Full Parroquial 25-6-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XII DURANT L’ANY (Jr 20,10-13; Mt 10-26-33)
- La vida, en una època com la nostra, no ens resulta fàcil. I no és gens estrany que sovint visquem amb una certa sensació de por. Hi ha moltes menes de pors: por del futur, per si ens quedem sense feina, per si ens mancaran els mitjans per a tirar la família endavant o per a poder-nos casar… O també por de la malaltia, de la vellesa, de la mort. Altres vegades tenim por del dir de la gent, de quedar malament, de fracassar. O també podem tenir por de nosaltres: de no tenir prou forces per a ser fidels, per a superar certes situacions que intuïm que ens poden arribar. En fi, cadascú s’ho sap; però el cas és que en la nostra vida fàcilment hi entra un component de por.
- Tanmateix, el Senyor no vol que visquem amb la por al cor. Viure en el temor, en l’angoixa, no és pròpiament viure, almenys viure com una persona que creu en Jesús. Per això, sempre que ell s’acosta a algú, comença convidant-lo a eixamplar el cor. En l’evangeli d’avui, tres vegades ens fa la mateixa crida: «No tingueu por». Tot i això, hi ha una cosa que pot semblar un contrasentit. Jesús ens diu, d’una banda, que no tinguem por; però, de l’altra, ens impulsa a ficar-nos en situacions que en generen: «Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum», ens ha dit. És a dir, ens diu que siguem valents, que proclamem la veritat i la justícia, que ajudem els altres, que portem esperança, que escampem la bona nova pertot arreu. I actuar així sovint comporta dificultats.
Nosaltres no vivim en el buit, sinó que estem immersos en la bondat de Déu, i no hi ha cap aspecte de la nostra vida que quedi desprotegit d’aquesta atmosfera protectora. Cap. ¿De què podem tenir por, doncs? Hauríem de ser més conscients que vivim dessota la mirada protectora d’un Déu que vetlla per nosaltres. D’un Déu que és capaç de treure bé dels mals, com va demostrar al Calvari, que, d’una mort injusta, en va treure la nostra salvació.
- Jesús també ens diu que no hem de tenir por dels homes. Hem de reconèixer que sovint ens acovardeix el dir de la gent o la possibilitat de ser menyspreats o calumniats. Hem de saber superar aquesta por, perquè Jesús ens diu clarament que, a la llarga, la veritat s’imposa: «No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut».
No hem de tenir por de la mentida, ni de la hipocresia, ni de la calúmnia. No és l’opinió dels altres la que ens ha de preocupar. L’opinió que Déu té de nosaltres és l’única que compta. Ho hem vist clarament en la primera lectura, del profeta Jeremies. La confiança en Déu no consisteix a creure que no serem «ferits», sinó a creure que no serem mai «vençuts», que és una cosa molt diferent.
- I fixem-nos com actua el Senyor, perquè potser ho fa d’una manera diferent de com esperàvem. Nosaltres desitjaríem que el Senyor fos com una mena d’escut que ens parés els cops, que ens evités les dificultats. Però el Senyor, normalment, no actua així. Ell entra dintre nostre i encaixa els cops juntament amb nosaltres: és a dir, resistim junts, els uns al costat dels altres. Ell no ens evita les dificultats, perquè ens fan créixer i madurar, però sí que ens fa sentir que no lluitem sols: que ell és amb nosaltres donant-nos força i confiança.
Confiem-hi, doncs!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XII DURANT L’ANY / Cicle A
Lectura primera Jr 20,10-13
El Senyor salva el pobre dels qui volen fer-li mal
Lectura del llibre del profeta Jeremies
Digué Jeremies: «Sento com parla la gent, em veig amenaçat de tots costats; diuen: Vosaltres que teniu amb ell un pacte d’amistat, denuncieu-nos-el, perquè el puguem denunciar; seguiu-lo de prop: potser es deixarà enganyar; llavors podrem apoderar-nos-en i venjar-nos d’ell. Però el Senyor em fa costat com un guerrer invencible; per això els qui em persegueixen cauran, no podran apoderar-se de mi, quedaran tan confosos del seu fracàs, que ningú no oblidarà mai més la seva vergonya.
Senyor de l’univers que coneixeu a fons els justos, que penetreu tot l’interior dels homes: feu-me veure com feu justícia, ja que és a vós que jo he confiat la meva causa.
Canteu al Senyor, lloeu el Senyor: ell salva la vida del pobre de les mans dels qui volen fer-li mal».
Salm responsorial 68,8-10.14 i 17.33-35 (R.: 14c)
Per vós, Déu meu, he d’aguantar els escarnis,
i abaixo els ulls avergonyit;
els meus germans em consideren foraster,
em desconeixen els meus familiars.
El zel del vostre temple em consumia,
i he hagut de rebre els insults dels qui us ultratgen.
R. Escolteu-me, Senyor, vós que estimeu tant.
A vós us prego, Senyor,
en aquesta hora propícia;
escolteu-me, Déu meu, vós que estimeu tant,
vós que sou fidel a salvar els amics.
El vostre amor, Senyor, vessa bondat,
mireu-me, per la vostra gran misericòrdia. R.
Se n’alegraran els humils quan ho vegin;
els qui busquen Déu sincerament diran:
«Tingueu llarga vida».
El Senyor escolta sempre els desvalguts,
no té abandonats els seus captius.
Que el lloïn el cel i la terra,
els mars i tot el que s’hi mou. R.
Lectura segona Rm 5,12-15
El do no té comparació amb la caiguda
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, per obra d’un sol home entrà el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar. Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard. Però el do no té comparació amb la caiguda perquè, si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist.
Al·leluia Jo 15,26b.27a
L’Esperit de la veritat donarà testimoni de mi,
diu el Senyor,
i vosaltres també en donareu testimoni.
Evangeli Mt 10,26-33
No tingueu por dels qui maten només el cos
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern tant l’ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
LAMENTACIÓ
Comentari a la primera lectura del diumenge 12é durant l’any. A
La situació que li tocà viure a Jeremies no fou fàcil. El regne de Judà havia fet una aliança amb Egipte i això li proporcionava una certa tranquil·litat enfront les pressions del gran imperi oriental, Babilònia. Jeremies preveia que Babilònia era superior militarment i que, a la llarga, Egipte seria derrotat. Per això el profeta denunciava la falsa seguretat que representava refiar-se d’Egipte i recomanava pagar tribut a Babilònia ja que d’aquesta manera quedava garantida la supervivència de Judà, encara que fos com a regne vassall. Evidentment, això no agradava a les classes socials poderoses del regne de Judà (no pagar a Babilònia els enriquia) ni tampoc a l’elit militar. Aquests eren els perseguidors de Jeremies entre els quals hi ha Paixhur que en veure el gest de la gerra trencada i desprès de sentir les paraules del profeta dient que el Senyor semblantment trencarà la ciutat i el seu poble, el fa apallissar i lligar al cep que hi havia a la porta del temple.
El profeta es lamenta d’aquesta situació. El text que llegim a la primera lectura d’aquest diumenge és un fragment (Jr 20, 10-13) d’un aquests cants de lamentació que apareixen repartits al llarg del llibre i que solen ser coneguts com “Les confessions de Jeremies”.
Les confessions pertanyen al gènere literari de la lamentació que també trobem en els salms (per exemple: 3; 5; 10; 22; 27; 28; 35; 41; 70; 71; 109; 141; 142). Barreja entre conversa amb el Senyor, pregària i queixa és un prec de protecció que brolla de la profunditat de l’ésser humà, del fons més íntim i personal de l’individu, d’una experiència profunda que l’ha portat al límit de la desesperació. Té un deix de rebel·lió. No és un llenguatge tímid i es caracteritza per afirmacions atrevides; és impactant i no deixa indiferent al lector. Les confessions ens mostren un profeta Jeremies tremendament humà.
Les confessions pressuposen que hi ha hagut una crida, una relació d’intimitat amb Déu i una missió encomanada que ha derivat en una sensació de fracàs; l’orant es veu injustament perseguit pels seus enemics i aquesta és una constant en les pregàries de lamentació. Els enemics persegueixen el just i aquest no entendrà com els enemics prosperen, no entendrà la felicitat dels impius inversament proporcional a les desgràcies que s’acumulen sobre el just.
És una llàstima que la lectura litúrgica prescindeixi del verset 9. “Si em dic: «No hi pensaré més, no anunciaré la paraula en el seu nom», llavors ella es torna dintre meu com un foc devorador … he provat d’apagar-lo i no he pogut”. Amb un llenguatge xocant descriu la força misteriosa que domina el profeta quan ell, sentint-se derrotat, vol abandonar la tasca de profeta, la proclamació de la paraula del Senyor. Qualsevol resistència a la força abrasadora de Déu esdevé totalment inútil. En poques paraules es descriu el combat interior del profeta; Déu s’apodera totalment d’ell i no li deixa cap escletxa per on pugui escapar-se.
Tots els cants de lamentació fan, en un moment determinat, un gir que converteix el dolor i la pena en una esperança confiada en el Senyor. És un element que sol no faltar mai en les pregàries de lamentació per això es troba en aquesta pregària de Jeremies. Desprès d’exposar la situació en que es troba el profeta víctima de la befa dels enemics, Jeremies posa la seva confiança en Déu en virtut de la promesa que li ha fet: “Jo seré amb tu” (1,8). Ell confia que el Senyor intervindrà per alliberar-lo dels enemics ja que aquests, davant la força i el poder del Senyor, no podran fer res.
L’esclat final dels cants o pregàries de lamentació és una acció de gràcies acompanyada d’una invitació a la lloança. En alguns casos inclou la prometença de complir un vot o oferir un sacrifici d’agraïment. L’experiència del favor de Déu no deixa el profeta indiferent, vol fer partícip tota la comunitat de l’experiència del favor de Déu i això l’empeny a invitar tota la comunitat a la lloança al Senyor: “Canteu al Senyor, lloeu el Senyor: ell ha salvat la vida dels pobres de les mans dels malvats”
Diumenge 12é durant l’any. 25 de Juny de 2023