Full Parroquial 6-10-2024

L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Gn 2,18-24) (Mc 10,2-16)

 

 

  1. Jesús ens ha dit a l’evangeli unes paraules que ens interpel·len fortament, contestant a una pregunta sobre el divorci, Ell respon: “Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”.

Per interpretar correctament aquestes paraules de Jesús, cal plantejar-se prèviament una qüestió: Quin és el pla de Déu sobre la unió de l’home i la dona?

La resposta ens la dona la primera lectura, amb una gran profunditat, encara que ho expressi amb un llenguatge poètic propi d’aquella època tan llunyana.

Ens fa veure que la vida de l’home no és plena, si ell és únicament el dominador de la natura. Necessita relacions personals d’igual a igual. Per això Déu li posa la dona al seu costat. I la reacció de l’home és de joiosa sorpresa en trobar-se amb algú amb qui pot compartir la vida, a qui pot estimar i per qui pot sentir-se estimat.

 

  1. Fora bo que totes les parelles que us trobeu aquí, sigui quina sigui la vostra edat, us sentiu interpel·lats per la Paraula de Déu, i moguts a recordar que hi va haver un moment de la vostra vida que vau experimentar aquesta sensació de sentir-vos fets l’un per l’altre: això que en diem l’enamorament.

 

  1. Però tots sabem també, que hi ha moltes parelles que, per diferents raons, han fracassat. S’han separat o segueixen vivint sota el mateix sostre, però ja no s’estimen, amb totes les conseqüències negatives per a ells i els fills. Davant d’aquestes situacions, què pot dir un creient? Doncs, en primer lloc, ha de dir que l’ideal de Déu, expressat per aquelles paraules de Jesucrist, és que no es trenqui mai la comunitat de vida entre els esposos. Aquest és l’ideal.

Per això, el matrimoni cristià, no és mai una cosa de dos sinó de tres: Déu intervé per donar-hi sentit i consistència. Aquest és l’ideal que ens presenta Jesús: que l’amor matrimonial duri per sempre.

 

  1. Cal reconèixer que aquest ideal no sempre és fàcil de complir.

Però recordem que no hi ha cap ideal de Jesucrist que sigui fàcil de complir: és fàcil estimar els enemics?, és fàcil perdonar sempre?, o és fàcil preferir ser pobre que ric?

 

  1. Però malgrat tot això que acabem de dir, el que no hem de fer mai els cristians és jutjar als altres.

En la història d’algunes parelles es donen de vegades situacions dramàtiques, com per exemple, quan un dels esposos és abandonat injustament per l’altre, i sent destruïda la seva vida. Mantenir la fidelitat en aquestes situacions és una cosa heroica. I no tothom troba la força per fer-ho.

Deixem, doncs, que jutgi el Senyor, que ha vingut a salvar tots els homes i dones que confien en Ell, i que coneix que hi ha en el fons del cor de cada u.

Reflexionem-hi!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY / Cicle B

Lectura primera Gn 2,18-24

Tots dos formen una sola carn

Lectura del llibre del Gènesi

El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l’home estigués sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi». El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals era el seu nom. L’home donà el nom a cadascun dels animals domèstics i salvatges i a cadascun dels ocells, però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo i fer-li companyia. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs». Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d’aquell moment ells dos formen una sola carn.

Salm responsorial 127,1-2.3.4-5.6 (R.: cf. 5)

Feliç tu, fidel del Senyor,

que vius seguint els seus camins.

Menjaràs del fruit del teu treball,

seràs feliç i tindràs sort.

R. Que el Senyor ens beneeixi tota la vida.

La teva esposa fruitarà com una parra,

dins la intimitat de casa teva;

veuràs els fills com plançons d’olivera

al voltant de la taula. R.

És així com els fidels del Senyor seran beneïts.

Que el Senyor et beneeixi des de Sió.

Que tota la vida puguis veure

prosperar Jerusalem. R.

Que puguis veure els fills dels teus fills.

Pau a Israel! R.

Lectura segona He 2,9-11

Tant el qui santifica com els qui són santificats

tenen un mateix pare

Lectura de la carta als cristians hebreus

Germans, Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi, perquè Déu, que ens estima, va voler que morís per tots. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.

Al·leluia 1Jo 4,12

Si ens estimem, Déu està en nosaltres,

i dintre nostre el seu amor és tan gran

que ja no hi falta res.

Evangeli Mc 10,2-16

Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar». Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri».

La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas». I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

MILLLOR ELS DE FORA QUE ELS DE DINS

Comentari a l’evangeli del diumenge 26 durant l’any.B

Dos temes presenta el text de l’evangeli de Marc (Mc 9,38-43.45.48-48) que llegim aquest diumenge: l’actuació en nom de Jesús més enllà de les fronteres del grup o de la comunitat i el perill d’escandalitzar els més petits.

El primer tema que es presenta és d’una gran actualitat perquè planteja el valor que té l’actuar en nom de Jesús fora dels límits visibles de l’Església. Què passa quan l’acció alliberadora de Jesús s’esdevé fora del grup institucionalment format i ben definides les seves condicions de pertinença?  Què passa quan un que no és deixeble actua en nom de Jesús?

El cas que et text evangèlic planteja és el d’un exorcista que sense ser membre del grup de Jesús es val del seu nom per expulsar dimonis. L’existència d’exorcistes jueus i no jueus, segurament  ambulants, seria un fenomen freqüent en el segle I, l’època en que s’escriu l’evangeli de Marc. Només cal tenir present el cas de Pau quan està a Efes i es troba amb uns exorcistes que conjuraven els esperits malignes invocant el nom d’aquell Jesús que Pau predicava (Ac 19,13) ). Els deixebles interpreten el fet com una invasió de competències però no recorden que no fa gaire, desprès de la transfiguració,  en l’episodi de la guarició d’un noi posseït d’un esperit maligne (9,14-29) ells no han sigut capaços de treure del noi l’esperit sord i mut i sí que ho ha aconseguit el que pels dotze és un pringat.

La reacció més primària dels dotze és la desqualificació, la de marcar territori, la de preservar privilegis, la de no posar en perill el seu poder.  Sorprenentment per ells la resposta de Jesús no és la que esperaven: “No li ho impediu”.  Vol dir que no l’aturin, no el frenin, no li posin impediments i pals a les rodes. Jesús fa adonar de la contradicció que representaria actuar en nom de Jesús i desprès tot seguit parlar malament d’ell. És possible l’acció alliberadora de la persona humana en consonància amb el projecte alliberador de Jesús encara que aquest es faci fora de la institució. Quants voluntaris que no van a missa ni estan confirmats fan una tasca alliberadora en col·lectius de persones greument desfavorides pels poders opressors de la societat?.  La gent que allibera vol alliberar i no els preocupa si pertanyen a un grup o un altre, l’important per ells és alliberar en sintonia amb el projecte de Jesús.

Els deixebles han argumentat l’impediment amb el fet de que l’exorcista no pertany al grup dels dotze. Quan  no hi ha arguments l’únic que es pot esgrimir és la pertinença al grup. Jesús contraresta l’argument dels deixebles amb el seu argument: “Qui no està contra nosaltres està amb nosaltres”. Amb tot, l’expressió indica que d’alguna manera o altra caldrà prendre partit en favor o en contra de Jesús.

Donar un vas d’aigua fresca tenia el seu mèrit en un temps en que no hi havia neveres ni glaçons. El gest és ben típic de l’hospitalitat oriental que és acollidora, que comparteix, que es fa servidora i que posa en evidència l’actitud excloent dels deixebles.

Qui vulgui salvar la vida la perdrà. Marc juga amb dos conceptes de vida: la vida biològica i la vida veritable, també dita la vida eterna. La vida biològica es caracteritza pel fet de donar valor a la salut, el benestar, la riquesa, el prestigi social. L’altra vida és la fonamentada en els valors del Regne de Déu que posa la mirada en la dignitat de la persona, la seva felicitat, el seu creixement interior. Si el gra de blat no mor…. És necessari que mori una perquè creixi l’altra.

Perdre la vida no és un acte masoquista d’autodestrucció sinó que és l’entrega generosa de la persona que es desviu (mai millor dit) pel servei als altres i ho fa amb la mirada posada en Jesús com a referent que, talment com el Servent del Senyor, va perdre la vida perquè molts per ell visquessin.

Diumenge 26 durant l’any. 29 de Setembre de 2024.

AVISOS

·         A partir d’ ara, cada dijous al vespre, Adoració Eucarística a la Capella del Sagrament de la Basílica de Santa Maria, de 18 a 20, amb Rosari a ¼ de 8.