMÍLIA: JESÚS, MARIA I JOSEP / Cicle C
Festa
Lectura primera 1S 1,20-22.24-28
Samuel serà del Senyor tota la vida
Lectura del primer llibre de Samuel
El Senyor es recordà d’Anna i va tenir un fill. Li posà el nom de Samuel, perquè era el fill que ella havia demanat al Senyor.
Elcanà, el marit d’Anna, va pujar al santuari de Siló amb tota la família per oferir el sacrifici anual i complir la prometença. Anna no hi va anar. Va dir al seu marit: «Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré; el presentaré al Senyor, i que es quedi allà per sempre més».
Anna s’endugué Samuel a Siló amb un toro de tres anys, mig sac de farina i un odre de vi, i presentà el noi al temple del Senyor. Samuel encara era un nen.
Després d’immolar el toro, presentaren el nen a Elí. Anna li digué: «Senyor meu, ho juro per la vostra vida: Jo soc aquella dona que un dia vaig pregar aquí mateix, davant vostre. Aquest noi és el que jo vaig demanar al Senyor, i ell me’l va concedir. Per això jo l’hi cedeixo: serà d’ell tota la vida».
Després es prosternaren allà mateix i adoraren el Senyor.
Salm responsorial 83,2-3.5-6.9-10 (R.: 5a)
Que n’és, d’amable, el vostre temple,
Senyor de l’univers.
Tot jo sospiro i em deleixo
pels atris del Senyor.
Ple de goig, i amb tot el cor,
aclamo el Déu que m’és vida.
R. Feliç el qui viu a casa vostra, Senyor.
Feliç el qui viu a casa vostra
lloant-vos cada dia.
Feliços els qui s’acullen als vostres murs:
emprenen amb amor el camí. R.
Senyor de l’univers, escolteu la meva súplica,
escolteu, Déu de Jacob.
Déu nostre, mireu amb amor el vostre Ungit,
fixeu-vos en el rei que ens protegeix. R.
Lectura segona 1Jo 3,1-2.21-24
Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som
Lectura de la primera carta de sant Joan
Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.
Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem, perquè complim el que ens mana i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres com ens ho té manat. Si complim el seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell. I per l’Esperit que ens ha donat coneixem que ell està en nosaltres.
Al·leluia Cf. Fets 16,14b
Obriu, Senyor, el nostre cor,
perquè escoltem atentament les paraules del vostre Fill.
Evangeli Lc 2,41-52
Els pares de Jesús el trobaren al temple entre els mestres de la Llei
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb la peregrinació de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys pujaren a celebrar les festes com era costum, i passats els dies, quan tothom se’n tornava, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. Pensant que anava amb altres de la caravana, feren la primera jornada de camí. Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts i no el trobaren. L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.
El tercer dia el trobaren al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes. Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà, i la seva mare li digué: «Fill, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els digué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?». Ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret i vivia sotmès a ells. La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor. A mesura que Jesús creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
RECUPERAR LA DIGNITAT PERDUDA
Comentari a la primera lectura del tercer diumenge d’Advent C
En l’Escriptura jueva, desprès dels tres grans profetes Isaïes, Jeremies i Ezequiel el que nosaltres considerem com els dotze profetes menors formen un sol llibre. Si en aquest conjunt hi afegim el llibre de Daniel considerat durant molt temps com un llibre profètic, tindríem un total de cinc libres profètics: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel i els Dotze profetes que serien la contrapartida als cinc llibres de la Torà, La Llei, el nostre Pentateuc. El nombre de dotze és indiscutiblement un número simbòlic que simbolitza una totalitat; recordem les dotze tribus d’Israel. Fixem-nos que el llibre de Jonàs és més una historieta edificant que no pas un llibre pròpiament profètic però ha estat inserit en el conjunt dels libres profètics per aconseguir la totalitat de dotze.
Tot i que els dotze profetes estan reunits en un sol llibre en l’Escriptura hebrea són obres diferents atribuïdes a autors diferents i no es pot considerar ni interpretar el conjunt dels dotze profetes com si es tractés d’un sol llibre que presentés la unitat d’un sol i únic discurs. Així cal llegir i interpretar cadascun dels dotze profetes per ell mateix independentment dels altres onze.
Entre aquests dotze profetes hi trobem el profeta Sofonies. D’ell en llegim un petit fragment a la primera lectura d’aquest diumenge (So 3,14-18a). Alguns comentaristes, basant-se en la informació que dona el llibre, situen l’activitat del profeta Sofonies en temps del rei Josies (Sf 1,1). El judici profètic contra les classes benestants de Judà fan que Sofonies sigui considerat un precursor de la reforma de Josies i no tan sols impulsor sinó un defensor entusiasmat de la reforma en qüestió. Però altres comentaristes, atenent-se a l’alliberament de Sió de que parla el nostre text (3,14) defensen que l’activitat del profeta s’esdevingué en un temps posterior a la reforma de Josies. Així, segons aquests, l’activitat del profeta s’hauria de situar en el període d’incertesa que es produí desprès de la mort del rei Josies i l’exili. La influència d’Assíria havia caigut, però havia sorgit un nou imperi poderós, el Babiloni, que pressionà sobra Judà fins acabar amb l’exili.
El text que llegim avui és el final feliç d’un conjunt d’amenaces i crides a la conversió que nodreixen pràcticament la totalitat del llibre. Tot just començar, desprès de l’amenaça contra tota la terra, el profeta anuncia un càstig contra Judà i Jerusalem per haver-se allunyat del Senyor practicant la idolatria. Això s’esdevindrà el “dia del Senyor” expressió clàssica de la teologia bíblica, descrit aquí amb gran detall com a dia de tràngol, angoixa, destrucció i ruïna.
Abans no vingui aquell dia, si hom vol escapolir-se’n ha de convertir-se, ha de cercar el Senyor, la bondat, la humilitat i complir els preceptes.
A l’hora de repartir estopa no s’escapa ningú. Les nacions estrangeres seran castigades per haver-se burlat del poble del Senyor, pagaran per la seva arrogància.
Enmig d’aquest panorama desolador i depriment emergeix la resta d’Israel, un poble humil i pobre que s’ha mantingut fidel al Senyor. S’intueix que és gràcies a ell que el Senyor restablirà la vida i la dignitat a Israel, Judà i Jerusalem. És el que llegim a la lectura d’avui.
Sobresurt la presència del Senyor enmig del poble. A diferència dels últims reis de Judà que no han fet res més que portar desgràcies, ara serà el Senyor qui regnarà i això és motiu d’alegria i celebració.
Diumenge tercer d’Advent. 15 de Desembre de 2024