Full Parroquial 20-8-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XX DURANT L’ANY (Mt 15,21-28)
- En l’evangeli del diumenge passat, si ho recordeu, quan Pere caminava sobre les aigües, Jesús li dona la mà i li diu: «Quina poca fe!». I el qui mereix aquesta reprensió no és un qualsevol, sinó un deixeble que sempre havia anat amb ell. En canvi, avui hem escoltat una exclamació de Jesús, totalment diferent: «Dona, quina fe que tens!». I, sorprenentment, això no ho diu ni d’un deixeble, ni d’un jueu pietós, sinó d’una dona estrangera i d’una altra religió. Realment, la fe és un misteri. Quina mena de fe és la meva? Si Jesús l’hagués de definir, què em diria: «Quina poca fe!», o bé «Quina fe que tens!»? Cadascú s’ho sap. Però és una qüestió important, perquè la fe marca l’orientació de la nostra vida. Segon quin sigui el meu nivell de fe, viuré la meva vida amb joia, amb esperança, amb generositat, amb esperit de solidaritat amb els altres o mancat plenament de tot això.
- Fixem-nos en l’actitud de Jesús que descriu l’evangeli. Cal reconèixer que ens desconcerta una mica. Aquell Jesús sempre tan acollidor i bondadós, avui el trobem fred i fins i tot dur en alguna de les seves expressions. Primer fa el sord i després rebutja la pregària humil d’aquella dona que demanava la curació de la seva filla, ell (Jesús) que sempre havia dit: «Demaneu i se us donarà… En què quedem? Evidentment, això és només un recurs pedagògic per a destacar millor el resultat final. La fe d’aquella dona és tan gran, que supera totes les dificultats, es guanya l’admiració de Jesús i obté el que demanava: la curació de la seva filla.
- D’aquest fet, nosaltres n’hem de treure, sobretot, una lliçó: la necessitat de la perseverança. Però cal reconèixer que aquesta actitud ens costa. Som «immediatistes»: allò que demanem, ho voldríem obtenir a la primera, a l’instant; i si no ho aconseguim, deixem la pregària perquè creiem que Déu no ens escolta. Però Déu té els seus camins, que són diferents dels nostres. I, de vegades, ens pot semblar que fa el sord, o fins i tot que es desentén de nosaltres. Però tot això són aparences. Déu sempre és el mateix: quan em contesta i quan calla; quan em dona el que li demano i quan no m’ho dona; quan el sento a prop i quan el sento lluny. Ell m’ha estimat des de sempre i no canvia mai. Si mantenim, doncs, la fe i la confiança, al final també serem escoltats: «Que sigui com tu vols». Em donarà el que demano o, en tot cas, una cosa millor. ¿Sé mantenir una pregària perseverant o em desanimo de seguida? Si fos això últim, poca cosa aconseguiré.
- I un altre aspecte important: fixem-nos que aquella dona va obtenir el que demanava, perquè la seva súplica li sortia del fons de l’ànima. Era el dolor d’una mare que sent com a propi el sofriment de la filla i recorre amb fe a Jesús. I ell l’escolta, perquè Jesús no rebutja mai una súplica sincera.
Suposat això, ens podríem fer una pregunta. Jo estic immers/immersa en una família i en una societat plena de mancances. Al meu entorn hi ha necessitats, sofriments, tristeses, violències… Potser ben a prop meu. No hi ha res que m’impressioni fortament? ¿No hi ha res que faci néixer en el meu cor l’impuls a fer al Senyor una súplica que, com la de la dona cananea, sigui un clam que em surti del fons del cor? Seria una llàstima que tingués un cor tan fred i tan insensible que no es commogués per res del que passa al meu entorn. Seria realment una llàstima. De fet, és l’actitud —ben diferent de la de Jesús— que prenen els deixebles. Els molesta la insistència d’aquella dona —«Despatxeu-la d’una vegada», diuen—. No els commou l’angoixa d’aquella mare. No són pas males persones, però el que ells volen és estar tranquils.
Hem de reconèixer que som poc sensibles a les necessitats dels altres. Aprenguem de Jesús que va ser capaç d’apiadar-se del sofriment d’aquella mare. Demanem-li que ens concedeixi un cor compassiu, que és allò que ens fa més semblants a Déu, el nostre Pare.
- Finalment, aquella dona diu: «També els cadells (els gossets) mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Ella s’acontentava de les engrunes. Però nosaltres som uns privilegiats: mengem a taula. És a dir, nosaltres mengem plenament de l’Eucaristia i dels altres sagraments: gaudim dels favors del Senyor. Fins i tot en l’ordre material, som també uns privilegiats. Ho sabem agrair? Sabem compartir-ho? No sé si sempre som prou conscients que hi ha molts homes i dones que esperen que caiguin de la taula les engrunes, perquè no tenen res. Res!
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XX DURANT L’ANY / Cicle A
Lectura primera Is 56,1.6-7
Deixaré entrar els estrangers a la muntanya sagrada
Lectura del llibre d’Isaïes
Diu el Senyor: «Compliu els vostres manaments, obreu el bé, que està a punt d’arribar la meva salvació, i de revelar-se la meva bondat. Els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la nova aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració».
Salm responsorial 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 4)
Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens faci veure la claror de la seva mirada.
La terra coneixerà els vostres designis,
i tots els pobles veuran la salvació.
R. Que us lloïn les nacions, Déu nostre,
que us lloïn tots els pobles alhora.
Que s’alegrin els pobles i cridin de goig.
Vós regiu el món amb justícia,
regiu les nacions amb rectitud
i guieu els pobles de la terra. R.
Que us lloïn les nacions, Déu nostre,
que us lloïn tots els pobles alhora.
Que Déu ens beneeixi,
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra. R.
Lectura segona Rm 11,13-15.29-32
Déu, que ha concedit a Israel els seus favors i l’ha cridat,
no es farà mai enrere
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que soc el vostre apòstol, miro de posar ben alt el meu servei, esperant que els jueus, que són del meu llinatge, n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns. Si del fet d’haver estat ells exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, què no vindrà quan ells s’incorporin? No serà un pas de mort a vida? Quan Déu concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere. Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu, però ara que ells l’han desobeït, Déu s’ha compadit de vosaltres; igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara, mentre es compadia de vosaltres, no li han estat obedients. Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.
Al·leluia Mt 4,23
Jesús predicava la Bona Nova del Regne,
i guaria en el poble tota malaltia.
Evangeli Mt 15,21-28
Dona, quina fe que tens!
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l’instant es posà bona la seva filla.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL MENJAR DELS GOSSETS
Comentari a l’evangeli del diumenge 20 durant l’any. A
A la zona del Líban, davant del Mediterrani, es trobaven situades les més famoses ciutats de Fenícia, entre elles Sidó i Tir que s’havien destacat pel seu trànsit comercial. Als vessants del Líban creixien selves de cedre, la fusta de les quals servia per la construcció (1Re 5:6), però també extreien la seva resina per fer perfums. Tir estava situada a 65 km. de Natzaret. A uns 30 km. al nord, es trobava Sidó. Era una zona destinada a la tribu d’Aser en els seus orígens, però els hebreus no van saber mantenir-se fidels sinó que van anar doblegant-se, amb el pas del temps, al paganisme del lloc (1Re 16:31). Sidó i Tir van acaparar durant molt de temps el comerç marítim. En l’època de Jesús, el poder comercial havia decrescut. Tir i Sidó, malgrat el que van ser, sempre havien envejat Jerusalem. La van veure com el seu rival. Gelosies i barreres difícils de superar. Els jueus titllaven els d’aquesta zona “els gossos gentils” o “gossos infidels”. Aquest és l’escenari on apareix la dona cananea que implora de Jesús la guarició de la seva filla endimoniada. L’episodi el llegim a l’evangeli (Mt 15,21-28 ) d’aquest diumenge. L’escena reconeix la prioritat en el temps d’Israel en els plans salvífics de Déu en tant que poble escollit, sense que això vulgui dir, però, que el reconeixement d’Israel comporti la idea que els pagans, els gentils estan exclosos de la salvació de Déu.
La dona que s’adreça a Jesús és cananea. És un personatge marginal tant des del punt de vista geogràfic com des del punt de vista històric. Ella pertany a un poble que en l’Antic Testament és maleit. Un poble desposseït de les seves terres quan Israel se les va apropiar. Poble ocupat i esclau. El llibre de Deuteronomi adverteix: “Consagra a l’extermini els hitites, els amorreus, els cananeus, els perizites, els hivites i els jebuseus, tal com el Senyor, el teu Déu, t’ha manat. Així no us ensenyaran a imitar les pràctiques abominables que fan en honor dels seus déus” (20,17-18).
La cananea s’adreça a Jesús dient per dues vegades “Senyor”. “Senyor tingues pietat” en grec “kírie eleison” són les mateixes paraules que repetim a la missa. La primera vegada hi afegeix “Fill de David” paraules que un jueu només usaria per referir-se al Messies. Sorprèn sentir-les de la dona cananea. Val a dir que David era associat a accions miraculoses ( 1Sa 16,14-23) i en tradicions posteriors era considerat un guaridor i exorcista. Sigui el que sigui, la invocació de la cananea indica la bona disposició dels gentils que reconeixen en Jesús un messianisme que no serà acceptat pels jueus. Segurament Mateu vol fer veure que Jesús és fill de David i pertany al seu llinatge al qui Déu va prometre un reialme etern (2Sa 7,12-13). La cananea reconeix en Jesús el promotor d’aquest regnat messiànic marcat per l’exercici de la justícia i la defensa dels dèbils i els pobres.
Ja hem dit que els jueus titllaven de gossos els pagans. L’Antic Testament i el judaisme parlen dels gossos d’una manera negativa, de tal manera que dir a un home que és un gos és un insult ( 1Sa 17,43; Is 56,10-11). Mateu ( com també fa Marc 7,27s) introdueix un canvi i no usa el terme “kuôn” que descriuria els gossos mig salvatges, carronyaires, no domèstics que rondaven per fora les ciutats i que menjaven carns impures o inclús cadàvers humans. Mateu en canvi fa servir el terme “kunária” els gossets casolans integrats en certa manera a la família i que mengen sota la taula dels amos. L’argumentació que Mateu posa en boca de Jesús recull un fet ben casolà: els gossets domèstics són animals apreciats pels amos , però no es prendrà el menjar dels fills per donar-los-hi menjar a ells; és una lògica senzilla i entenedora. La dona s’agafa en l’exemple de Jesús i reivindica que ella, com els pagans també poden integrar-se a la casa d’Israel menjant a sota la taula dels amos.
A la comunitat de Mateu conviuen creients provinents del paganisme i del judaisme. Davant les reticències d’aquests darrers, l’episodi de Jesús i la cananea serveix per dissipar les pors i adonar-se que, donat el rebuig de l’Israel institucional al missatge de Jesús, s’obre la possibilitat de trobar un nou espai vital i un nou camp de treball apostòlic entre els pagans.
Diumenge 20 durant l’any. 20 d’Agost de 2023