Full Parroquial 3-3-2024
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE III DE QUARESMA (1Co 1,22-25) (Jn 2,13-25)
- Cal reconèixer que aquest evangeli que acabem d’escoltar ens deixa una mica sorpresos. És l’única vegada que veiem a Jesús amb un fuet a les mans, en una actitud, en certa manera violenta encara que veiem que no es mou per ira o venjança, sinó pel zel envers la casa del seu Pare.
Què ens vol dir, pròpiament Jesús amb aquesta actuació?
Què hi ha en el rerefons de tot?
Penso que, d’aquest episodi, en podem treure algunes ensenyances molt importants.
- La primera que hem de respectar i estimar el temple, que és el lloc on anem habitualment a renovar la nostra fe i el nostre compromís cristià. Recordem que Jesús no ha vingut a cridar creients dispersos, sinó una Església, és a dir, una comunitat de persones que expressen i celebren junts la seva fe.
Hi pensem poc, però és el temple on ens reunim tots junts cada setmana, per escoltar la Paraula de Déu i pregar junts; per recuperar la nostra joia i la nostra esperança – que les dificultats de la vida potser havien debilitat – i per viure la comunió amb Jesús i els germans.
I també és el lloc on vivim fets de la nostra vida personal i familiar, com el bateig, la primera comunió, la confirmació, el casament, l’ordenació, la professió religiosa, o per fer el darrer comiat a les persones que estimem.
Valorem el temple, com el lloc on la gràcia de Déu es fa present d’una manera especial?
Com ho demostrem?
- Però l’evangeli mostra també un altre significat més profund, que els deixebles no van descobrir fins més tard: que Jesús morirà i ressuscitarà i que, amb això, començarà una nova era en les relacions entre Déu i els homes.
Ara, l’únic temple en sentit ple, és a dir, el lloc d’encontre amb Déu el Pare, és Jesús: no n’hi ha d’altre. Nosaltres no podem anar al Pare, si no és a través de Jesús. Déu no restarà tancat a les quatre parets d’un temple, sinó que és íntimament present en cada un de nosaltres.
- I encara una darrera reflexió. A partir de la mort i resurrecció de Jesús, la seva Vida i el seu Esperit s’han difós per tot l’Univers: per totes les coses i persones del món. Tota realitat és sagrada, digne de respecte i d’estimació, ja que és plena de Déu.
No oblidem, sobretot, que els autèntics temples de Déu, no són els edificis, sinó les persones: tota persona humana, sense excepció. Per això, el sofriment de les persones – siguin de la mena que siguin – fam o misèria, soledat, violència o injustícies – no ens poden deixar indiferents: ens ha de doldre de veritat. Això ens ha d’interpel·lar fortament.
I també ens ha de portar a relativitzar els nostres problemes, fent-nos més lúcids per a saber descobrir que hi ha persones que en passen de molt més grossos i que necessiten ser ajudades.
- Reflexionem amb sinceritat davant del Senyor que, segons ens ha dit l’evangeli, coneix a fons allò que hi ha a l’interior de cada u, allò que hi ha dintre del nostre cor.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE III DE QUARESMA / Cicle B
Lectura primera Ex 20,1-17
La llei, Déu la donà a Moisès
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, Déu digué aquestes paraules: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi.
No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel, a baix a la terra o a les aigües que neixen de sota la terra. No adoris imatges ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, soc el Déu gelós: castigo les culpes dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen, però soc bondadós fins a milers de generacions dels qui m’estimen i guarden els meus manaments.
Quan juris, no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu, perquè el Senyor no deixa sense càstig el qui pren en va el seu nom. Celebra el repòs sagrat del dissabte.
Durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No us ocupeu en cap treball, ni tu, ni els teus fills, ni les teves filles, ni els teus criats, ni les teves criades, ni els teus animals, ni els forasters que resideixin a les teves poblacions, perquè el Senyor en sis dies va fer el cel, la terra i el mar, i tot el que es mou en aquests llocs, però el dia setè va reposar. Per això el Senyor beneí el dissabte i en va fer un dia sagrat.
Honra el pare i la mare, i tindràs llarga vida al país que et dona el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No declaris falsament contra un altre. No desitgis la casa d’un altre, ni tampoc la seva esposa, el seu criat, la seva criada, el seu bou o el seu ase; ni res que sigui d’ell».
Salm responsorial 18,8.9.10.11 (R.: Jo 6,68b)
És perfecta la llei del senyor,
i l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dona seny als ignorants.
R. Senyor, vós teniu paraules de vida eterna.
Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls. R.
Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims. R.
Són més desitjables que l’or fi,
més que l’or a mans plenes;
són més dolços que la mel
regalimant de la bresca. R.
Lectura segona 1C 1,22-25
Proclamem un Messies crucificat, que és un escàndol per als homes.
Però aquells que Déu ha cridat veuen en ell la saviesa de Déu
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd. Però aquells que Déu ha cridat, tant jueus com grecs, veuen en ell el poder i la saviesa de Déu, perquè en l’absurd de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.
Vers abans de l’evangeli Jo 3,16
Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic;
tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.
Evangeli Jo 2,13-25
Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Quan s’acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dones que t’autoritzi a fer això?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?». Però ell es referia al santuari del seu cos.
Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.
Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL PODER I LA SAVIESA DE LA CREU
Comentari a la segona lectura del 3er diumenge de Quaresma. B
A la comunitat de Corint hi havia divisions entre diferents grups, uns eren de Pere, altres de Pau, altres d’Apol·ló. A Pau li semblà que aquestes divisions tenien la causa en no haver entès bé el contingut del missatge evangèlic, per això va dedicar una secció (1,17-4,21) de la primera carta als corintis a fer veure que l’evangeli rep la seva força no de la cultura i habilitat retòrica del predicador sinó única i exclusivament de la creu de Jesús Messies. El text que llegim a la primera lectura d’aquest diumenge (1 Co 1,22-25) és un fragment d’aquesta secció
Corint era una ciutat grega, però hi havia una població jueva bastant gran. L’apòstol coneix grecs i coneix jueus. Els grecs estaven molt orgullosos de la seva saviesa i dels seus grans filòsofs: Sòcrates, Plató i Aristòtil. La mateixa paraula filosofia ho diu: amic (“filos”) de la saviesa (“sofia”). Eren persones que valoraven la lògica, el raonament, el llenguatge i sobretot l’eloqüència i la brillantor en el parlar. Feien, segons Pau, la seva recerca de Déu amb recursos humans i no obtenien cap resultat.
Cal recordar que la gnosi era un corrent de pensament molt estès en l’època de Pau que defensava que la salvació s’aconsegueix amb l’obtenció de la saviesa. Quants més esforços esmerçats en aconseguir la saviesa més possibilitats hi havia d’obtenir la salvació. Pel cristianisme naixent aquest fou un seriós problema i, com es pot veure en el text que llegim avui, Pau s’esforçà en afirmar que això no és així.
Cal recordar que en la carta als romans Pau critica als pagans que presumint de savis s’han tornat necis i han bescanviat la veritat de Déu per la mentida venerant i adorant les creatures en lloc del creador (1 Rm 1,22-25).
Per aquests grecs savis, la creu, instrument d’ajusticiament per a gent de baixa condició, esclaus i opositors violents a l’imperi, era un absurd, un sense sentit fora de tota lògica humana.
Els jueus el que demanaven eren senyals. En els moments decisius de l’Antic Testament, Déu havia recolzat els hebreus mitjançant un seguit de senyals i prodigis, les meravelles de Déu, i el record d’això seguí ben guardat en el cor dels israelites que consideraven aquests prodigis com la prova de l’elecció i la preferència de Déu per Israel. Cal recordar que durant la celebració de la Pasqua les famílies recordaven els prodigis de l’Èxode.
Els jueus nostàlgics d’aquelles grandeses voldrien una intervenció espectacular de Déu que castigués tots els malvats i atorgués als justos la merescuda recompensa com a premi pel compliment de les obres de la Llei.
Per Pau ni saviesa ni prodigis serveixen de gran cosa; contraposa la saviesa del món, la saviesa humana (en el text simplement saviesa) amb la saviesa de Déu. Per la saviesa humana la creu de Jesús és, com hem dit, una tonteria. Qui sentit té que Déu enviï el seu Fill a morir en una creu?. Segons els estàndards de la saviesa humana això no té sentit. Per Pau la saviesa humana, per atractiva que pugui semblar, és superficial i no té el poder de salvar.
La creu de Jesús s’inscriu en el projecte de Déu, en el seu designi i aquest projecte, aquest designi és l’autèntica saviesa de Déu.
Per als jueus que demanen prodigis, la creu és un escàndol. La crucifixió era una manera de morir cruel i vergonyosa, llavors no és sorprenent que els jueus veiessin en la crucifixió de Jesús un escàndol, un entrebanc, un error portat al nivell més alt.
Però el Jesús crucificat es el que Déu ens dona. La creu escapa a tota lògica humana, però pels qui tenen fe, pels cridats per Déu la creu sí que té sentit. Mirada des de l’òptica de la fe la creu no és una tonteria sinó que té la força i la saviesa de Déu. És forta perquè té el poder de salvar; és sàvia perquè en ella s’hi manifesta el designi de Déu .
Diumenge 3er de Quaresma. 3 de Març de 2024