Full Parroquial 10-11-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Mc 12,38-44)
- L’evangeli d’avui posa de manifest dues maneres diferents de contemplar les persones.
Als ulls de la gent, aquells rics – gent vanitosa a qui agradava de lluir-se i que tothom els saludés – eren els més generosos perquè donaven quantitats elevades de diners.
Però per a Jesús, qui realment va donar més, va ser aquella pobra viuda. Perquè Jesús no es fixa en les aparences, sinó en el cor de les persones.
Una primera reflexió que ens podríem fer és: ¿què ens preocupa més, ser de veritat o salvar les aparences?
És allò que se sol dir: “A Déu li podem mentir, però no el podem enganyar”. Perquè Ell ens coneix tal com som realment, i no pas per allò que afirmem ser.
- Hi ha una altra ensenyança important en aquest evangeli.
Aquells rics, diu el Senyor, sols donen d’allò que els sobra, encara que sigui de bona fe. Aquella dona, en canvi, dona d’allò que li era estrictament necessari: dona allò que necessita per a viure.
I és a aquesta pobra dona a qui alaba Jesús. Perquè Ell no mira la quantitat sinó la qualitat, la generositat.
La generositat no és mesura per la quantitat d’allò que donem, sinó més aviat per la carència que ens crea a nosaltres, el fet d’haver donat. Aquella pobra viuda es queda indefensa sense recursos materials.
De vegades, se’ns ha presentat una imatge de Déu com aquell que sempre ens està “espiant” per enxampar-nos quan fallem. Com una mena de jutge sempre disposat a castigar-nos a la més petita que fem.
Però aquesta imatge és falsa. Certament que sempre ens mira, però és per descobrir principalment tot allò de bo que fem. Som els seus fills i filles, i els seus ulls, els d’un Pare, són ulls estimadors.
Per què li tenim tan poca confiança? Per què li tenim por?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY / Cicle B
Lectura primera 1R 17,10-16
La viuda va fer un panet i el donà a Elies
Lectura del primer llibre dels Reis
En aquell temps el profeta Elies se n’anà a Sarepta. Quan arribà a l’entrada del poble hi havia allà una viuda que recollia llenya. Elies la cridà i li digué: «Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure». Mentre l’anava a buscar, Elies la tornà a cridar i li digué: «Porta’m, també, un tros de pa». Ella respongué: «Per la vida del Senyor, el teu Déu, et juro que no en tinc gens. Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli. Ara estava recollint aquests branquillons i anava a fer pa per a mi i per al meu fill. Ens el menjarem i després morirem de fam». Elies li respongué: «No tinguis por. Fes-ho tal com dius, però primer fes un panet per a mi i dona-me’l. Després ja en faràs per a tu i per al teu fill. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: No es buidarà el pot de la farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra fins al dia que Senyor enviarà la pluja al país». Ella va fer tal com Elies li havia dit, i durant molts dies, tant ella com la seva família van poder menjar: no es va buidar el pot de la farina ni s’abaixà l’oli de la gerra, tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.
Salm responsorial 145,6c-7.8-9a.9bc-10 (R.: 1)
El Senyor, que es manté fidel per sempre,
fa justícia als oprimits,
dona pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos.
R. Lloa el Senyor, ànima meva.
O bé:
Al·leluia.
El Senyor dona la vista als cecs,
el Senyor redreça els vençuts.
El Senyor estima els justos;
el Senyor guarda els forasters. R.
Manté les viudes i els orfes,
i capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre,
és el teu Déu, Sió, per tots els segles. R.
Lectura segona He 9,24-28
Crist va ser ofert una sola vegada,
quan va prendre damunt seu els pecats de tots
Lectura de la carta als cristians hebreus
Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada, com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Al·leluia Mt 5,3
Feliços els pobres en l’esperit:
el Regne del cel és per a ells.
Evangeli Mc 12,38-44
Aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament».
Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UNA VIUDA FIGURA DE LACOMUNITAT
Comentari a l’evangeli del diumenge 32 durant l’any. B
Una crítica als mestres de la llei orgullosos i la defensa d’una viuda que tira dues “lepta” al gazofilaci del temple de Jerusalem és el que trobem en el text (Mc 12,38-44) de l’evangeli de Marc que llegim aquest diumenge.
Vist el text des d’un punt de vista descriptiu ja està bé que Jesús s’encarés amb els mestres de la llei i sortís en defensa d’una pobre viuda. Però si ens limitem als fets descrits, aquests esdeveniments ens queden llunyans i resten incapaços de somoure les consciències dels lectors del segle XXI.
Però Marc no fa història, ni una crònica periodística d’uns fets que s’esdevingueren en temps de Jesús. Marc fa teologia, fa catequesi amb la pretensió que siguin ben vàlides per les comunitats a les que es dirigeix i de retruc per les comunitats que aniran sorgint a través del temps.
Marc es val d’una realitat històrica que podria donar-se en temps de Jesús per alertar a les comunitats del seu temps i, en conseqüència, de les posteriors. Caldrà tenir en compte, per tant, el caràcter representatiu dels mestres de la llei i de la viuda.
Marc escriu presentant els mestres de la llei del temps de Jesús. Aquests formen part amb els ancians i els grans sacerdots de la terna dirigent religiosa d’Israel. El seu poder no prové de la força de les armes, ni és un poder polític – administratiu, ni econòmic ( tot i puguin participar indirectament d’aquests poders), és un poder religiós que es mou en el camp de la conviccions, de les consciències, de les creences, un poder molt llaminer. Dirigents que serviran d’imatge dels dirigents de les primeres comunitats cristianes a les qui escriu Marc. Aquests es valen del seu càrrec i de posició religiosa dins la comunitat, del seu saber erudit per exercir una acció de domini sobre el col·lectiu humil i senzill de la comunitat. Ho fan per enriquir-se, per treure’n un benefici potser no material però sí per augmentar el seu prestigi, el seu orgull, el seu afany de figurar. Que això passava en les primeres comunitats cristianes en dona fe Ignasi bisbe de Síria quan escriu als esmirnesos: “Que el càrrec no infli la vanitat de ningú” (IgEf 6,1).
La viuda és imatge de la comunitat cristiana petita, senzilla i humil. El text no descriu la viuda però podem saber d’ella a partir del contrast que representa la detallada descripció dels mestres de la llei. A aquests els agraden les riques vestidures quan la viuda just té per vestir el que porta a sobre. Els mestres de la llei els agrada que els saludin i ocupar els llocs d’honor, la viuda sense la protecció del seu marit viu sense cap mena de protecció social; els mestres de la llei mengen en banquets, la viuda dona el poc que li queda per menjar.
Donant el que li queda la viuda demostra una gran confiança en Déu. La seva actitud no es una actitud passiva que espera les ajudes dels altres sinó que és una actitud creativa que fa el gest de donar i entregar encara que el que tingui per donar sigui una insignificança. Pensem en els voluntaris de València que van a ajudar amb una escombra i un collidor.
La viuda representa el que han de ser les comunitats cristianes. Les que anteposen el valor Déu – la viuda dona al temple – per damunt de qualsevol altre valor. Comunitats actives i generoses capaces de convertir en do allò que sembla que no servirà per res. Comunitats humils i senzilles que defugen el poder l’ostentació i el prestigi.
Diumenge 32 durant l’any. 10 de Novembre de 2024