Full Parroquial 24-11-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXXIV DURANT L’ANY (Lc 23,35-43) (Jn 18,33b-37)
Jesucrist, Rei de tot el món.
- La mort és el moment culminant de la vida d’una persona. És el moment de la veritat, en el qual cada u es mostra tal com és i dona la seva autèntica talla.
L’Evangeli de Lluc, ens mostra a Jesús en aquest moment suprem.
I val a dir que impressiona.
Jesús ha passat tota la vida fent el bé. Però, malgrat això, ha estat condemnat injustament. I la major part dels seus amics l’han abandonat.
Tenia molts motius per a protestar, per queixar-se, per estar amargat, ressentit amb tothom.
No obstant això, les úniques paraules que diu, a aquell home crucificat al costat seu, són de perdó i de salvació: “T’ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís”.
- És tot un exemple per a nosaltres. És veritat aquella dita: “Tal la vida, tal la mort”
Jesús va viure sempre perdonant, estimant, servint, portant la salvació a tot arreu. La seva actitud a la creu és el coronament d’una vida gastada, tota amb un objectiu ben clar: estimar-nos i salvar-nos.
A la llum d’aquest fet ens podem fer una pregunta: Quina orientació va prenent la meva vida? De seguir com fins ara, quina serà la meva autèntica talla, la que mostraré quan arribi el moment suprem? És un bon punt de reflexió per a tots nosaltres, ara que som a les acaballes de l’any litúrgic. No oblidem que“tal la vida, tal la mort”.
- Avui, com sabeu, celebrem la festa de Jesucrist, Rei de tot el món. Val la pena que recordem que volem dir amb això.
Volem recordar i manifestar que, els valors que proclama Jesús són els que desitgem viure nosaltres. Creiem fermament que, malgrat haver estat condemnat, Jesús té raó.
A la pregària Eucarística de la festa d’avui, escoltarem els valors que Jesús proclama com a constitutius del seu Regne: la pau, la veritat, la justícia, l’amor, el perdó.
Cal recordar que les coses serien diferents, si tots acceptéssim aquests valors en les nostres relacions amb els altres.
Imaginem-nos que fos així. De vegades va bé somiar una mica,
Per exemple, com m’agradaria que fos la meva família? Sens dubte que ens agradaria que tots ens respectéssim i estiméssim. Que cadascú s’oblidés de buscar la seva pròpia felicitat, per pensar solament en com fer la vida més agradable als altres. Sens dubte que això ens agradaria.
I, com m’agradaria que fos el món? Doncs, sense injustícies, i guerres, ni violències. Que hi hagués aliment, habitatge, treball, cultura per a tothom. Que la llei suprema, que ho regís tot, fos el sentit del bé comú, de la solidaritat i no pas l’egoisme.
I així podríem anar somiant, i imaginant com serien totes les realitats humanes si acceptéssim de veritat els valors de Jesús.
Sol és un somni: cert. Un somni que serà plena realitat en l’altra vida, ja que per aconseguir-ho Jesús ha mort a la creu, i el seu sacrifici no ha estat inútil.
- Però Jesús ha donat la vida perquè, ja aquí, en aquest món, comenci a ser realitat aquest somni.
Aquest és el sentit de la festa d’avui: recordar-nos, que Jesús, ens crida a renovar-ho i millorar-ho tot.
Hauríem de tenir l’obsessió de canviar les coses a millor, de manera que en arribar el terme de la nostra vida, hàgim pogut aportar la nostra “goteta”.
Nosaltres no ho podem resoldre tot. Però sí que podem aportar aquesta goteta. I moltes fan un riu. I els rius omplen la mar.
No ens desanimem. Fem el que està al nostre abast, sense perdre mai l’esperança. L’esperança no és un somni, sinó la força que aconsegueix que els somnis es facin realitat. Perquè Déu lluita al costat dels qui tenen esperança, dels qui confien en Ell.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
Diumenge XXXIV de durant l’any
SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST,
REI DE TOT EL MÓN
Cicle B
Lectura primera Dn 7,13-14
La seva sobirania és eterna
Lectura de la profecia de Daniel
Tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d’home, s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà.
Salm responsorial 92,1ab.1c-2.5 (R.: 1a)
El Senyor és rei, va vestit de majestat.
El Senyor va vestit i cenyit de poder.
R. El Senyor és rei, va vestit de majestat.
Manté ferm tot el món, incommovible.
El vostre soli es manté des del principi,
vós sou des de sempre. R.
El vostre pacte és irrevocable;
la santedat, Senyor, escau a casa vostra
al llarg de tots els temps. R.
Lectura segona Ap 1,5-8
El sobirà dels reis de la terra ha fet de nosaltres
una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan
Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra.
Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare; que li sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén. Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells que el van traspassar, i totes les famílies de la terra es lamentaran per ell. Sí, amén.
Jo soc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet, i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers.
Al·leluia Mc 11,10
Beneït el qui ve en nom del Senyor.
Beneït el Regne del nostre pare David,
que està a punt d’arribar.
Evangeli Jo 18,33b-37
Teniu raó: jo soc rei
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?». Respongué Pilat: «Jo, no soc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet». Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí». Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei». Jesús contestà: «Teniu raó: jo soc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UNA VIUDA FIGURA DE LACOMUNITAT
Comentari a l’evangeli del diumenge 32 durant l’any. B
Una crítica als mestres de la llei orgullosos i la defensa d’una viuda que tira dues “lepta” al gazofilaci del temple de Jerusalem és el que trobem en el text (Mc 12,38-44) de l’evangeli de Marc que llegim aquest diumenge.
Vist el text des d’un punt de vista descriptiu ja està bé que Jesús s’encarés amb els mestres de la llei i sortís en defensa d’una pobre viuda. Però si ens limitem als fets descrits, aquests esdeveniments ens queden llunyans i resten incapaços de somoure les consciències dels lectors del segle XXI.
Però Marc no fa història, ni una crònica periodística d’uns fets que s’esdevingueren en temps de Jesús. Marc fa teologia, fa catequesi amb la pretensió que siguin ben vàlides per les comunitats a les que es dirigeix i de retruc per les comunitats que aniran sorgint a través del temps.
Marc es val d’una realitat històrica que podria donar-se en temps de Jesús per alertar a les comunitats del seu temps i, en conseqüència, de les posteriors. Caldrà tenir en compte, per tant, el caràcter representatiu dels mestres de la llei i de la viuda.
Marc escriu presentant els mestres de la llei del temps de Jesús. Aquests formen part amb els ancians i els grans sacerdots de la terna dirigent religiosa d’Israel. El seu poder no prové de la força de les armes, ni és un poder polític – administratiu, ni econòmic ( tot i puguin participar indirectament d’aquests poders), és un poder religiós que es mou en el camp de la conviccions, de les consciències, de les creences, un poder molt llaminer. Dirigents que serviran d’imatge dels dirigents de les primeres comunitats cristianes a les qui escriu Marc. Aquests es valen del seu càrrec i de posició religiosa dins la comunitat, del seu saber erudit per exercir una acció de domini sobre el col·lectiu humil i senzill de la comunitat. Ho fan per enriquir-se, per treure’n un benefici potser no material però sí per augmentar el seu prestigi, el seu orgull, el seu afany de figurar. Que això passava en les primeres comunitats cristianes en dona fe Ignasi bisbe de Síria quan escriu als esmirnesos: “Que el càrrec no infli la vanitat de ningú” (IgEf 6,1).
La viuda és imatge de la comunitat cristiana petita, senzilla i humil. El text no descriu la viuda però podem saber d’ella a partir del contrast que representa la detallada descripció dels mestres de la llei. A aquests els agraden les riques vestidures quan la viuda just té per vestir el que porta a sobre. Els mestres de la llei els agrada que els saludin i ocupar els llocs d’honor, la viuda sense la protecció del seu marit viu sense cap mena de protecció social; els mestres de la llei mengen en banquets, la viuda dona el poc que li queda per menjar.
Donant el que li queda la viuda demostra una gran confiança en Déu. La seva actitud no es una actitud passiva que espera les ajudes dels altres sinó que és una actitud creativa que fa el gest de donar i entregar encara que el que tingui per donar sigui una insignificança. Pensem en els voluntaris de València que van a ajudar amb una escombra i un collidor.
La viuda representa el que han de ser les comunitats cristianes. Les que anteposen el valor Déu – la viuda dona al temple – per damunt de qualsevol altre valor. Comunitats actives i generoses capaces de convertir en do allò que sembla que no servirà per res. Comunitats humils i senzilles que defugen el poder l’ostentació i el prestigi.
Diumenge 32 durant l’any. 10 de Novembre de 2024