Full Parroquial 25-8-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Jn 6,60-69)
- Tots nosaltres som creients, evidentment, altrament no seríem aquí. Però la nostra fe segueix un procés: ens ha calgut recórrer tot un camí per arribar a ser el que som.
Nosaltres, gairebé tots, vàrem rebre la fe a través dels nostres pares. I, mentre som petits o molt joves no sabem massa de què va la cosa.
Però, un cop ja més grans, arriba un moment en què comprenem millor que significa creure en Jesús. Ens adonem que seguir l’evangeli no és un joc de nens, sinó que és una formidable aventura que demana un compromís seriós. I, llavors, cal fer una opció: és hora de decidir-se.
És, sens dubte, un moment clau a la nostra vida de creients. És el moment de decidir de veritat si accepto conscientment de seguir Jesús o si me n’aparto. Aquesta és la grandesa i la responsabilitat de ser lliure. Jo puc refusar Jesús, puc dir no a Déu. I Ell no em forçarà mai. Perquè Ell no vol esclaus sinó seguidors lliures.
- L’evangeli d’avui ens presenta un d’aquells moments clau per a la vida de molts dels que seguien Jesús. Ell els ha parlat amb molta claredat que significa ser deixeble seu. I la decisió de la majoria és abandonar-lo.
I fixem-nos que ara no es tracta dels Fariseus o Mestres de la Llei, que ja eren contraris a Jesús, sinó de la gent que havia estat atreta per Ell: que l’admiraven i el seguien. Són aquests els qui ara entren en crisi i l’abandonen.
De vegades pensem que l’abandó de les pràctiques religioses i fins i tot de la mateixa fe, és un fenomen modern. Però l’evangeli d’avui ens fa veure que això s’ha donat des dels primers temps del cristianisme. Jesús és el primer que ja va fracassar.
És també el problema de molts pares creients d’avui dia. Han fet tot el possible per transmetre, de paraula i amb l’exemple, la fe als seus fills.
- Jesús, malgrat tot, no va abandonar la partida, sinó que va continuar essent fidel al Pare fins que va aconseguir el seu objectiu: la salvació de tots els homes i dones.
També els pares que es troben en aquesta situació han de continuar essent fidels al Senyor: pregar i donar exemple als fills vivint amb coherència la seva fe.
- L’evangeli també ens fa veure que no tots van abandonar Jesús. Ell fa una pregunta als seus deixebles i també me la fa a mi: “Vosaltres també em voleu deixar?”.
Preguntem-nos molt sincerament si podem donar la mateixa resposta que va donar Pere: “Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut”.
És un acte de confiança en Jesús. És creure que allò que ha trobat en Jesús, no ho trobarà en ningú més. És creure que no ens fallarà mai. Els homes sí que sovint fallem: Jesús no. Ell és aquell que no falla mai.
Jesús no força mai la nostra llibertat, però ens ofereix el seu camí. Un camí que ens impulsa a estimar, a sentir-nos tots germans, a treballar per millorar el nostre entorn.
Quina resposta li dono?
Jo haig de voler seguir Jesús, no pas perquè sempre ho he fet així, o perquè és la tradició de la meva família, jo vull seguir-lo per opció personal.
I, precisament per això, perquè és una opció personal i lliure, donarà sentit a tota la meva vida i serà llavor de vida eterna.
Per a mi i per a tots els qui m’envolten.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXI DURANT L’ANY / Cicle B
Lectura primera Js 24,1-2a.15-17.18b
Volem adorar el Senyor, que és el nostre Déu
Lectura del llibre de Josuè
En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel, i cridà els ancians d’Israel, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el poble: «Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu. Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor». El poble respongué: «Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus. El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu».
Salm responsorial 33,2-3.17 i 16.18-19.20-21.22-23 (R.: 9a)
Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.
R. Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor.
El Senyor es gira contra els malfactors
per esborrar de la terra el seu record.
Els ulls del Senyor vetllen pels justos,
escolta quan criden auxili. R.
Així que criden, el Senyor els escolta
i els treu de tots els perills.
El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva els homes que se senten desfets. R.
Els justos sofreixen molts mals,
però el Senyor sempre els allibera;
vetlla per cada un dels seus ossos,
no els podrà trencar ningú. R.
La malícia duu el malvat a la mort,
els qui detesten el just expiaran la seva culpa.
El Senyor rescata de la mort els seus servents,
i no acusarà els qui es refugien en ell. R.
Lectura segona Ef 5,21-32
Això és un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el Crist és cap i salvador de l’Església, que és com el seu cos. Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist, les esposes s’han de sotmetre en tot als marits.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l’Església. L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la: l’ha rentada amb el bany de l’aigua acompanyat de la paraula, i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment els marits han d’estimar l’esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva esposa és com si s’estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos. Tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist es porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura: «Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, ells dos formen una sola carn». És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.
Al·leluia Jo 6,63b.68b
Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida,
vós teniu paraules de vida eterna.
Evangeli Jo 6,60-69
Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?». Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dona la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen». Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do». Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
I AQUEST, D’ON VE?
Comentari a l’evangeli del diumenge 19 durant l’any. B
A l’evangeli d’aquest diumenge llegim un fragment del passatge de l’evangeli de Joan generalment conegut com “El discurs del pa de vida”. Tot el discurs està recollit entre els versets 22- 59 del capítol 6é; els que es llegeixen aquest diumenge son 41 – 52.
El text que ens ocupa comença dient que els jueus es posaren a murmurar contra Jesús perquè havia dit: «Jo soc el pa que ha baixat del cel», El verb “murmuraven (egonguzon)” és la mateixa paraula que s’utilitza en la versió dels Setanta (Antic Testament Grec) per parlar dels israelites que van protestar sobre l’aparent fallada de Déu en no proveir d’aliment per ells al desert (Èx 15:24; 16:2, 7-17; Nm 11: 1). Tenint en compte la menció de manà en aquest passatge (v. 31), el paral·lel entre els que van protestar del manà i els que protesten del pa de vida no pot ser una pura casualitat. Els crítics de Jesús manifesten la mateixa manca de fe que els crítics de Moisès (i de Déu) fa tants segles.
El problema pels jueus no deixa de ser important: es tracta dels orígens de Jesús. Si Jesús és el pa baixat del cel, si Jesús és el fill de l’Home que un dia vindrà sobre els núvols del cel, com és possible que tingui una família coneguda a Natzaret? Fixem-nos en el paral·lelisme amb els evangelis sinòptics: Mc 6,3 “¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?”, Mt 13,55 “¿No és el fill del fuster? La seva mare, ¿no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, ¿no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes?”, Lc 4,22 “I deien: ¿No és el fill de Josep, aquest?”. Jesús és a Galilea a la ciutat de Cafarnaüm, la seva llar d’adult. La gent que el coneix no pot deixar d’estranyar-se quan diu que ell és el pa de vida que ha baixat del cel. Coneixen el seu pare, la seva mare i els seus germans, com pot dir coses com aquestes?.
L’objecció dels jueus es mou en el nivell purament humà i Jesús no respon mai al nivell humà sinó que ho fa a nivell teològic. Aquest procediment el trobem també a la primera part del discurs llegida el passat diumenge (6,24-35).
Les paraules recollides en els verset 44-46 són la resposta a la pregunta dels jueus sobre l’origen de Jesús. Ha sigut enviat per Déu (v.44) i ve de Déu (v.46) per això afirma que ha baixat del cel. Si els jueus decideixen desistir de les seves murmuracions amb les que exterioritzen la seva negativa a creure i es deixen guiar per Déu aquest els atraurà cap a Jesús. Les fonts rabíniques utilitzen l’expressió “atraure” per descriure els més alts nivells del comportament humà. Atraure cap a la Torà, la Llei significa comportar-se segons el que Déu vol: estimar els altres (Pirque Aboth 1,12). Per Joan, en canvi, l’atracció no és cap a la Torà, sinó cap a Jesús.
Al dir que Jesús no pot ser conegut sense l’acció provinent de Déu, Jesús fa saber que és de condició divina, Déu que està en l’origen i en el terme de la seva missió està també en l’origen de l’acollida que els creients prestaran a Jesús.
El text de Joan introdueix una cita del profeta Isaïes (54,13) per fer veure quin és el sentit d’aquesta atracció del Pare cap a Jesús. No és una atracció que vagi en contra de la llibertat humana. “Jo instruiré tots els teus fills” diu el text d’Isaïes. Per tant atraure equival a una instrucció, un ensenyament encaminats a descobrir qui és realment Jesús. El creient haurà d’escoltar el Pare i aprendre i és necessari que l’escolta al Pare vagi acompanyada d’una actitud d’obediència. Complement de les paraules del profeta Isaïes és el text de Jeremies que diu : “T’estimo amb un amor etern; per això t’atrec i et soc fidel”. En elles l’atracció és un acte que mostra l’amor entranyable de Déu.
Diumenge 19 durant l’any. 11 d’Agost de 2024