Full Parroquial 26-5-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
Diumenge VIII de durant l’any – SANTÍSSIMA TRINITAT (Mt 28,16-20)
- Aquesta lectura que acabem d’escoltar és al final de l’evangeli de Sant Mateu, un evangeli que comença dient-nos que aquell que naixerà a Betlem serà “Emmanuel” que significa “Déu-amb-nosaltres”.
Després al llarg de 28 capítols. L’evangelista ens va explicant moltes de les coses que va dir i va fer Jesús.
I com a coronament de totes, ens transmet avui les darreres paraules que, segons ell, va pronunciar Jesús aquí a la terra, abans d’anar-se’n. Unes paraules que haurien de tenir un ressò molt íntim en el nostre cor: “Jo seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món”.
Això ens fa veure que Jesús pròpiament no se n’ha anat, sinó que continua essent de veritat l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres. No solament una temporada, sinó cada dia. No solament en certs moments de la nostra vida, quan humanament parlant, tot ens va bé, sinó igualment en els moments de desànim, de tempesta, i també en els dies foscos, quan ens sentim sols, incompresos, abandonats.
- Però l’evangeli d’avui ens transmet també una altra ensenyança: ens revela un aspecte important de la intimitat d’aquest Déu que habita en nosaltres.
Hem escoltat com Jesús ens envia a escampar la Bona Nova “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. Què ens vol dir amb això?
Vol que entenguem que ser cristià no és creure senzillament en Déu, sinó creure en un Déu que és PARE: és a dir, que ens ha creat, que ens ha donat la vida i que té providència de nosaltres perquè ens estima,
És creure en un Déu que també és FILL: és a dir, un germà nostre que ha volgut experimentar el dolor, la injustícia i la mort, com nosaltres, perquè tinguéssim la seguretat que ens comprèn.
I en un Déu que és ESPERIT SANT: és a dir, una força d’amor que habita en els nostres cors, que ens va descobrint progressivament el sentit de les paraules de Jesús i que ens va impulsant a assemblar-nos-hi cada cop més.
Aquest és el Déu en qui hem de creure si volem ser cristians, un Déu que no sols ens mana coses, sinó que es posa a fer-les, juntament amb nosaltres, perquè el portem dins.
- Si Jesús no ens ho hagués revelat, nosaltres mai no hauríem descobert que el nostre Déu, és un Déu que viu en família i no pas en solitari. I si Jesús ha volgut fer-nos-ho saber, no és pas per satisfer la nostra curiositat, sinó per una raó molt més seriosa: perquè entenguéssim com hem de viure nosaltres.
… Nosaltres estem fets a imatge de Déu, però d’un Déu Trinitari.
I, per tant, la nostra vida sols trobarà el seu sentit ple, en la mesura que siguem capaços d’estimar i de ser, enmig del món, imatges d’aquest Déu Trinitari.
- És a dir, en la manera que, com el nostre Pare del cel, siguem capaços d’estimar tothom, perquè tots som fills i filles, que té providència i es preocupa del creixement de tots, sense excloure ningú.
- També hem de reflectir la imatge de Jesús, el fill de Déu, el germà de tots, que ha vingut a servir, i no pas a fer-se servir. I amb una preferència per als més necessitats, com poden ser els infants, els ancians, els desprotegits.
- I essent, finalment, imatges d’aquell Esperit que és portador de joia, d’esperança i de pau, i que ens impulsa a ser un nou Jesús a la terra.
I això és important, perquè no oblidem que després del pas de Jesús, el món ja no és igual que abans. Tot ha canviat en positiu. Jesús ha deixat petjades. La seva vida no ha estat inútil.
I la meva? Quin rastre deixem nosaltres que som un nou Jesús? Quins rastres deixem nosaltres per aquest món? Què haurà canviat en el món quan jo me’n vagi?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
Diumenge després de Pentecosta
SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT
Cicle B
Lectura primera Dt 4,32-34.39-40
El Senyor és l’únic Déu:
ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre
Lectura del llibre del Deuteronomi
Moisès digué al poble: «Recorre totes les èpoques que t’han precedit, des del dia que Déu creà l’home sobre la terra; investiga d’un cap a l’altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc, com tu l’has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s’ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d’un altre, combatent contra l’opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dona per sempre».
Salm responsorial 32,4-5.6 i 9.18-19.20 i 22 (R.: 12b)
La paraula del Senyor és sincera,
es manté fidel en tot el que fa;
estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor.
R. Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat.
La paraula del Senyor ha fet el cel,
amb l’alè de la boca ha creat l’estelada;
a una paraula seva, tot començà,
a una ordre d’ell, tot existí. R.
Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
ell els allibera de la mort,
i els retorna en temps de fam. R.
Tenim posada l’esperança en el Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós. R.
Lectura segona Rm 8,14-17
Heu rebut un Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!». Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.
Al·leluia Cf. Ap 1,8
Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant,
a Déu que és, que era i que ha de venir.
Evangeli Mt 28,16-20
Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
SER FILL I NO ESCLAU
Comentari a la segona lectura de la Festivitat de la Santíssima Trinitat. B
A la segona lectura de la festivitat de la Santíssima Trinitat llegim un petit fragment del capítol 8é de la carta als Romans (Rm 8,14-17). Tot el capítol és d’una gran bellesa des del punt de vista literari i d’una teologia molt elaborada.
El passatge que llegim descriu els efectes alliberadors de l’Esperit que habita dins els seguidors de Jesús que viuen la seva vida no segons la carn sinó segons l’Esperit. L’Esperit de Déu habita en el creient gràcies a l’esdeveniment alliberador de la creu i la resurrecció de Jesús. L’Esperit condueix els creients cap a Déu que es dirigeixen a Ell com a Pare perquè han rebut la filiació adoptiva.
En el text juga un paper important la contraposició entre fills i esclaus: “Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor” (Rm 8,14-15a). L’expressió “fills de Déu” aplicada a persones humanes no és nova. Els reis, herois, emperadors i faraons eren considerats fills de la divinitat. A l’Antic Testament la trobem al llibre del Deuteronomi “Vosaltres sou fills del Senyor, el vostre Déu” (14,1) i també al llibre de la Saviesa: “Si el just és fill de Déu, Déu es posarà a favor d’ell” (Sv 2,28); el que passa és que després de l’alliberament realitzat per la mort i resurrecció de Jesús l’expressió adquireix un significat molt més profund tal com Pau ens fa descobrir en aquest passatge.
Quan Pau parla dels fills de Déu té la mirada posada més en el dret romà que en els passatges – tot i que els coneix bé- de l’Antic Testament. Es val dels seus coneixements de dret romà per usar l’adopció com imatge de les relacions amb Déu dels creients que han rebut l’Esperit. El dret romà preveia que s’incorporessin a una família individus nascuts fora d’ella i en virtut del reconeixement efectuat pel “pater familiae” passaven a ser fills de la nova família que els adoptava amb tots els drets i sense diferència dels fills biològics degudament reconeguts.
Un cop fills, i talment passa entre pare i fill, s’estableix una relació de confiança íntima. Relació impensable en el cas de ser esclau. Aquesta confiança s’expressa en el fet de dirigir-nos a Déu dient-li “Abba”. És el terme popular amb que els infants es dirigien al pare, seria l’equivalent a ”papi” o “papa”. Amb aquesta expressió Jesús a Getsemaní es dirigeix al Pare en el moment suprem de la seva confiança en Déu (Mc 14,36).
Aquesta experiència de confiança ha de dissipar tota mena de temor. L’Esperit allibera d’una imatge terrorífica de Déu potser present a l’Antic Testament quan Isaïes diu: “amagueu-vos sota terra, de pànic davant el Senyor, davant la seva terrible majestat” (Is 2,10) però molt lluny d’aquesta paternitat entranyable que s’aconsegueix per la possessió de l’Esperit.
Quan en aquest text es parla d’esclau no es refereix a la situació laboral que vivien els esclaus ( sembla ser que molt variada) sinó a la situació jurídica dels esclaus. A diferència dels fills, l’esclau és el qui no té cap dret davant de ningú. Està en una condició de submissió total davant de l’amo. Això és el que interessa a Pau.
En llenguatge bíblic l’esclavitud fou la d’Egipte (Ex) però també ens fa pensar en l’estricta disciplina de la llei – la Tora – una disciplina a la qual jueus se sentien obligats, una disciplina tan rigorosa que inspirava temor. Al cap i a la fi, qui aspira guardar la llei en tot el seu detall sense caure en alguna fallada (d’aquí el temor) significant? Però, Crist ens ha alliberat de l’esclavitud de la llei (Rm 6,15; Gl 4,24) i també del pecat (Rm 6,6) que la llei no havia pogut eliminar. Aquests són els esclavatges que preocupen a Pau i dels que n’allibera la condició de fills de Déu atorgada per l’Esperit de Jesús ressuscitat.
Festivitat de Santíssima Trinitat 26 de Maig de 2024.