Full Parroquial 10-12-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE II D’ADVENT (Is 40,1-5.9-11; Mc 1,1-18)
- L’evangeli d’avui comença citant unes paraules del profeta Isaïes que ens han de fer reflexionar: «Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». És a dir, deixeu pas al Senyor. Aquestes paraules, que no ens hem pas inventat nosaltres, sinó que són de les Escriptures, expressen l’afany del Senyor per acostar-se a nosaltres, per entrar de ple en la nostra vida.
I si el Senyor vol entrar endins del meu ésser no és pas per manipular-me o per fer-me mal, sinó al contrari: perquè ens estima i ens vol ajudar a orientar la nostra vida cap allà on ell sap que trobarem la pau, la joia i la realització personal que tant desitgem.
- Però resulta que aquest desig del Senyor moltes vegades no es pot complir, queda frustrat. Som nosaltres mateixos que li barrem el pas, que li posem obstacles. L’obstacle és el mal que tots portem dins: sobretot, el nostre egoisme i la nostra autosuficiència. Per això, com a preparació per a poder rebre el missatge de Jesús, Joan Baptista predicava a tothom la conversió.
L’Advent és un bon moment per a acostar-nos a rebre, en alguna de les seves modalitats, el sagrament de la reconciliació. No per a començar-nos a convertir, sinó com a signe que ja ens hem convertit, que ens hem girat cap al Senyor.
- Perquè ‘convertir-se’, etimològicament significa «canviar radicalment de direcció», «girar en rodó». Sobretot significa canviar de cor, tenir un cor nou, més net, més sincer, més humil, més estimador.
Què és el que haig de canviar de la meva vida per a facilitar el camí del Senyor? Cadascú s’ho sap. Però avui és un bon dia per a revisar-nos sincerament i descobrir què em va apropant al Senyor per potenciar-ho. I què me’n va apartant per rebutjar-ho. Lluny del Senyor no hi ha pau, ni alegria vertadera, ni desig de fer-me disponible als altres. Lluny del Senyor tot és fosc i fred. Ens n’hem de convèncer.
- Sant Pere, en la segona lectura, tot parlant de la vinguda del Senyor, ens ha dit: «Feu tot el possible perquè arribi aviat». Fem cas d’aquestes paraules. Aplanem el camí al Senyor, perquè pugui entrar ben endins de nosaltres i transformar el nostre cor. Llavors sí que serem uns fidels col·laboradors del Senyor i contribuirem a anar fent realitat aquest «cel nou i terra nova» que ens ha promès.
Avui és un bon moment, doncs, per a preguntar-nos si «obrim rutes i aplanem camins» perquè el Senyor es faci present, tant en nosaltres mateixos com en el nostre entorn.
- Continuarem la nostra eucaristia, que és una trobada amb aquest Jesús que no bateja amb aigua, sinó amb l’Esperit Sant. Deixem que aquest Esperit ens penetri ben endins. No ens n’haurem de penedir mai.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE II D’ADVENT / Cicle B
Lectura primera Is 40,1-5.9-11
Obriu al Senyor una ruta
Lectura del llibre d’Isaïes
«Consoleu, consoleu el meu poble», diu el vostre Déu. «Parleu amorosament a Jerusalem, crideu i digueu-li que s’ha acabat la seva servitud, que ha estat perdonada la seva culpa: ha rebut de mans del Senyor doble pena per tots els seus pecats».
Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert una ruta al Senyor, aplaneu en l’estepa un camí per al nostre Déu. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora. La boca del Senyor ho ha dit».
Puja en una muntanya ben alta, missatger que anuncies a Sió la bona nova! Tu que portes bones noves a Jerusalem, alça ben fort el teu crit, alça’l ben fort, no tinguis por! Digues a les viles de Judà: «Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu arriba amb poder, el seu braç domina tota cosa, l’acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus; vetlla com un pastor pel ramat, l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien».
Salm responsorial 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 8)
Jo escolto què diu el Senyor:
Déu anuncia la pau al seu poble.
El Senyor és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.
R. Senyor, feu-nos veure el vostre amor
i doneu-nos la vostra salvació.
La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la bondat i la pau;
la fidelitat germinarà de la terra,
i la bondat mirarà des del cel. R.
El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit.
La bondat anirà al seu davant,
i la pau li seguirà les petjades. R.
Lectura segona 2Pe 3,8-14
Esperem un cel nou i una terra nova
Lectura de la segona carta de sant Pere
Estimats, una cosa hi ha que no heu de perdre mai de vista: Per al Senyor tant és un dia com mil anys i mil anys com un dia. No és que el Senyor difereixi el compliment de les promeses, com ho suposen alguns; és que el Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se. Però el dia del Senyor vindrà; arribarà inesperadament com un lladre. Aquell dia el cel fugirà amb un estrèpit espantós, els elements, abrandats, es desintegraran, i la terra quedarà al descobert amb tot el que hi han fet. Tenint present, doncs, que tot això es desintegrarà, penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar. Espereu la vinguda del dia del Senyor, i feu tot el possible perquè arribi aviat. Aquell dia el cel, inflamat, es desfarà, i els elements, abrandats, es fondran. Però nosaltres, tal com ell ens ho ha promès, esperem un cel i una terra nova, on regnarà la justícia. Per tant, estimats, mentre espereu això, mireu que ell us trobi en pau, immaculats i irreprensibles.
Al·leluia Lc 3,4.6
Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí;
tothom veurà la salvació de Déu.
Evangeli Mc 1,1-8
Aplaneu el camí per al Senyor
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.
En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». Complint això, Joan començà a batejar en el desert.
Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UN RETARD PLE D’AMOR
Comentari a la segona lectura del 2on diumenge d’Advent. B
Només a la festivitat de la Transfiguració i aquest segon diumenge d’Advent del cicle B tenim l’oportunitat de llegir fragments de la Segona Carta de Pere (2Pe 3,8-14). És cronològicament l’últim llibre del Nou Testament. La seva acceptació s’anà gestant en els primers segles de l’era cristiana i fou acollit com a canònic cap els segles V-VI. La utilització de la carta de Judes i la menció de les cartes de Pau porten a pensar que la carta fou escrita a començaments del II.
L’autor presenta el seu escrit com si fos obra de l’apòstol Pere, però ben aviat hom s’adonà que l’apòstol Pere no en podia ser l’autor. El recurs a la pseudoepigrafia no era nou ni l’autor de 2Pe l’únic a fer-lo servir. Un autor anònim va fer servir les cartes d’Ignasi bisbe de Síria per interpolar-hi, uns anys desprès que fossin escrites, els seu ensenyaments. Es buscava l’autoritat d’un personatge reconegut per presentar ensenyaments que d’altra manera no haguessin tingut acceptació ni haguessin prosperat. L’autor de 2Pe adreça el seu escrit a una comunitat que té en gran estima i veneració l’apòstol Pere.
El que preocupa a l’autor de 2Pe és la situació dels creients del seu temps. Els vol animar a fi que no es deixin entabanar per les idees i les pràctiques d’alguns heretges contràries a la fe apostòlica. Fruit d’aquestes idees, algun s falsos profetes i impostors ja no esperaven el retorn de Jesús ( 3,4) i el segon adveniment trigava massa. Els pares ja havien mort ( es refereix a la primera generació de cristians) i tot continua igual que al començament de la creació. Aquestes paraules no lliguen amb el discurs de Jesús sobre la fi que la presentava com a imminent: “Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït” (Mc 13,30). Tant si la negació del retorn constituïa un principi bàsic del seu ensenyament com si el retard justificava una disbauxa moral (ben descrita a 2 Pe 2,2.3.10-14.18-22) aquest grup representava un perill per la comunitat cristiana que centrava la seva esperança en un retorn imminent de Jesús, per això l’autor de la carta desautoritza amb contundència aquests falsos profetes.
L’autor introdueix a la carta elements de l’apocalíptica tradicional: “elements del món abrandats es dissoldran … el cel inflamat es dissoldrà i els elements del món es dissoldran”. Per què ho fa?. Els falsos profetes recolzaven els seus ensenyaments en la filosofia grega, concretament l’estoïcisme. Pels estoics el món estava sotmès a una sèrie de construccions i destruccions còsmiques. Desprès de cada incendi del món (el nostre text parla d’abrandar i inflamar) que destruïa l’existent venia la seva reconstrucció de tal manera que el món no tenia fi. L’autor desmenteix el plantejament i afirma que aquest món s’acabarà però no per perpetuar-se en una nova versió del mateix sinó per donar entrada a un cel nou i una terra nova, expressió que sintonitza amb Is 65,17: “Crearé un cel nou i una terra nova” i Is Is 66,22: “Com el cel nou i la terra nova que jo creo” i amb Ap 21,2:” Després vaig veure un cel nou i una terra nova”.
A la burla dels impostors que retreuen que la promesa de la vinguda no s’hagi complert, l’autor respon amb una cita del salm 90,4: “ Mil anys als teus ulls són com un dia que ja ha passat”. L’autor vol fer entendre que Déu veu les coses des d’una perspectiva diferent que a nosaltres ens costa d’entendre.
El Senyor no és lent pel que fa a les seves promeses malgrat a alguns els inquieti la seva lentitud. La idea de la tolerància de Déu té les seves arrels a l’Antic Testament: “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor!” (Ex 34,6; Sl 86,15; 103,8; Ne 9,17; Jl 2,13).És pacient (“makrothymeo”) amb nosaltres i desitja que ningú mori sinó que tothom arribi al penediment. El retard que han experimentat els cristians receptors de la carta és degut a la paciència de Déu, a la seva tolerància. Déu ha retardat la segona vinguda per donar a tothom l’oportunitat d’escoltar l’evangeli, de batejar-se i salvar-se. El retard, doncs, s’ha degut no a l’incompliment de Déu de la seva promesa sinó a l’amor de Déu
Diumenge 2on d’Advent. 10 de Desembre de 2023