Full Parroquial 28-7-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XVII DURANT L’ANY (Jn 6,1-15)
- Acabem d’escoltar un evangeli del qual en podem treure moltes ensenyances.
En primer lloc, és una crida a la generositat. Com a deixebles de Jesús, hem de saber compartir amb els altres allò que tenim, sigui molt o sigui poc. És un dels signes més clars de la nostra pertinença al grup de Jesús.
Tots nosaltres podríem dir, d’alguna manera, que som rics: tots podem compartir alguna cosa amb altres persones, que tenen menys que nosaltres.
- Però quan parlem de compartir no ens limitem solament a l’aspecte econòmic. També podem posar a disposició dels altres, moltes altres “riqueses” personals nostres.
Per exemple, el nostre temps. Què en faig del meu temps? A la nostra època, el temps és un bé escàs: tots vivim atrafegats i pendents del rellotge. L’agenda, de la major part de les persones adultes, està farcida de reunions, trobades, d’obligacions laborals i familiars.
Nosaltres som quelcom més que màquines: som fills i filles de Déu, cridats a estimar-nos i ajudar-nos. Hem de saber regalar generosament part del nostre temps als altres.
- Hi ha una altra ensenyança que podem treure d’aquest evangeli. Recordem que qualsevol passatge té un significat profund que va més enllà de la materialitat del fet que s’hi narra.
Nosaltres tenim fam de moltes coses: de moltes. Però bàsicament d’estimació i de felicitat. Però tot això és expressió d’una fam més fonda que, més o menys conscientment, tots tenim: fam de Déu, que és l’únic que pot sadollar plenament el nostre cor.
Jesús se’ns presenta aquí com aquell que ve a donar una resposta a aquesta fam profunda: Ell ens vol alimentar, però no de qualsevol cosa, sinó de Déu.
Aquest passatge evangèlic és signe de l’eucaristia, el gran regal que ens va fer Jesús, abans d’anar-se’n d’aquest món.
Hem de valorar l’eucaristia. Vitalitza de veritat la nostra vida.
Participar-hi rutinàriament seria malversar el do més preuat que ens ha fet Jesús.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XVII DURANT L’ANY / Cicle B
Lectura primera 2R 4,42-44
Tots en menjaran i encara en sobrarà
Lectura del segon llibre dels Reis
En aquells dies, un home de Baal-Salisà va anar a dur a l’home de Déu, Eliseu, vint pans d’ordi, els primers de la collita, i vi novell. Eliseu digué al seu servidor: «Dona-ho a tota la comunitat i que mengin». El servidor contestà: «Com puc donar això a un centenar d’homes?». Però Eliseu insistí: «Dona-ho a tota la comunitat i que mengin. Això diu el Senyor: Tots en menjaran, i encara en sobrarà». Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà, tal com el Senyor havia dit.
Salm responsorial 144,10-11.15-16.17-18 (R.: cf. 16)
Que us enalteixin les vostres criatures,
que us beneeixin els fidels;
que proclamin la glòria del vostre Regne
i parlin de la vostra potència.
R. Tan bon punt obriu la mà, Senyor,
ens sacieu de bon grat.
Tothom té els ulls en vós, mirant esperançat,
i al seu temps vós els doneu l’aliment.
Tan bon punt obriu la mà,
sacieu de bon grat tots els vivents. R.
Són camins de bondat els del Senyor,
les seves obres són obres d’amor.
El Senyor és a prop dels qui l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat. R
Lectura segona Ef 4,1-6
Un sol cos, un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.
Al·leluia Lc 7,16
Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta,
Déu ha visitat el seu poble.
Evangeli Jo 6,1-15
Jesús repartí els pans a tota la gent.
En repartia tant com en volien
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?». Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú». Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?». Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé». Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves.
Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món». Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
MULTIPLICACIÓ I EUCARISTIA
Comentari a l’evangeli del diumenge 17 durant l’any. B
El relat de la multiplicació dels pans apareix 6 vegades en els quatre evangelis. Marc (6,30-44; 8,1-9) i Mateu ( 14,13-21; 15,32-39) el versionen dues vegades i Lluc (9,10-17) i Joan (6,1-13) tenen cadascú el seu propi relat. Segurament una molt antiga tradició és la font de tots ells i cada evangelista ha treballat aquesta tradició a la seva manera. Aquest diumenge llegim el relat de Joan (6,1-15) que actua com introducció o com a pròleg del sermó del pa de vida que ocupa bona part del capítol sisè.
Els evangelis sinòptics narren un sopar de Jesús amb els deixebles abans de la seva mort, en ell Jesús dona gràcies, parteix el pa i el dona als seus deixebles. El sopar s’esdevé abans de la Pasqua. En Joan, durant el sopar de comiat de Jesús amb els deixebles, no hi ha acció de gràcies ni partició del pa. Aquest gest el trasllada al relat de la multiplicació dels pans on Jesús sí dona gràcies i parteix el pa. La multiplicació en Joan s’esdevé poc abans de la Pasqua. El relat, doncs, té unes característiques pasquals i eucarístiques.
En el relat apareixen Felip i Andreu, dos deixebles que apareixen en el primer capítol de l’evangeli (1,44; 1,40). Per què aquests i no d’altres?. Segurament Felip i Andreu són els capdavanters d’unes comunitats que han rebut amb entusiasme l’evangeli de Joan i aquestes fan que els seus líders apareguin com en personatges en l’evangeli.
A la pregunta de Jesús, Felip respon amb criteris mundans per resoldre el problema i proposa una solució econòmica; la suma de dos cents denaris és una quantitat enorme de diners però insuficient per resoldre la necessitat plantejada.
La intervenció d’Andreu fa adonar de la presència d’un noi que porta cinc pans d’ordi i dos peixos. Cal veure la relació amb el relat de 2Re 4,42-44 on un home porta vint pans d’ordi. Eliseu li diu que en doni a la gent i que mengi; l’home respon: com vols que reparteixi això entre cent persones?. Eliseu diu dona’n a la gent i que en mengin. La gent en menja i encara en sobrà.
Les intervencions de Felip i Andreu tenen la finalitat de mostrar la incomprensió dels deixebles que no capten el projecte de Jesús: donar menjar és més que alimentar físicament, donar menjar és donar instrucció, donar vida. A la vegada tenen la finalitat d’enaltir la grandesa del miracle a base de remarcar la dificultat que suposa donar menjar a tanta gent amb una insuficiència tan gran de recursos.
En la mesura que el relat de la multiplicació dels pans es va anar escampant per les comunitats cristianes, les relacions entre el menjar dels pans i l’eucaristia s’anà enfortint. Els paral·lelismes són evidents: Prengué el pa, digué l’acció de gràcies i els repartí (v.11) les mateixes paraules que a Mt 26,26; Mc 14,22; Lc 22,19. apareixen el relat del darrer sopar. El relat de la multiplicació es va enriquir amb elements de les litúrgies eucarístiques tan familiars en les comunitats. En l’art de les catacumbes del s. II s’usava l’escena de la multiplicació per simbolitzar l’eucaristia. Val a dir que la paraula peix (ichthys) es convertí en un acròstic per designar Jesús. Les lletres de la paraula són les inicials de Jesús Crit Fill de Déu Salvador.
La reacció de la gent és veure en Jesús un profeta, però no com un de tants com hi hagué a la història d’Israel sinó com “el” profeta definitiu que havia de venir al món en els darrers temps. Segons les esperances populars, en temps de la dominació romana, el profeta que havia de venir havia de ser l’alliberador del poble que establiria una època de prosperitat. Alguns revolucionaris dels segles I i II com Teudes o l’Egipci pretenien ser el profeta esperat.
Veure en Jesús el profeta està encara lluny de les afirmacions de fe nuclears que apareixen en l’evangeli de Joan: “Tu ets el Messies el fill de Déu que havia de venir al món (11,27; 20,31). Evidentment Jesús rebutja el rol d’alliberador polític i en conseqüència esquiva les pretensions de la gent de fer-lo rei. La reialesa de Jesús, oposada a la reialesa del cèsar de Roma, serà solemnement (19,19) proclamada quan Jesús mori a la creu.
Diumenge 17 durant l’any. 28 de Juliol de 2024