Full Parroquial 23-7-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Mt 13,1-23)
DIUMENGE XVI DURANT L’ANY (Sv 12,13.16-19; Mt 13,24-43)
- Cal reconèixer que Déu actua d’una manera ben diferent de la nostra. Nosaltres tenim tendència a dividir les persones en dos grups: d’una banda, els bons, els honrats, els innocents; i de l’altra, els dolents, els culpables, els que no són de fiar. I, d’una manera més o menys inconscient, nosaltres ens situem sempre en el primer grup: entre els bons. La culpa, almenys la part més important, sempre considerem que és dels altres. I cal reconèixer també que tenim una doble mesura a l’hora de jutjar: som terriblement intolerants amb allò que considerem defectes dels altres i summament comprensius amb els nostres, amb nosaltres mateixos.
- A través de l’evangeli d’avui, però, Jesús ens vol fer veure que aquesta actitud no és honesta: això no és jugar net. En primer lloc, perquè sovint no és fàcil distingir el bé del mal. No és fàcil delimitar-los, perquè el bé i el mal no existeixen en estat pur. Com el blat i el jull, estan barrejats i confosos en un mateix camp. Moltes vegades, sota l’aparença d’allò que considerem mal, hi pot haver una autèntica força de bé. I a l’inrevés.
- L’altra raó que fa que la nostra tendència a jutjar no sigui honesta és que també cadascun de nosaltres som una barreja de bé i de mal. El mateix mal —o altres coses igualment negatives— que critiquem en els altres, també el portem dins nostre. En el nostre cor també hi ha una certa dosi d’egoisme, d’enveja, d’orgull, d’intolerància, de covardia. És a dir, de pecat, de no jugar net.
- No vulguem jutjar, doncs. Si alguna vegada ens trobem amb alguna injustícia o altres mals que en consciència pensem que no es poden tolerar, lluitem-hi en contra. Aquesta paràbola és la desautorització més total de tota mena de fanatisme, d’intolerància, de fúries apocalíptiques. Déu no és així. El salm que hem escoltat ens diu clarament com és: «compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor». Doncs procurem assemblar-nos al nostre Pare del cel.
- Però fixem-nos que, si el Senyor té tanta paciència amb nosaltres, no és perquè tant se li’n doni del mal. No és això. A ell, el mal li ha costat molt car, l’ha portat a morir a la creu. Per tant no és això. La primera lectura ens fa veure clarament per què ho fa: perquè tinguem ocasió de penedir-nos. No hi intervé directament perquè no ens vol prendre la llibertat. Ens dona temps perquè reflexionem i tinguem ocasió de canviar. I vol que això ho fem lliurement. Confia en nosaltres. Li ho hem d’agrair. I la millor manera de fer-ho és imitar el Senyor, d’acord amb allò que hem escoltat en la primera lectura: «Els justos han de ser humans amb tothom».
Tinguem paciència, doncs, especialment amb les persones que ens envolten, sense voler arrencar allò que és jull, perquè també arrencaríem el blat; volent fer un bé, potser faríem un mal. Val més tenir paciència amb els altres i fer-los sentir que els estimem. I potser més endavant, allò que era jull s’haurà convertit en bon blat. Serà el miracle aconseguit per la nostra paciència i comprensió.
- I comencem per tenir paciència amb nosaltres mateixos. Com en té Déu. No ens menystinguem ni ens obsessionem pels nostres defectes o pel passat. No busquem resultats a curt termini. Les coses que deixen senyals més fondos demanen temps. No ens desanimem. Confiem en la bondat del Senyor, mantinguem la pau al cor i tirem endavant.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XVI DURANT L’ANY / Cicle A
Lectura primera Sa 12,13.16-19
Doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats
Lectura del llibre de la Saviesa
Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.
Salm responsorial 85,5-6.9-10.15-16a (R.: 5a)
Vós, Senyor, sou indulgent i bo,
ric en l’amor per a tothom que us invoca.
Senyor, escolteu la meva pregària,
escolteu la meva súplica.
R. Senyor, vós sou indulgent i bo.
Tots els pobles que heu creat
vindran a fer-vos homenatge
i glorificaran el vostre nom.
Diran: «Sou gran, Senyor,
són prodigioses les vostres obres,
vós sou l’únic Déu». R.
Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne,
lent per al càstig, fidel en l’amor,
mireu-me, apiadeu-vos de mi. R.
Lectura segona Rm 8,26-27
L’Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.
Al·leluia Cf. Mt 11,25
Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra,
perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.
Evangeli Mt 13,24-43
Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».
Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».
Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».
Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.
Qui tingui orelles, que ho senti».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
BLAT, JULL I REGNE DE DÉU
Comentari a l’evangeli del diumenge 16 durant l’any. A.
El capítol tretzè de l’evangeli de Mateu conté set paràboles que defineixen de forma comparativa la realitat del Regne de Déu. A l’evangeli d’aquest diumenge llegim la paràbola del blat i el jull, la del gra de mostassa i la del llevat (Mt 13,24-43).
En el capítol anterior s’ha anat perfilant el conflicte de Jesús amb els seus adversaris. Els fariseus critiquen Jesús per permetre als deixebles agafar espigues de blat en dissabte (12,1-8); quan Jesús cura en dissabte un home que tenia la mà paralitzada, els fariseus prenen l’acord de fer-lo morir (12,14); quan cura un endimoniat l’acusen de treure dimonis pel poder de Beelzebul (12,24). La paràbola del blat i el jull esdevé determinant davant d’aquesta situació. Els deixebles han de comptar amb els adversaris de Jesús, el opositors al Regne de Déu, representats pel jull que creix enmig del blat i per l’enemic que el sembra. El problema no prové de la mala qualitat del missatge (l’home sembra llavor bona) ni de la sembra mal feta sinó de l’enemic extern, el diable que actua al marge de la bona tasca de sembrar.
Per parlar de la realitat del Regne de Déu l’evangelista fa que Jesús es valgui de paràboles. El terme paràbola vol dir “llençar juntament amb” o “llençar una cosa al costat d’una altra”. La paràbola és un recurs d’interpretació rabínica – una de les 33 regles del rabí Eliezer – . Es tracta d’una regla consistent en crear una narració fictícia creada per explicar un terme, una frase o un verset amb l’ajuda d’un paral·lelisme i té la finalitat de fer-los comprensibles al lector. La paràbola és, per sobre de tot, una comparació; aquí es tractaria d’explicar la realitat del Regne de Déu, per això comença dient: “El Regne de Déu és com”. La paràbola pretén il·lustrar, aclarir, revelar. Es caracteritza per la seva brevetat per fer-ne fàcil la memorització. Està basada en imatges derivades dels esdeveniments familiars i rurals de la vida de cada dia i té un component de sorpresa amb el que es pretén captar l’atenció de l’oient.
En el text que ens ocupa la sorpresa consisteix en comparar un regne amb una llavor. Com una cosa tan gran com és un regne es pot comparar amb una cosa tant petita com és una llavor? La llavor conté potencialment tot el que desprès serà una planta o un arbre. En ella hi ha amagada una riquesa de vida que, desprès d’estar amaga dins la terra es manifestarà. La llavor demana temps i paciència per esdevenir un arbre o una planta crescuda. Comparar el Regne de Déu amb una llavor no vol dir altra cosa que això: que ara el Regne de Déu és petit, resta amagat, no es veu però és una realitat que amb espera i paciència està encaminada indefectiblement a fer-se gran en unes proporcions inimaginables.
Hi ha un detall a la paràbola que no es pot deixar passar per alt. L’enemic actua mentre la gent dorm. Dormir és imatge de passivitat, de desentendre’s del que passa i això és greu si el que passa és important. En els moments crucials en que Jesús encara la seva mort, els deixebles estan dormint (Mt 26,40), per això Jesús els diu “Vetlleu” (26,41). Vetllar estar atent i despert serà una actitud bàsica de la vida del cristià (24,4.42.44; 25,13) per contrarestar l’acció del Maligne. Per fer créixer el Regne de Déu caldrà estar desperts i vigilants.
La paràbola adverteix de la temptació d’arrencar ràpidament el jull que fa nosa. “Vols que anem a arrencar el jull?”. És la lògica reacció humana de destruir el contrari. Aquell que em fa nosa, el qui ens vol mal, el qui no pensa com nosaltres cal destruir-lo ràpidament. És la reacció de Jaume i Joan quan uns samaritans no els acullen en arribar al seu poble i demanen a Jesús que baixi foc del cel i els consumeixi, però Jesús els renya (Lc 9,51-55).
Amb el blat i jull que creixen junts Jesús vol ensenyar als seus seguidors que han de coexistir amb els opositors, amb els qui, sense destruir-lo, posen obstacles a la implantació i creixement del Regne de Déu.
La llavor ha de donar fruit, és a dir, que la raó de ser del Regne de Déu és ser aliment i per tant donar vida i donar-la amb abundància.
Diumenge 16 durant l’any. 23 de Juliol de 2023