Full Parroquial 16-6-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Mc 4.26-34)
- Cada època té els seus valors i també els seus contravalors, coses positives i coses negatives. I la nostra època no és pas una excepció.
Potser una de les coses que més ens preocupa de la societat actual, és la sensació que el mal té molt de poder, perquè s’aprofita dels mitjans tècnics moderns.
Tot mirant les notícies diàries, sovint, quedem trasbalsats per la gran quantitat de violències, injustícies, estafes… Fa una mica la impressió que el mal va progressant, que es va imposant, que és imparable.
Molts pares tenen la sensació que els seus esforços per educar correctament els fills topen amb la influència de la televisió, de l’ambient, de la societat en general. I es desanimen, se senten vençuts i viuen amb la moral de derrota.
Això pot passar, també, amb aquelles persones honestes, sobretot joves, que voldrien i s’esforcen per construir un món més humà, més solidari, i es troben “atrapats” pels engranatges d’una societat insolidària i deshumanitzada. No saben com sortir-se’n i fàcilment es cansen i abandonen.
- Per a totes aquestes persones, per a tots els qui se senten impotents davant del mal, per a tots nosaltres que som impacients i voldríem resultats immediats, per a tots, ens explica Jesús aquestes paràboles tan expressives que hem escoltat a l’evangeli.
Val la pena que les deixem ressonar en el nostre cor perquè porten esperança. D’elles en podem treure moltes ensenyances.
La primera és que la transformació de les persones i de tot el món és obra de Déu i no pas nostra. Ens diu l’evangeli: “De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com”
És una cosa molt elemental, però que massa sovint oblidem: no som nosaltres qui podem canviar el cor de les persones. No som nosaltres qui podem destruir el mal i fer créixer el bé. Tot això únicament ho pot fer el Senyor.
Nosaltres únicament podem fer una cosa: sembrar la bona llavor de la nostra estimació en el cor dels fills. Sembrar la llavor de la nostra rectitud, de la nostra solidaritat, en mig del món.
I això ho hem de saber fer amb esperança, superant la temptació d’abandonar.
Sabem superar les temptacions d’abandonar? Què sembrem per allà on anem passant?
- L’altra ensenyança que Jesús ens vol donar a través de les paràboles és que el creixement del bé, la transformació de les persones, és un procés lent. No podem cremar etapes. No podem fer “baixar foc del cel” per destruir el mal, ni estirar els brins del blat que comença a créixer.
No tinguem por: el Senyor segueix treballant en el cor dels fills i enmig del món i un dia palparem els fruits, perquè la força del bé és imparable i, a poc a poc, s’anirà imposant al mal.
Tota persona, precisament perquè som imatges de Déu, porta dins una terra bona, fèrtil, capaç d’acollir la llavor. Tota persona porta dintre seu unes possibilitats immenses, que cal desvetllar.
- I, de vegades, tindrem sorpreses. Tots hem viscut alguna vegada, des de la finestra de casa nostra, flors que neixen a la intempèrie, sobre teulades veïnes, sense gairebé terra on arrelar, sense ningú que n’hagi tingut cura.
Per tant, la nostra tasca consisteix únicament en anar sembrant el nostre testimoniatge d’estimació, de generositat, de bona voluntat, que anirà creant el clima adient perquè aquelles possibilitats que Déu ha posat en el cor de cada persona, es desvetllin.
La resta ja la farà el Senyor. No es perdrà cap llavor, cap llàgrima, cap engruna d’estimació: en podem estar segurs. Déu no decep mai a aquells que confien en Ell.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XI DURANT L’ANY / Cicle B
Lectura primera Ez 17,22-24
Jo faig créixer l’arbre menut
Lectura de la profecia d’Ezequiel
Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo soc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Soc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré».
Salm responsorial 91, 2-3.13-14.15-16 (R.: cf. 2a)
És bo de lloar l’Altíssim,
de cantar al vostre nom, Senyor,
de proclamar al matí el vostre amor,
i de nit la vostra fidelitat.
R. És bo de lloar-vos, Senyor.
Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del Líban;
plantats a la casa del Senyor
creixeran als atris del nostre Déu. R.
Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d’ufana i de vigor,
per proclamar que el Senyor és recte,
que la meva Roca no coneix la injustícia. R.
Lectura segona 2C 5,6-10
Tant ara que som en el cos, com quan en sortirem,
no ambicionem res més que ser plaents al Senyor
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.
Al·leluia
La llavor és la paraula de Déu,
el sembrador és el Crist;
tothom qui el troba viurà per sempre.
Evangeli Mc 4,26-34
La més petita de les llavors acaba més grossa que totes les hortalisses
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega».
Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra».
Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL CEDRE MAJESTUÓS
Comentari a la primera lectura del diumenge 11é durant l’any. B
Llegim a la primera lectura d’aquest diumenge un text del profeta Ezequiel (Ez 17, 22-24). El profeta anà a l’exili de Babilònia l’any 597 aC. Entre els exiliats tingué la crida, al país de Babilònia a la riba del riu Quebar i va ser entre els exiliats que portà a terme la seva activitat profètica.
Gairebé la totalitat del llibre d’Ezequiel es pot atribuir al profeta: les experiències extàtiques, les accions simbòliques i els nombrosos oracles. Però no s’ha de descartar la intervenció de la seva escola, dels seus deixebles que retocaren alguns passatges i n’afegiren d’altres.
Durant més de vint anys predicà, tal com hem dit, entre els exiliats a Babilònia. Interpretava l’exili com el càstig de Déu imposat al seu poble a causa de la seva idolatria i la seva infidelitat. En el seu anàlisi posà la mirada en les experiències negatives de la història d’Israel i centrà les crítiques sobretot en les classes dirigents. Lluità aferrissadament contra les falses il·lusions escampades per uns falsos profetes que minimitzaven l’impacte de la deportació i enganyaven el poble prometent un ràpid alliberament. Amb tot, el profeta consolava el poble amb una salvació futura. El text que llegim a la primera lectura correspon a l’anunci d’aquesta alliberació.
Per entendre bé i interpretar correctament els versets de la nostra lectura cal tenir present la primera part del capítol 17 on es troba el nostre text. Una àguila d’ales amplíssimes i plomatge espès trenca el cimall d’un cedre i esqueixa el rebrot més alt ( es refereix al rei de Judà Joiaquim) i se l’enduu a un país de mercaders (Babilònia, allà són desterrats el rei i els principals de Judà). Per assegurar la jugada l’àguila pren un sarment per fer-ne un cep ufanós però de poca alçaria ( es refereix a Sedecies el darrer rei de Jerusalem posat en el tron amb la pretensió que seria sempre fidel a Babilònia).
Hi havia una altra àguila també d’ales amplíssimes i plomatge espès ( es refereix a Egipte). El cep girà cap a ella els seus sarments (Sedecies cercà l’aliança amb Egipte per desempallegar-se de Babilònia). L’actitud de Sedecies ocasionà la ruïna del regne de Judà. Ezequiel denuncià aquella rebel·lió i el poble fou castigat amb l’exili per no fer cas del profeta i trencar el pacte amb el Senyor.
El poble que està a l’exili ha perdut l’esperança, entre els membres de la comunitat arrela el desànim. Ezequiel els haurà de convèncer que Déu no els ha abandonat. Valent-se de la imatge del cedre i el rebrot el profeta capgira el plantejament a fi d’anunciar l’alliberament del poble. El Senyor arrencarà el cimall del cedre altiu i n’esqueixarà un rebrot. És una referència a la dinastia davídica. Recordem els passatges d’Isaïes: “Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels” (Is 11,1); “Aquell dia el rebrot de Jessè s’alçarà com a bandera entre els pobles” (Is 11,10).
El plantarà al cim d’una gran muntanya, a l’excelsa muntanya d’Israel. Es refereix a la muntanya de Sió, la muntanya sobre la que està edificada Jerusalem, la ciutat que David erigí com a capital del regne davídic i el lloc on hi ha el temple del Senyor (Sl 76,3).
Quan Ezequiel escriu aquestes paraules, el Temple de Jerusalem segueix dempeus, però té els dies comptats. Ezequiel, de fet, profetitza la seva desaparició. No obstant això, si cau un gran arbre, el Senyor té el poder de fer créixer un nou arbre. Això és el que el Senyor promet fer amb Judà. Sí, Nabucodonosor arrasarà el temple, però aquest no serà el final. El Senyor vetllarà perquè el temple s’estableixi una vegada més a la muntanya santa. El poble de Déu adorarà el Senyor allà una vegada més i no tan sols el poble del Senyor sinó “ocells de tota mena”, és a dir , tots els pobles de la terra podran anar al temple de Jerusalem a beneir i lloar el Senyor.
Diumenge 11é durant l’any. 16 de Juny de 2024