Full Parroquial 31-12-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
SAGRADA FAMÍLIA (Lc 2,22-40)
- L’evangeli d’avui acaba amb aquestes paraules tan significatives: «El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor». Jesús, malgrat ser el Fill de Déu, va voler passar per la mateixa experiència que nosaltres: viure en una família. I és en el si d’aquesta família, amb Maria i Josep, que va anar creixent, fent-se fort i entenimentat, i va aprendre a estimar Déu i els altres. Com és l’ambient a casa nostra? Realment ens ajuda a tots a créixer, a progressar?
He subratllat «a tots» perquè, de vegades més o menys conscientment, hi pot haver a casa alguna víctima: poden ser els avis, una mica abandonats, pot ser la mare o el pare, que van sobrecarregats, pot ser un dels fills, que tal vegada és menys valorat i apreciat…, o poden ser altres membres de la família. Avui, festa de la Sagrada Família, pot ser un bon moment per a revisar amb sinceritat si a casa tots s’hi troben bé: si tots ens sentim estimats, si tots ens ajudem mútuament a créixer sense excloure ningú.
- I també pot ser una ocasió adequada per a revisar una altra qüestió important: la comunicació de la fe als fills. Volia centrar-ho en un aspecte del qual els pares no sempre són conscients: que la fe va íntimament lligada a la felicitat dels fills.
Tots els pares, evidentment, volen la felicitat dels seus fills. Per això es preocupen que vagin al metge, que tinguin una alimentació sana, que dormin les hores necessàries, que facin esport… I també que tinguin una formació cultural i professional que els permeti afrontar les dificultats d’un món tan canviant com el nostre. Tot això és molt necessari, però no és suficient. Els fills, per a ser feliços, necessiten, sobretot, trobar sentit a la seva vida. És a dir, descobrir la fe. Perquè, si no saben què hi fan, en aquest món, ni cap a on van, ni on anar a buscar la llum quan tot és fosc, els mancarà consistència interior i difícilment podran ser feliços.
Cal dir que hi ha pares que sí que n’estan convençuts, de la necessitat de comunicar la fe. Però molts es troben amb una dificultat: que els fills, quan són grans, abandonen la fe que els havien inculcat des de petits. La festa d’avui pot ser una bona ocasió per a preguntar-nos per què passa això. Sens dubte que l’ambient de la nostra època no ajuda gens a viure la fe. Això és evident, però pot haver-hi també una causa més profunda: que els hagin transmès una fe fonamentada en el temor o que es redueix a unes pràctiques religioses deslligades de la pròpia vida. Llavors és molt natural que els fills, quan són grans, abandonin aquesta fe, perquè no els aporta cap enriquiment personal.
Els fills han d’experimentar a casa que la fe és una força que fa sorgir allò de millor que hi ha dins nostre i que ens impulsa a posar-ho al servei dels altres, per construir junts un món més humà. I que és l’única força capaç de forjar la pau, perquè ens ajuda a comprendre, perdonar i estimar tothom. A casa, els fills han d’experimentar que tenir fe no és purament creure en Déu, sinó creure que Déu ens estima. I que, per això, és una font de vida, d’alegria i de fortalesa. Les coses humanes sovint fallen, però Déu no falla mai.
No oblidem que la fe no es comunica a base de sermons, sinó amb el testimoni personal. És el que se sol dir: «Allò que fas parla tan fort, que no em deixa sentir el que dius».
- Una brevíssima reflexió final per a les persones grans.
L’evangeli ens ha parlat també de Simeó i d’Anna. Cronològicament parlant, són ja molt vells, però tenen l’esperit jove: encara tenen esperança, encara creuen en el «somni impossible»: poder veure el Salvador. I el somni es fa realitat, perquè l’esperança sempre fa miracles. Tant de bo que totes les persones grans sàpiguen ser homes i dones d’esperança, capaços, malgrat tot, de viure amb serenor i sempre amb un somriure bondadós als llavis.
Una persona així és una gran riquesa per a una família, sobretot per als infants.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
Diumenge dins l’Octava de Nadal
SAGRADA FAMÍLIA: JESÚS, MARIA I JOSEP / Cicle B
Festa
Lectura primera Gn 15,1-6;21,1-3
Abram cregué en el Senyor
i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, el Senyor va fer sentir la seva paraula a Abram en una visió i li digué: «No tinguis por, Abram: jo soc el teu protector. La teva recompensa serà molt gran». Abram li respongué: «Senyor, Déu meu, què em donareu? Jo me’n vaig sense fills, i l’hereu de casa meva haurà de ser Elièzer de Damasc». Abram afegí: «No m’heu donat descendència i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors». Llavors el Senyor li va fer sentir la seva paraula i li digué: «No serà pas aquest, el teu hereu: serà el fill que naixerà de tu». Després el Senyor el va fer sortir a fora i li va dir: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs, així serà la teva descendència».
Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa.
El Senyor visità Sara tal com havia dit, i va complir en ella allò que havia promès. Sara va concebre i va donar un fill a Abraham a les seves velleses, just al temps que Déu li havia predit.
Abraham va posar el nom d’Isahac al fill que li havia nascut, que Sara li havia infantat.
Salm responsorial 104,1-2.3-4.5-6.8-9 (R.: 7a.8a)
Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom,
feu conèixer entre els pobles les seves gestes.
Dediqueu-li càntics, acompanyeu-los amb cítares,
feu l’elogi de les seves meravelles.
R. El Senyor, el nostre Déu,
recorda sempre l’aliança.
O bé:
Al·leluia.
Glorieu-vos del seu nom sagrat,
alegreu-vos els qui busqueu el Senyor.
Penseu en el Senyor i en el seu poder,
busqueu sempre la seva presència. R.
Recordeu les meravelles que ell obrà,
els seus prodigis i les seves decisions.
Descendents d’Abraham, el seu servent,
fills de Jacob, el seu elegit. R.
Recorda sempre l’aliança,
la promesa feta per milers de generacions,
l’aliança pactada amb Abraham,
el jurament fet a Isahac. R.
Lectura segona He 11,8.11-12.17-19
La fe d’Abraham, de Sara i d’Isahac
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria.
Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isahac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isahac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.
Al·leluia He 1,1-2
Déu antigament havia parlat als pares
per boca dels profetes,
però ara ens ha parlat a nosaltres
en la persona del Fill.
Evangeli Lc 2,22-40
El noi creixia i era entenimentat
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d’oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir en ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat vídua fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.
I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.
El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UNA SALVACIÓ RADICAL
Comentari a la primera lectura de la missa del dia de la Festivitat de la Nativitat del Senyor
La primera lectura de la missa del dia de la festivitat de la Nativitat del Senyor ens dona l’oportunitat de llegir un bonic text del llibre del Segon Isaïes (Is 52,7-10). És la tercera d’un conjunt de profecies (les altres dues són: Is 52,1-2 i 52,3-6) que anuncien la fi de l’exili i el retorn del Senyor a Jerusalem.
L’autor és el Segon Isaïes, que va escriure els capítols 40-55 per donar esperança al poble de Judea – un poble que va estar derrotat i veié destruïda la seva volguda ciutat de Jerusalem i molts dels seus conciutadans morts per l’espasa. Alguns sobrevivents van restar al país d’altres patiren un llarg exili a Babilònia.
Tot això portà a una crisi de fe. Els exiliats es preguntaven si el Senyor els havia abandonat – o si els déus babilonis eren més forts que el Senyor. El mateix Segon Isaïes només començar el seu llibre explica l’exili com una conseqüència del pecat: “Ha estat perdonada la culpa que ha rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats” (40,2). Han pecat i l’exili és el seu càstig.
Però el Senyor no ha abandonat els exiliats, al contrari, prepara la seva redempció. El Senyor ha utilitzat els babilonis per castigar els exiliats i també per preparar-los per a la seva redempció. Ara, el final d’aquesta fase de la seva història s’acosta. El Senyor s’ha valgut de Cir rei de Pèrsia per derrotar els babilonis i assumir el domini del món (Isaïes 45:1). Cir demolirà l’opressió dels babilonis i permetrà que el poble de Judea torni a la seva pàtria i reconstrueixi la ciutat de Jerusalem i el seu temple. No obstant això, no és Cir el qui els salva, sinó el Senyor.
El que hem exposat és el marc històric d’un alliberament, redempció, salvació circumstancial i polític. Aquest esdeveniment, però, esdevé imatge, com ho és l’alliberament d’Egipte, d’una salvació i redempció més profunds.
Judà i Jerusalem seran alliberats del seu pecat i aquest pecat és la infidelitat al Senyor demostrada amb els cultes idolàtrics. Ara els seran perdonats els seus pecats i oblidades les seves culpes i així el Senyor portarà a terme una redempció radical perquè el que posava resistència a la redempció del Senyor és el pecat i la rebel·lia de Judà i Jerusalem.
La salvació i la redempció de Déu és una realitat que va més enllà de l’alliberament que suposa el retorn de l’exili de Babilònia. Si l’exili és conseqüència del pecat, el retorn de l’exili és fonamentalment alliberament del pecat.
El prec de l’orant que demana a Déu que el salvi és molt present a l’Escriptura “Aixeca’t, Senyor, salva’m, Déu meu” (Sl 3,8); “Salva el teu poble! Beneeix la teva heretat!” (Sl 28,9). Com aquest són nombrosíssims els passatges que invoquen la salvació de Déu, però d’entre ells tenen un particular interès aquells que demanen al Senyor que els alliberi de la mort: “Senyor, m’has arrencat de la terra dels morts; quan ja m’hi enfonsava, m’has tornat a la vida” (Sl 30,4, també 6,5-6; 116,18). La mort és la situació de desgràcia extrema, és tot el contrari de la vida, el sheol, el país dels morts, representa la total absència de Déu i la impossible relació de l’ésser humà amb Déu: “Qui pot lloar-te a la terra dels morts?” (Sl 6,6, també 30,10; 88,11).
També la salvació està encaminada a que el fidel al Senyor pugui complir els manaments, és a dir, posar en pràctica la Llei, la Torà: “Jo t’invoco: salva’m i guardaré el teu pacte” dirà el salm 119,146.
La salvació de que parla l’Antic Testament arribarà a la seva plenitud amb la vinguda alliberadora de Jesús, amb la seva mort i la seva resurrecció. Curiosament en el text que ens ocupa apareix el terme “mebaser” que vol dir el que porta bones notícies. La traducció dels LXX el va traduir per “evangelista”. L’evangeli i els evangelistes seran, per tant, els qui porten la bona notícia que representa la vinguda de Jesús.
Festivitat de la Nativitat del Senyor. Missa del dia. 25 de Desembre de 2023.