Full Parroquial 28-4-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE V DE PASQUA (Jn 15,1-8)
- Les persones avui dia, portem una vida molt atrafegada: tots fem deu mil coses, no parem.
Però, no totes les vides donen el mateix rendiment. Hi ha vides que deixen una empremta positiva per allà on van passant. D’altres, en canvi, són vides buides, que no deixen cap rastre. I fins i tot n’hi ha que fan mal.
Les raons d’aquestes diferències ens les dona Jesús a l’evangeli d’avui: “Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res”, ens ha dit.
Aquestes paraules de Jesús ens fan veure que únicament Ell posseeix la força i la vida. De mi mateix no soc res. Per donar fruit de veritat, per deixar petjades positives per allà on passem, necessitem estar units a Ell.
Potser aquest és un dels pitjors mals de bastants cristians de la nostra època: que practiquen una religió sense contacte vital amb Jesús. Únicament realitzen actes externs, compleixen preceptes, però sense estar connectats íntimament amb Jesús, a través de la pregària personal.
Llavors, per més que es moguin, sols donen fruits aparents, però no reals. Molta fullaraca, però res de fruits autèntics. I això esterilitza la vida.
Val la pena que avui ens preguntem sincerament si jo dono realment el fruit que Déu espera de nosaltres. I, si no fos així, preguntem-nos per què.
- Jesús, a l’evangeli, ens manifesta la segona condició necessària per a ser fecunds: que acceptem ser esporgats. – “… la que dona fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més” – ens ha dit.
Sabem que és convenient mantenir totes les sarments, perquè la vinya, que no és esporgada, resta estèril: acaba només donant fulles. Això ens hauria de fer entendre perquè el Senyor, de vegades, ens esporga, perquè elimina certes coses de la nostra vida. És la condició per a donar fruit.
El Senyor, que ens estima, sap el que fa: ens esporga per tal que donem més fruit. No ens han de fer por els fracassos, les decepcions, les dificultats: tot és do de Déu, tot és gràcia, que ens ajuda a créixer, perquè ens vinculen més íntimament a Jesús i fan que la saba vivificant, que és el seu esperit, circuli més plenament dins nostre.
- Nosaltres, de vegades, diem que Jesús se n’ha anat d’aquest món. Però això únicament és una manera de parlar, sols és una veritat relativa. Pròpiament, Jesús segueix vivint a la terra, tot i que ara ho fa a través nostre.
Per mitjà de la fe, viscuda a través de la pregària i de l’eucaristia, nosaltres ens podem convertir en un nou Jesús: la seva vida circularà per nosaltres i el seu Esperit ens conduirà.
Això és ser cristià. No creure unes veritats o complir unes normes, sinó omplir-se de l’Esperit de Jesús i deixar-se guiar per Ell per anar escampant per tot arreu la bondat de Déu.
- Avui és un bon moment per preguntar-nos quin rastre deixo per allà on passo: si soc portador d’alegria o més aviat entristeixo; si a prop meu les persones recuperen les ganes de viure o si més aviat se senten enfonsades; si creo llaços de solidaritat o, més aviat, desuneixo, separo.
Pot semblar que aconseguir tot això és difícil, però Jesús ens ha dit clarament que, si estem units a Ell, “podreu demanar tot el que vulgueu i ho tindreu”.
M’ho crec? Ho demanem?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE V DE PASQUA / Cicle B
Lectura primera Fets 9,26-31
Els contà com pel camí el Senyor se li havia aparegut
Lectura dels Fets dels Apòstols
En aquell temps, Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients, però ells no creien que s’hagués convertit, i tots el defugien. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols, i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat, i amb quina valentia havia predicat a Damasc el nom de Jesús. Des d’aquell moment convivia amb ells a Jerusalem amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor, conversant i discutint amb els jueus de llengua grega. Aquests es proposaren de matar-lo, però els germans, que ho saberen, l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars.
L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant.
Salm responsorial 21,26b-27.28 i 30ab.30c-32 (R.: 26a)
Davant dels fidels oferiré els sacrificis promesos.
En menjaran els humils fins a saciar-se,
lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen,
i diran: «Viviu per molts anys».
R. En el Senyor s’inspirarà el meu himne
el dia del gran aplec.
O bé:
Al·leluia.
Ho tindran present i es convertiran al Senyor
tots els països de la terra;
es prosternaran davant seu
gent de totes les nacions.
Fins les cendres de les tombes l’adoraran,
s’agenollaran davant seu els qui dormen a la pols. R.
Serà per a ell la vida que em dona,
els meus descendents li seran fidels.
Parlaran del Senyor a les generacions que vindran,
i anunciaran els seus favors als qui naixeran després,
i els diran: «El Senyor ha fet tot això». R.
Lectura segona 1Jo 3,18-24
El seu manament és que creguem i estimem
Lectura de la primera carta de sant Joan
Fillets, que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu. Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència, i que ell ho sap tot.
Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem, perquè complim el que ens mana i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres tal com ens ho té manat. Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell. I, per l’Esperit que ens ha donat, coneixem que ell està en nosaltres.
Al·leluia Jo 15,4.5b
Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor.
Qui està en mi dona molt de fruit.
Evangeli Jo 15,1-8
Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo soc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dona fruit en mi el Pare la talla, i la que dona fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
L’AMOR DE LES COSES CONCRETES
Comentari a la 2a lectura del diumenge 5é de Pasqua
Seguim llegint a les segones lectures d’aquests diumenges de Pasqua fragments de la 1a carta de Joan. Aquest diumenge pertoca llegir un tram del capítol 3er (1Jn 3,18-24) on apareixen com a temes destacats el compliment del manament de l’amor entre germans i la situació que l’ésser humà, en el seu cor, es troba davant de Déu.
Recordem que la 1a carta de Joan s’escriu per afrontar els problemes que els falsos mestres estan causant a la comunitat pel fet d’haver-la abandonat (2,19). Aquests falsos mestres altius i poc disposats a estimar continuen essent influents i són un perill pels creients novells perquè aquests podrien acceptar els seus ensenyaments herètics.
El text que llegim comença dient “Fillets”; hi ressonen les paraules de Jesús en el discurs de comiat: “Filla meus” (Jn 13,33). L’expressió és freqüent a 1 Jn (2,12.28; 3,7; 5,21). L’autor vol manifestar que es dirigeix a la comunitat en un to familiar, de confiança, d’una preocupació entranyable.
Sempre i a tot arreu hi ha hagut persones que han volgut aparentar allò que no són. Atribuir-se a un mateix allò que no correspon a la realitat ha sigut una temptació universal. Les comunitats cristianes no han escapat d’aquesta temptació. Per això l’autor de 1 Jn demana que la comunitat no estimi només amb paraules brillants i boniques però buides de contingut pel fet de no correspondre a una realitat veritable. Quan les comunitats es fan grans corren el risc que els seus membres en siguin més de nom que no pas de fets per això Ignasi bisbe de Síria adverteix sobre aquests perills als magnesis en una carta propera en temps a 1 Jn “És convenient que no solament us anomeneu cristians sinó que ho sigueu també de fets” (IgMg 2,4).
Cal observar que a l’evangeli i a 1 Jn es demana l’amor als altres sense especificar més ( Jn 15,17; 1Jn 3,10.23; 4,7.11.21) com a molt – i ja és molt – es demana que aquest amor sigui com el de Jesús (Jn 13,34; 15,12). En el text que llegim s’especifica i es concreta i porta cap al camp de la vida de cada dia: ha de ser una amor que es tradueixi en obres. Aquest plantejament ens apropa a la carta de Jaume que diu: “Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta” (Jm 2,15-17)
La preocupació pel pecat és una tema recurrent per l’autor de 1 Jn. Si estimem tant en obres com en paraules llavors els nostres cors (algunes versions tradueixen “kardia”, cors per consciència) poden estar en repòs en presència de Déu perquè sabem que som de la veritat, és a dir, no tenim pecat.
La reflexió que fa l’autor contempla dues situacions. Pot ser que el nostre cor o la nostra consciència ens acusi o ens condemni; en aquest cas Déu és més gran que el nostre cor o la nostra consciència i ho sap tot, és a dir, sap que no som perfectes i afirmar la grandesa de Déu que està per damunt de la nostra petites implica reconèixer la voluntat de Déu de perdonar perquè està per damunt del nostre pecat.
Si el nostre cor o la nostra consciència no ens acusa i aquesta és la situació que es produeix quan ( tal com diu el text) guardem els manaments i fem allò que li pau, llavors podem acostar-nos a Déu amb audàcia i confiança i, en conseqüència, obtenir el que li demanem.
Guardar el manament de l’amor serà la garantia de la presència de Déu en el creient i aquesta presència es percep gràcies al do de l’Esperit.
Diumenge 5é de Pasqua. 28 d’Abril de 2024.