Full Parroquial 6-10-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Gn 2,18-24) (Mc 10,2-16)
- Jesús ens ha dit a l’evangeli unes paraules que ens interpel·len fortament, contestant a una pregunta sobre el divorci, Ell respon: “Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”.
Per interpretar correctament aquestes paraules de Jesús, cal plantejar-se prèviament una qüestió: Quin és el pla de Déu sobre la unió de l’home i la dona?
La resposta ens la dona la primera lectura, amb una gran profunditat, encara que ho expressi amb un llenguatge poètic propi d’aquella època tan llunyana.
Ens fa veure que la vida de l’home no és plena, si ell és únicament el dominador de la natura. Necessita relacions personals d’igual a igual. Per això Déu li posa la dona al seu costat. I la reacció de l’home és de joiosa sorpresa en trobar-se amb algú amb qui pot compartir la vida, a qui pot estimar i per qui pot sentir-se estimat.
- Fora bo que totes les parelles que us trobeu aquí, sigui quina sigui la vostra edat, us sentiu interpel·lats per la Paraula de Déu, i moguts a recordar que hi va haver un moment de la vostra vida que vau experimentar aquesta sensació de sentir-vos fets l’un per l’altre: això que en diem l’enamorament.
- Però tots sabem també, que hi ha moltes parelles que, per diferents raons, han fracassat. S’han separat o segueixen vivint sota el mateix sostre, però ja no s’estimen, amb totes les conseqüències negatives per a ells i els fills. Davant d’aquestes situacions, què pot dir un creient? Doncs, en primer lloc, ha de dir que l’ideal de Déu, expressat per aquelles paraules de Jesucrist, és que no es trenqui mai la comunitat de vida entre els esposos. Aquest és l’ideal.
Per això, el matrimoni cristià, no és mai una cosa de dos sinó de tres: Déu intervé per donar-hi sentit i consistència. Aquest és l’ideal que ens presenta Jesús: que l’amor matrimonial duri per sempre.
- Cal reconèixer que aquest ideal no sempre és fàcil de complir.
Però recordem que no hi ha cap ideal de Jesucrist que sigui fàcil de complir: és fàcil estimar els enemics?, és fàcil perdonar sempre?, o és fàcil preferir ser pobre que ric?
- Però malgrat tot això que acabem de dir, el que no hem de fer mai els cristians és jutjar als altres.
En la història d’algunes parelles es donen de vegades situacions dramàtiques, com per exemple, quan un dels esposos és abandonat injustament per l’altre, i sent destruïda la seva vida. Mantenir la fidelitat en aquestes situacions és una cosa heroica. I no tothom troba la força per fer-ho.
Deixem, doncs, que jutgi el Senyor, que ha vingut a salvar tots els homes i dones que confien en Ell, i que coneix que hi ha en el fons del cor de cada u.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY / Cicle B
Lectura primera Gn 2,18-24
Tots dos formen una sola carn
Lectura del llibre del Gènesi
El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l’home estigués sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi». El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals era el seu nom. L’home donà el nom a cadascun dels animals domèstics i salvatges i a cadascun dels ocells, però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo i fer-li companyia. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs». Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d’aquell moment ells dos formen una sola carn.
Salm responsorial 127,1-2.3.4-5.6 (R.: cf. 5)
Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort.
R. Que el Senyor ens beneeixi tota la vida.
La teva esposa fruitarà com una parra,
dins la intimitat de casa teva;
veuràs els fills com plançons d’olivera
al voltant de la taula. R.
És així com els fidels del Senyor seran beneïts.
Que el Senyor et beneeixi des de Sió.
Que tota la vida puguis veure
prosperar Jerusalem. R.
Que puguis veure els fills dels teus fills.
Pau a Israel! R.
Lectura segona He 2,9-11
Tant el qui santifica com els qui són santificats
tenen un mateix pare
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi, perquè Déu, que ens estima, va voler que morís per tots. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.
Al·leluia 1Jo 4,12
Si ens estimem, Déu està en nosaltres,
i dintre nostre el seu amor és tan gran
que ja no hi falta res.
Evangeli Mc 10,2-16
Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar». Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri».
La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas». I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
ABAIXAT I CORONAT
Comentari a la segona lectura del diumenge 27 durant l’any B
A partir d’aquest diumenge i durant 6 diumenges més anirem llegim fragments de la carta als Hebreus. Comencem avui amb uns versets del capítol segon (He 2, 9-11) que parlen de que la “kenosis” o humiliació temporal de Crist no afecta a la seva autèntica grandesa i superioritat sobre els àngels.
La lectura que ens ocupa comença dient: “Però contemplem com Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat, per mitjà de la passió i de la mort”. Aquestes paraules són el colofó de l’exposició que l’autor fa en els versets anteriors. En ells l’autor vol demostrar que el món no ha estat sotmès als àngels sinó a Crist. Els jueus de l’època en que s’escriu el Nou Testament creien que els àngels administraven les nacions del món; membres de la secta de Qumram esperaven que el Messies i el seu regne estarien sotmesos a un arcàngel. L’autor de la carta als hebreus afirma que el món inaugurat per l’adveniment de Crist no estarà sotmès als àngels sinó a un home, l’home Jesús I encara que sembli que en el món l’home no tingui un domini total de la creació, per la fe podem veure i creure que Crist és superior als àngels i, encara que per un moment hagi estat posat per sota d’ells, ara està coronat de glòria i dignitat; els àngels no governaran sobre els homes en el món que s’inaugura amb Crist sinó que estaran sotmesos a l’home Jesús.
“Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat, per mitjà de la passió i de la seva mort”. Ens trobem davant el típic esquema d’abaixament – exaltació. És el mateix esquema que Pau presenta en un himne a la carta als Filipencs (2,6-11); en aquesta carta es diu que Jesús “s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom”.
El que ens diu el text de Filipencs i que també és aplicable al text d’Hebreus que ens ocupa és que Crist preexistent té una manera d’existir divina i d’aquesta manera d’existir divina se n’ha despullat. D’aquí ve el concepte teològic de “kenosis” que cal entendre com un buidament, com un abaixament, entrega, renuncia. La “kenosis” està íntimament lligada amb l’encarnació que és un acte lliure on s’intercanvia la figura divina amb la figura humana de l’esclau. Crist s’ha fet igual als homes i el text d’Hebreus és explícit en aquest punt quan diu: “ell no ‘avergonyeix d’anomenar-los germans”. Crist ha abandonat el món de Déu i s’ha rebaixat al nivell dels homes fins arribar al punt més baix de l’abaixament: la mort a la creu. Això s’esdevé no per reparar el pecat dels homes que demana una reparació salvífica sinó que respon a un pla de Déu que tal com diu el text: “Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el qui havia de guiar-los a la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments”.
En recompensa l’humiliat és exaltat, el text d’Hebreus dirà “ ha estat ara coronat de glòria i dignitat”. Aquesta expressió a més de ser una conseqüència d’haver acceptat la mort en creu és una anticipació a la dignitat sacerdotal de Jesús perquè comparar Jesús com un gran sacerdot serà un tema llargament exposat en la carta als Hebreus.
Diumenge 27 durant l’any. 6 d’Octubre de 2024