Full Parroquial 22-10-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Mt 22,15-21)
- No sé si ens hem preguntat mai què és el que ens agradaria que diguessin de nosaltres, les persones que ens coneixen, que ens envolten. Quina opinió voldria que tinguessin de mi? Cadascú s’ho sap, però els fariseus, tot i ser adversaris de Jesús, deien això d’ell: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú». És el millor elogi que es pot fer d’una persona: que diu sempre la veritat i que ensenya els camins de Déu. És a dir, els camins que porten pau i esperança, i que impulsen a estimar.
Valdria la pena que avui ens preguntéssim molt sincerament quins camins ensenyo jo, amb la meva manera de parlar i amb la meva forma de viure. Amb el nostre comportament tots ensenyem coses als altres, sobretot als fills. Què aprenen de nosaltres? Realment, ¿ensenyem els camins de Déu, és a dir, els camins de la comprensió, del respecte, de l’esperança, de l’estimació, de la pau? Tot depèn del mestre que jo hagi escollit com a guia. Preguntem-nos si la llum que orienta la meva vida és la de Jesús, l’únic Mestre autèntic.
- Hi ha una segona qüestió important en l’evangeli que hem escoltat: els fariseus fan una pregunta capciosa a Jesús: «És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?». El tribut al Cèsar era el signe del poder dels romans. Per això la pregunta era una trampa: qualsevol resposta hauria portat dificultats a Jesús. Perquè els zelotes no el volien pagar. Els herodians, en canvi, hi estaven d’acord perquè en treien beneficis. I els fariseus, tot i que no els agradava, el pagaven per evitar-se problemes.
Jesús es fa ensenyar una moneda i els dona una resposta que els desconcerta: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Una resposta que els desconcerta i que, a més, els molesta, perquè posa de manifest davant de tothom la seva hipocresia.
Aquí hi ha també un advertiment per a nosaltres. Sovint ens queixem de la nostra societat: del materialisme imperant, de la insolidaritat, de la pèrdua dels valors cristians, de certs programes de televisió, de la corrupció, de les injustícies…, de moltes coses. Però potser ens podríem preguntar si no tenim també nosaltres alguna responsabilitat en el manteniment d’aquesta situació. ¿Ens sentim al·ludits per les paraules de Jesús? Per què?
- Fixem-nos també que Jesús, amb la seva resposta, estableix una escala de valors, en la qual Déu ocupa el primer lloc. «Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu». Amb aquestes paraules, Jesús ens vol dir dues coses: que hi ha una tasca humana a fer, però que cal subordinar-ho tot a la voluntat de Déu. Cal treballar per transformar el món. La fe no ens eximeix d’aquesta tasca. Al contrari, ens hi impulsa, però sempre en la direcció del projecte de Déu. No oblidem que col·laborar en el creixement del bé comú és una manera molt bona de donar glòria a Déu. Què faig per millorar les coses?
- I, finalment, aquest evangeli també ens fa veure que Jesús rebutja la hipocresia: actuar de mala fe, aparentar allò que no som, l’engany encobert. La hipocresia destrueix la fraternitat humana. Per això, Jesús la rebutja frontalment. Preguntem-nos avui, molt sincerament, si en el nostre cor hi descobrim algun vestigi d’aquesta actitud tan negativa. L’eucaristia és un bon moment per a demanar al Senyor un cor net, transparent, capaç de treballar per al bé comú, sense segones intencions.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY / Cicle A
Lectura primera Is 45,1.4-6
Condueixo Cir, agafat per la mà dreta, per sotmetre-li les nacions
Lectura del llibre d’Isaïes
El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions i deixar desarmats els reis, per obrir-li les ciutats, perquè no trobi tancades les portes.
El Senyor li diu: «Per amor de Jacob, el meu servent, d’Israel, el meu elegit, et crido pel teu nom, et dono un títol honrós, tot i que no em coneixes.
Jo soc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Sense que em coneguessis t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen de llevant fins a ponent que no hi ha ningú fora de mi. Jo soc el Senyor. No n’hi ha d’altre».
Salm responsorial 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a i c (R.: 7b)
Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu al Senyor, arreu de la terra.
Conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tots els pobles els seus prodigis.
R. Doneu al Senyor honor i majestat.
El Senyor és gran, és digne d’ésser lloat,
és més temible que tots els déus;
perquè els déus dels pobles són no-res,
però el Senyor ha fet el cel. R.
Doneu al Senyor, famílies dels pobles,
doneu al Senyor honor i majestat,
tributeu al Senyor l’honor del seu nom.
Entreu als seus atris, portant-li ofrenes. R.
Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat.
Que tremoli davant d’ell tota la terra.
Digueu a tots els pobles: «El Senyor és rei!»
Sentencia amb raó les causes dels pobles. R.
Lectura segona 1Te 1,1-5b
No deixem mai de recordar la vostra fe, la vostra caritat, la vostra esperança
Comença la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau.
Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us recordem en les nostres pregàries. No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre, com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats. Germans, estimats de Déu: sabem de cert que ell us ha elegit, perquè quan us anunciàvem l’evangeli, no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant, i amb molta convicció.
Al·leluia Fl 2,15-16
Vosaltres que porteu la paraula de vida
resplendiu com estrelles en un cel de nit.
Evangeli Mt 22,15-21
Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
PREGUNTA AMB TRAMPA
Comentari a l’evangeli del diumenge 29 durant l’any. A
Aquella conegudíssima frase de l’evangeli: “Doneu al cèsar el que és del cèsar i a Déu el que és de Déu” la llegim a l’evangeli d’aquest diumenge (Mt 22,15-21). La frase s’emmarca en una discussió entre Jesús i els herodians que s’han confabulat amb els deixebles dels fariseus per aconseguir una prova contundent que permeti acusar i eliminar Jesús d’una vegada per totes.
La qüestió de l’impost era un tema candent en temps de Jesús. Desprès de la destitució d’Arquelau, tetrarca de Galilea, Roma va passar a governar directament la regió i en endavant els tributs s’havien de pagar directament el governador romà i no a una autoritat jueva subordinada a Roma com eren els Herodes. La situació provocà una forta reacció promoguda per un tal Judes de Galilea i un fariseu anomenat Sadoc. El seu plantejament era molt senzill, alhora que contundent : “ Déu és l’únic Senyor i amo d’Israel; pagar el tribut al cèsar era negar la sobirania de Déu”, El tribut era una manera de sotmetre pobles conquerits i d’establir l’autoritat a través del recordatori constant de qui era el qui manava. La rebel·lió fou evidentment sufocada.
La pregunta no és una veritable pregunta perquè va encaminada a comprometre Jesús. Ens ho diu el mateix narrador: “Van planejar la manera de sorprendre Jesús amb alguna paraula comprometedora”. Si ho aconseguien podrien acusar-lo davant el governador perquè la resistència fiscal era senyal de sedició. I el mateix Jesús que se’n dona compte diu: “Per què em poseu a prova?”. Semblantment quan Jesús en la paràbola dels dos fills pregunta: Què us sembla? (Mt 21,28) o en la paràbola dels vinyaters rebels diu: “Què farà amb els vinyaters?” demanen també a Jesús un pronunciament clar que en virtut de defensar la sobirania del Senyor i negar-se a pagar el tribut el posi en contra dels romans. Jesús els diu hipòcrites. Ho són perquè a sota la lloança feta a Jesús (v. 16) s’hi amaga la voluntat de posar-lo a prova. Ho són perquè ells estan pagant impostos i seguiran fent-ho. De fet, aportant una moneda del tribut estan demostrant que paguen impostos per això ja tenen contestada la pregunta que formulen a Jesús.
Jesús no els retreu que utilitzin monedes amb figures humanes, cosa prohibida (Dt 4,15-17)però que molts jueus feien. Tampoc els retreu que dins el temple – recordem que segons Mt 21,23 estem dins el recinte del temple – circulessin monedes romanes amb la imatge del cèsar. De fet usant monedes amb símbols polítics o religiosos del poder romà reconeixien de fet la sobirania del cèsar.
El tema de la imatge és important. Que les monedes portin la imatge del cèsar vol dir que allò és cosa seva. La moneda és un instrument del poder, del control i del govern del cèsar. El seu valor prové únicament del valor que li ha donat el cèsar. La moneda està disponible per el seu ús només perquè el cèsar ha ordenat la seva encunyació i la seva distribució. És una part integral del regne del cèsar per això és apropiat tornar aquesta moneda al cèsar. Els ciutadans tenen l’obligació d’obeir les lleis de l’estat i pagar els impostos. No fa cap mal a Déu obeir lleis humanes, l’excepció és la situació on les lleis humanes entren en conflicte amb la llei de Déu, cas en el que cal obeir Déu.
Per això Jesús demana molt encertadament retornar a Déu el que és de Déu. Els deixebles dels fariseus i els herodians, molt falsament preocupats per la qüestió dels impostos, han oblidat les seves obligacions amb Déu. Es parla de la imatge però el que importa és la verdadera imatge, la persona humana que és segons Gènesi (1,27) imatge de Déu. Retornar a Déu el que és seu vol dir tractar la persona humana amb tota la seva dignitat, lluny de les opressions que anaven aparellades amb l’ús de la moneda imperial.
Diumenge 29 durant l’any. 22 d’Octubre de 2023.