Full Parroquial 17-9-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Mt 18,21-35)
- «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?», pregunta Pere a Jesús. Cal reconèixer que la convivència, encara que sigui de persones que s’estimen, sempre comporta friccions: pot causar ferides i també ofenses. I una cosa curiosa: tots acostumem a estar convençuts que els que ens ofenen, els que ens volen mal i ens fereixen sempre són «els altres». La llàstima és que, per als altres, és a l’inrevés: per a ells jo soc un d’aquests «altres» que sempre ofenen i fan mal. Qui té raó? I encara una altra cosa a tenir en compte: de vegades, això que considerem ofenses dels altres, pròpiament no són ofenses, sinó imaginacions nostres, fruit de les pròpies suspicàcies i incomprensions. Però, en algun cas, cal reconèixer que els altres, més o menys conscients, sí que ens poden fer mal de veritat. Quina és, llavors, la meva reacció? Sé perdonar? Quantes vegades ho faig?
- «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set», respon Jesús. Ens vol dir que cal perdonar sempre. «Setanta vegades set» és un hebraisme que significa «sempre». Però hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens han ofès. Tots coneixem persones que no es parlen: veïns, companys de feina i, fins i tot, membres d’una mateixa família o comunitat. Guardo ressentiment en el meu cor? ¿Hi ha algú de qui em sento distanciat i caldria que m’hi reconciliés? Seria un acte de llibertat interior.
El perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a ell: la possibilitat de deixar en aquesta terra una marca inesborrable de la seva misericòrdia. ¿Som conscients que, com més perdonem, més plenament som fills i filles de Déu? ¿No ens omple de joia, això?
- I no oblidem que, si no hi ha capacitat de perdó, s’entra fatalment en l’espiral de violència. En tenim exemples ben tristos a Palestina, per exemple. Sense capacitat de perdó, no podrem viure mai en pau, ni a casa ni enlloc. No serem mai feliços i, sobretot, no serem mai cristians. Mai. La satisfacció que produeix la venjança és brevíssima, i no és capaç de compensar els danys que haurà ocasionat en les relacions humanes. Això ho han de tenir molt clar, sobretot, els pares i educadors: cal fer atenció a les actituds que transmeten. Són de comprensió i de perdó?
- Recordem, finalment, que, com que perdonar no és fàcil, cal que tinguem ben clara la raó fonamental de fer-ho: perquè el Senyor ens perdona a nosaltres infinitament més. ¿Amb quina sinceritat i convicció diem les paraules del parenostre «perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors»? Fixem-nos que Jesús podia haver-nos ensenyat a dir: «Perdoneu-nos perquè ‘resem molt’, o perquè ‘ens sacrifiquem molt’, o perquè ‘us estimem molt’». Però, de fet, el que ens ha ensenyat és: «Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors». Quin missatge hi veiem, aquí?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY / Cicle A
Lectura primera Sir 27,30-28,7
Perdona als altres el mal que t’han fet,
i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis
Lectura del llibre de Jesús fill de Sira
És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se. El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor, que li demanarà compte rigorós dels seus pecats. Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis. L’home que s’irrita contra un altre home, com pot esperar que el Senyor li retorni la salut? No s’ha compadit d’un home com ell i ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats? Si ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia, qui li obtindrà el perdó quan haurà pecat? Recorda la fi que t’espera i amainarà la teva enemistat; pensa en la mort, i guardaràs fidelment els manaments. Recorda’t dels manaments, i no seràs rancorós amb els altres; pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda.
Salm responsorial 102,1-2.3-4.9-10.11-12 (R.: 8)
Beneeix el Senyor, ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t’oblidis dels seus favors.
R. El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor.
Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et sacia d’amor entranyable. R.
No sempre acusa,
ni guarda rancúnia sense fi;
no ens castiga els pecats com mereixeríem,
no ens paga com deuria les nostres culpes. R.
El seu amor als fidels és tan immens
com la distància del cel a la terra;
llença les nostres culpes lluny de nosaltres
com l’Orient és lluny de l’Occident. R.
Lectura segona Rm 14,7-9
Tant si vivim com si morim, som del Senyor
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida, va ser justament perquè havia de ser sobirà de morts i de vius.
Al·leluia Jo 13,34
Us dono un manament nou, diu el Senyor.
Que us estimeu els uns als altres
tal com jo us he estimat.
Evangeli Mt 18,21-35
No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».
Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.
Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
RAONS PER PERDONAR
Comentari a la primera lectura del diumenge 24 durant l’any. A
Un petit fragment del llibre del Siràcida llegim a la primera lectura d’aquest diumenge. Es tracta d’un recull de reflexions presentades en forma de poema o de florilegi. El tema dominant és el perdó.
Així com els conflictes són una realitat inseparable dels éssers humans, també el perdó i la reconciliació formen part de la condició humana en tant que són una experiència de reconstrucció individual i col·lectiva. El perdó tant si es tracta d’una reflexió teòrica com si es tracta d’una pràctica ha interessat a molts pensadors de diverses cultures i èpoques; ells des del seu context històric han tractat d’explicar el seu sentit i la seva aplicació. Això explica que el pensament sapiencial d’Israel reflexioni sobre el perdó en el llibre del Siràcida, un llibre fonamental dins els escrits d’Israel.
El perdó ens porta a la idea d’un allunyament del que va passar i s’atorga en nom d’algú o d’alguna cosa, és mirar cap un altre costat o, tal vegada, intentar mirar una mica més enllà. El perdó es mou en la dimensió de l’allunyar, absoldre, salvar, condonar i tot són experiències que estan oposades a les actituds de venjança i càstig.
El problema del perdó és la seva confrontació amb la justícia. Fins a quin punt perdonar és obrir camí a la impunitat? El perdó podria destruir l’autoritat de la llei, permetria als culpables esperar que podran escapar-se i, per altra banda, porta a pensar que l’autoritat seria lo suficientment poderosa com per situar-se per sobre de les lleis. En contra d’això hi ha els qui veuen en el perdó una ajuda per la bona convivència.
El perdó queda segrestat quan es desperten els desitjos de venjança. En aquest sentit el perdó serà la renúncia a la venjança i el primer pas per la construcció de la reconciliació. Ja ho diu el text de la nostra lectura: “El qui es venja toparà amb la venjança del Senyor” (v.1). Probablement l’autor estigui pensant en Aman, un alt dignatari del rei Artaxerxes que estava indignat amb Mardoqueu perquè aquest no s’agenollava ni prosternava al pas d’Aman ( Est 3,1-6). Aquest preparà una forca per venjar-se de Mardoqueu (Est 5,14) però gràcies a aquest el rei descobrí una conspiració ordida per Aman (Est 6,2) que acabà penjat a la forca que havia preparat per Mardoqueu (Est 7,9-10). És la il·lustració narrativa d’unes paraules que trobem al mateix Siràcida una mica abans de la lectura que ens ocupa: “ Qui cava una fossa, pot acabar caient-hi, i qui posa un parany, pot quedar-hi atrapat”. (27,26).
El perdó es dona en nom d’algú o d’alguna cosa. En el text que ens ocupa, la motivació és molt clara: Cal perdonar a fi que Déu et perdoni els pecats (v. 2) i segueix argumentant amb una lògica aclaparant: Com vols que Déu et perdoni si tu no ets capaç de perdonar?. No s’explicaria la pretensió de ser perdonat si hom no s’obre al perdó cap als altres éssers humans. El text, doncs, estableix una relació entre el perdó de Déu i el perdó entre els éssers humans. El perdó entre persones ens acosta comparativament al perdó que dona Déu. L’imperatiu de perdonar del Siràcida ens posa en sintonia amb la pregària del Parenostre: “Perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem els qui ens han ofès” (Lc 11,4; també Mt 6,12;).
Tot i que el judaisme rabínic no considera el Siràcida llibre inspirat, no per això, en tant que aportació de la saviesa d’Israel, gira l’esquena a les grans tradicions religioses del judaisme i per això la nostra lectura acaba amb una referència als manaments i a l’Aliança. Dos textos es poden aportar en relació al que diem. El llibre del Levític diu: “No covis odi contra el teu germà, però corregeix, si cal, el teu proïsme; … No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix” (19,17); s’hi veu clarament una renúncia a la venjança i el perdó que va implícitament lligat a l’amor. En donar a Moisès les noves taules de l’Aliança diu Déu: “El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les culpes, les faltes i els pecats (Ex 34,6-7a). La referència als manaments i a l’aliança reforçen encara més la motivació del perdó.
Diumenge 24 durant l’any. 17 de Setembre de 2023.