Full Parroquial 12-11-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY (1Te 2,7-9.11; Mt 23,1-12)
- En la nostra època hi ha una sensibilitat especial per a protegir el medi ambient. Tots ens esforcem per preservar els espais naturals: no volem que es pol·lueixin i es facin malbé. Això és bo, evidentment. Però fem-nos una pregunta: ¿ens preocupem igualment per preservar el propi espai interior, el nucli central de nosaltres mateixos, allà on jo soc realment jo? Rebem tantes influències negatives que aquest espai íntim fàcilment pot quedar contaminat. I llavors perd força, i tota la meva vida es falseja.
Per això és tan important que l’eucaristia de cada diumenge sigui per a nosaltres com una alenada d’aire pur que ens purifiqui i ens renovi. La paraula del Senyor és una llum i una força que «treballa eficaçment en nosaltres», ens ha dit sant Pau. Treballa per purificar-nos, per renovar-nos, per salvar-nos. Com ens prenem l’eucaristia de cada diumenge? Com acollim la paraula de Déu?
- En l’evangeli d’avui, Jesús fa unes crítiques molt dures a aquells fariseus i mestres de la llei. Aquestes crítiques —ho hem de reconèixer amb humilitat— també poden anar dirigides a tots nosaltres. Però notem que no són paraules per a enfonsar, sinó per a purificar i renovar el nostre cor, perquè Jesús no ve a destruir, sinó a salvar.
«No feu com ells, perquè diuen i no fan». Aquesta és la primera crítica que fa Jesús. És una invitació a revisar la sinceritat de la nostra vida. De vegades som molt poc coherents. Sens dubte que tenim bons desigs, i quan parlem dels nostres ideals, ho fem amb sinceritat. Però, potser en la pràctica, la nostra vida no respon sempre a allò que prediquem. I davant del Senyor, el que compta no és tant el que diem, sinó la realitat que vivim. Hi ha coherència en la nostra vida? Recordem que Jesús rebutja tota mena d’hipocresia.
- «Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit». És la segona crítica que fa Jesús i que ha de servir-nos també com a punt de reflexió. Aquells homes tenen una doble mesura i s’aprofiten dels altres. ¿Som dels qui s’aprofiten dels altres o dels qui els ajuden a portar la seva càrrega?
L’actitud fonamental d’un creient és el servei: un cor obert per a comprendre i estimar, i unes mans disponibles per a ajudar. I això val per a tots: encara que siguem grans o estiguem malalts. Com a mínim, podem somriure per fer la convivència més amable i podem també pregar per aquells que disposen de menys temps. Tots podem aportar alguna cosa. ¿Tenim actitud de servei o més aviat de paràsits?
- Finalment, Jesús fa una tercera crítica: «En tot obren per fer-se veure de la gent». No sempre, potser, actuem amb una intenció recta, és a dir, per complaure el Senyor, per ajudar desinteressadament els altres. De vegades aparentem allò que no som: per vanitat, per por, per treure’n un benefici…, pel que sigui. Però llavors la nostra vida és aparença. I si no construïm la vida sobre la veritat del que som, ens pot passar allò de la casa construïda sobre la sorra, que, a la primera ventada, a la primera crisi, se’n vagi a terra, perquè no tenia un fonament sòlid.
Confiem en Jesús, l’únic Mestre. Fonamentem la nostra vida en la veritat de Jesús i siguem senzills i humils, com hem dit en el salm.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY / Cicle A
Lectura primera Sa 6,12-16
Troben la saviesa tots els qui la cerquen
Lectura del llibre de la Saviesa
La saviesa és resplendent i no s’apaga mai. Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen: ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen. Si algú matinejava per sortir a buscar-la, no s’hi haurà de cansar: la trobarà asseguda a les portes de casa. Pensar-hi sempre ja és tenir l’enteniment madur, i si, per trobar-la, hi ha qui passa nits en vetlla, aviat perd el desfici, perquè ella ronda sempre buscant els qui se la mereixen; generosament se’ls apareix pels camins i els surt al pas en tot el que es proposen.
Salm responsorial 62,2.3-4.5.6.7-8 (R.: 2b)
Vós, Senyor, sou el meu Déu; de bon matí jo us cerco.
Tot jo tinc set de vós,
per vós es desviu el meu cor,
com terra eixuta sense una gota d’aigua.
R. Tot jo tinc set de vós, Senyor, Déu meu.
Jo us contemplava al vostre santuari
quan us veia gloriós i poderós.
L’amor que em teniu val més que la vida;
per això els meus llavis us lloaran. R.
Que tota la vida us pugui beneir
i alçar les mans lloant el vostre nom.
Saciat del bo i millor,
us lloaré amb el goig als llavis. R.
Quan des del llit us recordo,
passo les nits pensant en vós,
perquè vós m’heu ajudat,
i soc feliç sota les vostres ales. R.
Lectura segona 1Te 4,13-18
Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort amb ell
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Germans, no podeu desconèixer què serà dels difunts: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els altres, que no tenen esperança. Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell.
D’acord amb la paraula del Senyor us diem que nosaltres, si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor, no serem primers que els qui hauran mort, perquè, a un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel, al toc de corn de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer; llavors els qui d’entre nosaltres quedem en vida serem enduts juntament amb ells pels aires, en els núvols, per sortir a rebre el Senyor, i així estarem amb ell per sempre.
Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules.
Al·leluia Mt 24,42a.44
Vetlleu, estigueu a punt,
que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.
Evangeli Mt 25,1-13
L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s’emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriu-nos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec.
Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
UNA PORTA QUE DESTRIA
Comentari a l’evangeli del diumenge 32 durant l’any. A.
Jesús va predicar el Regne de Déu, un regne que havia començat (Lc 11,20), però que no havia arribat a la seva total realització. D’entrada semblava que aquesta realització havia de ser imminent: “Alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu” (Lc 9,27; també Mc 9,1; Mt 16,28) havia dit Jesús. Ell mateix creia que la realització total del Regne no tardaria. El que sembla cert és que Jesús mateix va experimentar una primera inquietant demora de la vinguda final del Regne.
Hem de tenir en compte que la caiguda de Jerusalem probablement devia ser coneguda per la comunitat de Mateu com un fet impactant i recent que atiava les expectatives dels qui veient aquest fet com l’arribada de la fi del món. Però no va arribar la fi del món ni la segona vinguda de Jesús que semblava que cada vegada es retardava més i això provocava decepcions i creava problemes a la comunitat. Aquesta situació va provocar que s’hagués d’iniciar una reflexió que permetés marcar les pautes de comportament i l’actitud que havia de tenir la comunitat durant una espera que es feia incomprensiblement cada vegada més llarga. En aquest marc s’inscriu la paràbola de les deu verges que llegim a l’evangeli d’aquest diumenge (Mt 25, 1-13).
A la paràbola no s’espera ni el Fill de l’home (24,39), ni un possible lladre (24,43), ni l’amo de la casa (24,25) sinó l’Espòs. Cal tenir present aquí la imatge d’Israel com esposa del Senyor, Déu d’Israel. És una imatge molt treballada en la tradició profètica (Osees (2,4; 2,21-22), Isaïes (54,5-8; 62,4-5), Jeremies (2,2), Ezequiel (16,8-14. 32-34). Les noies representen aquí l’Israel que surt a l’encontre del seu Senyor / Espòs. Noces que tenen un toc de quelcom definitiu. Les noces marquen el trobament últim i definitiu amb Déu. El banquet de les noces fa pensar en el banquet imatge de la salvació que Déu ofereix a tots els pobles (Is 25,6-9). Les noies per tant són més que una imatge de l’Israel històric , simbolitzen la comunitat cristiana i en última instància simbolitzen tota la humanitat.
“La porta quedà tancada” (v.10). Un detall insignificant, però la porta és molt important. Pel que fa a l’espai marca molt clarament la separació entre els que estan a dins i els que estan a fora, un cop tancada marca dos espais infranquejables com si es tractes dels espais infranquejables de la paràbola de Llàtzer i l’home ric (Lc 16,26).
En la porta hi juga també el temps. El temps en que la porta està oberta i el temps en que la porta està tancada. En els banquets que es feien en temps de Jesús els invitats tenien dret a entrar i ser rebuts al banquet mentre a l’entrada de la casa hi fos penjada una tela que solia ser-hi fins al servei del tercer plat. Hi havia temps ,doncs, per entrar al banquet. Però la porta no roman permanentment oberta, arriba un moment que es tanca. Això vol dir que no es pot estar permanentment en la indecisió d’entrar o de no entrar, vol dir que cal estar preparats ( portat l’oli) perquè la porta arribarà un moment , tard o d’hora que es tancarà.
Per això la porta és l’equivalent al judici. No és casualitat que en els timpans romànics a sobre la porta d’entrada hi haig una representació del judici final. La porta senyalarà els qui estan apunt i els qui no en el moment decisiu i els qui reuneixen les condicions i els qui no.
A l’Antic Testament l’oli va unit amb la unció que atorga el do de l’Esperit del Senyor. Aquest do capacita per dur a terme una missió. David és ungit per Samuel i un cop ungit (1 Sa 16,13) rep l’Esperit de Déu a fi de regnar i alliberar dels enemics el seu poble. En el llibre del Tercer Isaïes l’ungit rep l’Esperit amb una finalitat clarament alliberadora dels més desvalguts (Is 62,1-2).
Les noies de la paràbola que tenen oli són l’equivalent dels ungits de l’Antic Testament que porten a terme funcions alliberadores. Les comunitats cristianes que tenen i conserven l’oli, símbol del do de l’Esperit, són les que han sabut dur a terme el projecte alliberador de Jesús. Això les capacita per entrar al banquet del Regne.
Diumenge 32 durant l’any. 12 de Novembre de 2023.