Full Parroquial 16-7-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Mt 13,1-23)
- De vegades se sol dir que les paraules se les endú el vent, com volent significar que tenen poc valor, poca força. Però això en molts casos no és veritat. Hi ha paraules que se’ns fiquen molt endins i ens fan néixer al cor uns sentiments que tenen una gran influència en la nostra vida. Tots en tenim experiència: certes paraules ens han fet mal, ens han entristit, ens han desanimat. Potser fins i tot ens han enfonsat. I, al contrari, hi ha hagut paraules que ens han fet ressuscitar, que han fet renéixer l’esperança en el nostre cor i ens han retornat les ganes de continuar vivint, lluitant i estimant.
La paraula humana no és mai indiferent: té molta força, molt de poder.
- Però molta més força té encara la Paraula de Déu. Cada diumenge nosaltres tenim el privilegi d’escoltar aquesta Paraula. Una Paraula que té potència per a ajudar-nos a viure amb més plenitud, sense deixar-nos abatre ni per les dificultats i decepcions que anem passant, ni per l’egoisme esterilitzador que sovint ens domina. Com acollim aquesta Paraula? El Senyor, diumenge rere diumenge, sense cansar-se’n mai, la va escampant generosament en el nostre cor.
- En l’evangeli que acabem d’escoltar hem vist que hi ha quatre escampades de llavor, de les quals tres resulten fracassades per causes externes a la llavor. En la primera, la llavor cau al costat del camí: és a dir, ni tan sols entra en el camp. Això passa quan escoltem la Paraula de Déu amb el cor distret. Llavors sona a cosa coneguda i no té cap ressò dins nostre, cap influència en la nostra vida. En aquest cas, el nostre cor és com l’asfalt de la carretera: és impossible que el gra hi arreli. Impossible. Llavors la Paraula de Déu es malversa, es perd. Quina llàstima! Amb quina disposició escolto la Paraula de Déu durant l’eucaristia?
- Un altre cas és el del gra que cau en terreny rocós: hi ha poca terra i ben aviat s’asseca, perquè no pot arrelar. Això ens pot passar, si no hi ha profunditat en la nostra vida, si som persones superficials. Per quines coses m’interesso? ¿Tinc ideals, projectes que valguin la pena, que donin sentit i profunditat a la meva vida? ¿Puc dir que val la pena viure, que la meva vida és positiva per al món? Quin rastre deixo darrere meu?
- Una altra part de la llavor, diu l’evangeli, va caure en una terra on hi havia cards, i aquests la van ofegar. Hi ha persones que sí que es prenen la vida seriosament, però el punt més alt de la seva escala de valors no és l’evangeli. Volen ser fidels, però sempre que no hagin de renunciar a certs interessos seus, que consideren intocables. Llavors, tot i la seva bona disposició inicial, els neguits els aclaparen i la fidelitat a l’evangeli passa a segon terme. Tenen altres preocupacions i la bona llavor queda ofegada: no arriba a donar fruit. Quin és el valor fonamental de la meva vida, aquell que considero irrenunciable i que passa per damunt de tot? Realment és l’evangeli?
- Finalment, hi ha una part de la llavor que cau en terra bona i dona fruit. Tant de bo que tots nosaltres siguem d’aquesta terra bona. És a dir, homes i dones amb els nostres defectes, sens dubte, però amb bona voluntat: persones de cor senzill, generós, disposades a acollir la Paraula de Déu i a col·laborar-hi. Una Paraula que el Senyor cada diumenge sembra generosament, a mans plenes, sense cansar-se’n mai. Una Paraula que, si no l’ofeguem, té força per a anar-nos convertint en homes i dones nous, capaços de viure amb esperança, fent el bé i estimant. Vull ser d’aquests?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XV DURANT L’ANY / Cicle A
Lectura primera Is 55,10-11
La pluja amara la terra i la fa germinar
Lectura del llibre d’Isaïes
Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat».
Salm responsorial 64,10abcd.10e-11.12-13.14 (R.: Lc 8,8)
Vetlleu per la terra i la regueu,
l’enriquiu a mans plenes.
El rierol de Déu desborda d’aigua
preparant els sembrats.
R. La llavor caigué en bona terra i donà fruit.
Fecundeu la terra
amarant els seus solcs,
aplanant els terrossos,
ablanint-la amb els xàfecs,
i beneïu el que hi germina. R.
Coroneu l’anyada amb l’abundor que cau del cel,
la fertilitat regalima de la vostra carrossa.
Aclama joiós l’herbei de l’estepa,
s’engalanen els turons. R.
Les prades es vesteixen de ramats,
les valls, cobertes de blat,
aclamen joioses i canten. R.
Lectura segona Rm 8,18-23
Tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli
d’una vegada la glorificació dels fills de Déu
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però, l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit.
Al·leluia
La llavor és la paraula de Déu,
el sembrador és Crist;
tothom qui el troba viurà per sempre.
Evangeli Mt 13,1-23
El sembrador va sortir a sembrar
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».
Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut”. Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.
La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.
La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dona fruit.
La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
PARAULA EFICAÇ
En el darrer capítol del llibre del Segon Isaïes les paraules del profeta animen els desterrats de Babilònia que busquin el Senyor ara que es deixa trobar (v.6) i adverteix als desterrats que els pensaments de Déu no són com els pensaments dels humans (v.8). El profeta es trobà en la necessitat d’estimular el retorn a la terra d’Israel a uns exiliats reticents. En el seu llibre presenta el retorn com un nou èxode (43,16-21) que considera una nova creació (43,19). El profeta anuncia la reconstrucció de Jerusalem que ja no serà l’esposa repudiada (54,1-10) ni la ciutat desconsolada (54,11-47). Tot i les paraules engrescadores alguns deportats no s’acaben de creure que es facin realitat els bons auguris del profeta. Davant d’això aquest invoca la força eficaç de la paraula de Déu.
Es val d’una imatge plena d’una gran bellesa i poesia. La paraula de Déu és com la pluja que cau a la terra, la fecunda i es causa d’un gran benefici per l’ésser humà: l’aliment equivalent a la vida. Que la paraula de Déu sigui com una pluja que transforma la terra seca indica que el poder de Déu transformarà la terra d’Israel devastada i arrasada pels babilonis en un terra habitable i fructífera pel seu poble.
Que l’aigua de la pluja torni cap al cel és una idea rara però la paraula que surt d’un lloc i retorna fa pensar més aviat en un missatger que rep un encàrrec del seu rei o del seu senyor. Un cop acomplerta la missió i realitzada la feina el missatger retorna al seu senyor i li comunica que la missió ha estat acomplerta.
A la paraula, doncs, se li confia una missió; la regeneració de la terra com a símbol del retorn de la comunitat de l’exili de Babilònia.
El profeta està convençut de l’eficàcia de la paraula de Déu. En la mentalitat moderna paraula és un conjunt de sons amb la funció de ser portadora de significat; és un fenomen fonètic amb l’ajut del qual l’ésser humà es pot comunicar amb els altres. En l’antiguitat, però, en la paraula hi havia la cosa, la realitat mateixa que aquesta paraula pretenia donar a conèixer. El terme hebreu “dabar” que traduïm per paraula té molta més força que el nostre terme paraula. El “dabar” hebreu és una cosa concreta, gairebé personalitzada, actual, activa i vital, per això la paraula és portadora de poder.
Segons el profeta, la paraula fa, realitza allò que diu, té una força i un dinamisme que la fa capaç de transformar, renovar, crear. Ho diu en el seu mateix llibre: “ Des del principi anuncio les coses que vindran … jo mano que es compleixi el meu designi i duré a terme el que he decidit” (46,10).
El text que ens ocupa diu: “ Realitzarà el que jo volia”. Realitzar tradueix el terme hebreu “asa”. Aquest terme el trobem també en el relat de la creació al començament del llibre del Gènesi. Apareix relacionat amb el verb “amar” que es tradueix per “dir”. Així a Gènesi trobem la fórmula: I va dir (6,1; 14,1; 24,1) i va fer (7,1; 16,1; 25,1). És a dir, el que la paraula de Déu mana allò es compleix Tant a Gènesi com al Segon Isaïes la paraula és alliberadora i portadora de vida. Pel fet de que surt de Déu la paraula porta la garantia de compliment. És una paraula en la que s’hi pot confiar. Aquesta confiança és la que demana el profeta als exiliats.
Diumenge 15é durant l’any. 16 de Juliol de 2023