Full Parroquial 7-7-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XIV DURANT L’ANY (2Co 12,7-10) (Mc 6,1-6)
- Com acabem d’escoltar, aquella gent de Natzaret, el poble de Jesús, no va voler fer cas d’Ell. Es preguntaven: “No és el fuster, el fill de Maria?”, com volen dir: què ens ha de venir a ensenyar aquest!
I, això no obstant, quantes coses positives, necessàries per a la vida i per a la pròpia pau interior, els hauria ensenyat Jesús si l’haguessin escoltat! Però no el van saber escoltar. No van ser conscients del que perdien…
I nosaltres, escoltem realment Jesús? Obrim el nostre cor perquè la seva Paraula, portadora de vida, ens entri ben endins i ens renovi?
- D’aquest episodi del rebuig de Jesús, n’hem de treure una ensenyança important: que no hem de menysvalorar ningú perquè podem aprendre coses positives de qualsevol persona.
La persona autosuficient que creu que “ningú no li ha d’ensenyar res”, a més d’empobrir-se espiritualment, sovint fa el ridícul perquè ningú s’atreveix a fer-li prendre consciència dels seus errors.
Ningú no és perfecte i, per això, el contacte amb els altres, sempre ens pot ajudar a millorar. Tots són imatges de Déu, però cadascú n’és un reflex diferent, perquè cada persona humana és única, original, irrepetible.
- Per tant, hem de saber mirar qualssevol amb ulls nets, sense prejudicis, per saber descobrir i assimilar tot allò de bo que tenen.
Santa Teresa deia que les persones són el millor regal de Déu. Això ho veiem més clar el dia que ens falten: llavors ens adonem del tresor que Déu ens havia posat al costat i que potser no valoràvem prou.
- Però, en aquest evangeli, hi ha encara una altra ensenyança que hem de saber aprendre. Aquell Jesús que havíem contemplat els diumenges passats, ressuscitant morts o dominant la tempesta, ara el veiem fracassat.
No ens hem de desmoralitzar. Això només ens ha de servir per fer-nos més humils i per prendre consciència que l’única força capaç de transformar el món i de millorar les persones és la força de Déu.
No ens desanimem, doncs, malgrat els fracassos i les incomprensions que puguem patir. Continuem escampant la Bona Nova de Jesús, ben convençuts que tot allò que sembrem amb bona voluntat, tard o d’hora donarà el seu fruit.
Però tenim clar també que, sense sembra, no hi haurà fruit.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XIV DURANT L’ANY / Cicle B
Lectura primera Ez 2,2-5
Ni que siguin un poble que sempre es revolta,
han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells
Lectura de la profecia d’Ezequiel
En aquells dies, l’Esperit entrà dintre meu, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava. Em digué: «Fill d’home, t’envio al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat mai de ser-me infidels. T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït. Tant si t’escolten com si no t’escolten, tu digue’ls: “Això diu el Senyor Déu”, perquè, ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells».
Salm responsorial 122,1-2a.2bcd.3-4 (R.: 2cd)
A vós, que teniu el tron dalt del cel,
aixeco els meus ulls.
Com l’esclau té els ulls posats
en les mans del seu amo.
R. Tenim els ulls posats en el Senyor,
fins que s’apiadi de nosaltres.
Com l’esclava té els seus ulls
en les mans de la mestressa,
tenim els ulls posats en el Senyor,
fins que s’apiadi de nosaltres. R.
Compadiu-nos, Senyor, compadiu-nos,
estem saturats de menyspreu.
La nostra ànima n’està ben saturada,
dels escarnis dels altius,
del menyspreu dels insolents. R.
Lectura segona 2C 12,7-10
Estic content de gloriar-me de les meves febleses:
gràcies a elles, tinc dintre meu la força del Crist
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m’enorgulleixi, ha permès que em clavessin com una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè m’enorgulleixi. Jo he demanat tres vegades al Senyor que me’n deslliuri, però ell m’ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces. Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist. M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan soc feble és quan soc realment fort.
Al·leluia Lc 4,18
L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.
Evangeli Mc 6,1-6
Els profetes només són mal rebuts en el seu poble
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?». I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva». I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UN PROFETA MOLT HUMÀ
Comentari a la primera lectura del diumenge 14 durant l’any. B
Els capítols 1-3 del llibre d’Ezequiel narren la crida a Ezequiel perquè porti la paraula del Senyor als exiliats de Judea, el poble jueu que viu a Babilònia. El llibre d’Ezequiel es refereix a aquests jueus com el poble d’Israel en la seva totalitat. En el primer capítol Ezequiel reconeix que ha vist la glòria del Senyor. Diu: “Quan ho vaig veure, vaig caure a la cara i vaig sentir una veu d’un que parlava” (1,28). En el segon capítol explica la crida al profeta advertint-lo que se l’envia a un poble rebel. La primera lectura que llegim aquest diumenge recull els versets on el Senyor fa la crida a Ezequiel (Ez 2,1-5). En el tercer capítol s’explica que el profeta s’ha de menjar un llibre que conté la paraula que ell ha de predicar i s’anuncien les dificultats que tindrà el profeta.
La descripció en el capítol primer de la glòria del Senyor no pretén oferir, sense més ni més, un espectacle impressionant o ser el motiu d’una experiència personal. La manifestació de la glòria del Senyor destinada al profeta té com objectiu que el profeta senti i escolti la veu de Déu que parla i comunica el missatge que haurà de transmetre als exiliats de Babilonia. La gran visió del capítol primer és la introducció o l’obertura del que serà pròpiament la crida del profeta. La teofania està encaminada a la paraula que a partir d’ara s’escoltarà per boca del profeta. La paraula que té el seu origen en la glòria de Déu no és una paraula qualsevol, té totes les garanties de veracitat i autenticitat i sobretot – i això és molt propi de la teologia d’Ezequiel- és una paraula que es complirà en allò que vaticini.
“L’Esperit va entrar dintre meu i em feu posar dret” La paraula “ruah” pot significar esperit, vent o alè. Tot i que aquest verset no especifica quin significat es pretén aquí, aquest és l’esperit de Déu donat a Ezequiel perquè pugui portar a terme l’encàrrec que Déu li encomana . Això lliga amb altres moments en els que Déu atorga el seu Esperit quan encarrega una missió a un o uns personatges escollits. Ho veiem quan l’Esperit de Déu va descansar sobre els setanta ancians que van profetitzar (Nombres 11:25). Quan Samuel va ungir Saül com a rei (1 Sa 10,6). En la unció de David: “Aquell dia l’Esperit del Senyor s’apoderà de David” (1 Sa 16,13). El Servent del Senyor rep l’Esperit per portar la justícia a les nacions ( Is 42,1) i la missió profètica encomanada al profeta del tercer Isaïes rep l’aval de l’Esperit (Is 61,1).
L’Esperit farà que el profeta s’aixequi, és a dir, que passi de la inoperativitat a l’activitat creativa. Dempeus voldrà dir que el profeta ha d’estar disposat a tot.
Déu s’adreça a Ezequiel anomenant-lo “ben adam” que habitualment es tradueix per “Fill d’home”. Home es refereix a allò que és terrenal, que està oposat a l’àmbit diví o celestial. Quan es parla de l’expressió “Fill d’home” a l’Antic Testament de seguida es pensa en la figura que apareix en el llibre de Daniel (Dn 7,13-14), grandiosa i sumptuosa com la presentarà l’apocalíptica jueva. No és així en el llibre d’Ezequiel on l’expressió “Fill d’home” apareix 90 vegades. Déu no s’adreça a Ezequiel dient el seu nom com ho fa amb Moisès (Ex 3,4), Samuel ( 1Sa 3,4), Elies (1 Re 19,9), Jeremies ( Jr 1,11) o Amòs (Am 7,8). Quan Déu es dirigeix al profeta dient-li “Fill d’home” vol recordar-li que és humà, de l’espècie humana. En contraposició a la grandesa de la glòria del Senyor que el profeta ha contemplat, ell és molt poca cosa, és fràgil i impotent però la seva petitesa serà transformada per la presència de l’Esperit en una força i un coratge que el farà capaç de dur a terme la seva missió.
Els exiliats creien que Jerusalem no cauria mai en mans dels enemics. Ezequiel els anuncià la catàstrofe de la destrucció de la ciutat. Quan això passi reconeixeran que enmig d’ells hi ha hagut un profeta prova que Déu, malgrat totes les desgràcies, no els ha deixat a l’estacada.
Diumenge 14 durant l’any 7 de Juliol de 2024