Full Parroquial 18-6-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Ex 19,2-6a; Rm 5,6-11; Mt 9,36–10,8)
- L’evangeli d’avui comença amb una observació de Jesús: s’adona que aquella multitud que el seguia estava «malmenada i desesperançada», com les ovelles sense el pastor. Realment, és trist no tenir un nord clar en la vida, no saber ben bé cap a on hem d’anar. Això dona inseguretat, genera desànim i pren impuls per a tirar endavant. Però potser encara hi ha una situació pitjor: creure que estem en el bon camí, en la direcció correcta, i no estar-hi realment. Dic que és pitjor, perquè finalment ho descobrim i llavors ve la decepció fonda, la sensació d’haver perdut el temps i, potser fins i tot, el sentiment d’haver malversat la vida.
Nosaltres, els creients, sabem que l’única llum, l’únic camí i l’única força és aquell que ens ha dit: «Jo soc el camí, la veritat i la vida (Jn 14,6). Realment, Jesús és tot això, per a nosaltres? També seria bo que ens preguntéssim si nosaltres, amb el testimoni, som una llum que ajuda els altres a trobar l’autèntic nord de la seva vida. Això val especialment per als fills i per a la parella. És el bé més gran que els podem fer: ajudar-los a trobar el seu propi camí, el que Déu vol per a ells.
- Jesús, en l’evangeli, parlava directament de la gent de la seva època, però val a dir que, des d’aleshores, la situació no ha canviat pas gaire. Nosaltres vivim immersos en un món on hi ha molta foscor i molt poca fraternitat. La gent, ara, també viu desesperançada i desorientada. I a Jesús el preocupa tot això, perquè aquest no és el món que ha vingut a instaurar. Però ell no és una persona que es conformi amb lamentacions, i per això passa tot seguit a l’acció: envia els deixebles a evangelitzar. Aquí hi hem de veure una crida a la responsabilitat de cadascun de nosaltres.
Les generacions actuals de cristians hem guanyat molt en sensibilitat social. Ens preocupen, més que en altres èpoques, la injustícia, la pobresa, la fam… Això és un fet positiu, una millor manera d’entendre l’evangeli, una gràcia de Déu. N’hem d’estar contents, d’aquest progrés. Però, ¿ens preocupa també que tants germans nostres hagin perdut o mig perdut la fe, que Jesucrist i l’evangeli siguin gairebé desconeguts, i que no sàpiguen que hi fan, en aquest món? ¿No ens preocupa, això? No es tracta purament de «voler augmentar la clientela». Allò que ens hauria de moure és el desig de compartir amb tots aquests germans la joia, l’esperança i la pau, que només podem trobar en Jesús. Només ell pot donar un sentit ple a la vida humana.
- I fixem-nos que Jesús dona sempre els mitjans per a poder dur a terme, amb eficàcia, la missió que ens encomana. Ell envia els deixebles, però no els envia amb les mans buides. No els dona riqueses, ni poder material, és ben cert. Però sí que els dona una participació de la força del seu Esperit: la capacitat de curar malalts, purificar leprosos, ressuscitar morts, alliberar dels mals esperits. I això és igualment vàlid per a nosaltres. Al nostre entorn hi ha, espiritualment parlant, persones malaltes, mortes, desesperançades, esclavitzades per l’egoisme, l’enemistat, la rancúnia o altres lligams negatius. Nosaltres som els únics que els podem ajudar a recuperar-se. Crist també ens dona la capacitat de curar ferides, d’asserenar el cor, de portar unió i estimació.
¿Som conscients d’aquesta força que posseïm? ¿Som conscients que és l’ajut més eficaç per a acostar les persones a Déu? Nosaltres som cridats a ser homes i dones que siguin expressió de la bondat de Déu enmig d’aquest món egoista i insolidari, i a viure amb esperança, malgrat les dificultats de la vida. Per aconseguir tot això, només fa falta una cosa: estar units a Jesús, que és la font d’on brolla aquesta força. Ell és el cep d’on ens arriba la saba vivificant. ¿Procurem estar-hi connectats a través de la pregària sincera?
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE XI DURANT L’ANY / Cicle A
Lectura primera Ex 19,2-6a
Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal,
la meva nació sagrada
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, els israelites arribaren al desert del Sinaí, i acamparen allà, davant la muntanya. Moisès pujà a la muntanya de Déu. El Senyor el cridà des de la muntanya i li digué: «Parla a la casa de Jacob, comunica això als israelites: Vosaltres heu vist el que he fet als egipcis, i com us he pres sobre les ales igual que una àguila, i us he portat fins a mi. Ara, doncs, si vosaltres m’escolteu i observeu les condicions de la meva aliança, sereu la meva possessió personal, a part de tots els pobles, encara que tota la terra sigui meva. Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal, la meva nació sagrada».
Salm responsorial 99,2.3.5 (R.: 3c)
Aclameu el Senyor arreu de la terra,
doneu culte al Senyor amb cants de festa,
entreu davant d’ell amb crits d’alegria.
R. Som el seu poble i el ramat que ell pastura.
Reconeixeu que el Senyor és Déu,
que és el nostre creador i que som seus,
som el seu poble i el ramat que ell pastura. R.
Que n’és, de bo, el Senyor!
Perdura eternament el seu amor,
és fidel per segles i segles. R.
Lectura segona Rm 5,6-11
Si vam ser reconciliats amb Déu al preu de la mort del seu Fill,
molt més serem salvats gràcies a la seva vida
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents. Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat? Potser sí que per un home bo trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida. Doncs bé, Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres, que érem encara pecadors. Però després que ell ens ha fet justos per la sang de Crist, amb molta més raó, per Crist, ell ens salvarà de la pena, Perquè si vam ser reconciliats amb Déu al preu de la mort del seu Fill quan érem encara enemics, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida. Encara més: gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor, que ara ens ha reconciliat, tenim l’honor de gloriar-nos en Déu.
Al·leluia Mc 1,15
El Regne de Déu és a prop.
Convertiu-vos i crieu en la Bona Nova.
Evangeli Mt 9,36-10,8
Jesús cridà els seus dotze deixebles, i els envià
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús, en veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n’apiadà, i digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l’amo dels sembrats que hi faci anar més segadors». Llavors cridà els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir tota malaltia. Els noms dels dotze apòstols són, primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà, Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà, Felip i Bartomeu, Tomàs i Mateu, el publicà, Jaume, fill d’Alfeu, i Tadeu, Simó, el zelota, i Judes, l’Iscariot, que el va trair. Jesús envià aquests dotze tot fent-los aquestes recomanacions: «No us encamineu a les terres dels pagans ni entreu a la província dels samaritans. Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel. Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
CAP UN NOU ISRAEL
Reprenem aquest diumenge la lectura de l’evangeli de Mateu. El text que llegim avui (Mt 9,36-10,8) ens presenta Jesús amb la voluntat de reconstruir el poble d’Israel. És difícil de precisar fins a quin punt aquesta voluntat té un fonament històric o és una construcció teològica dels evangelistes. En tot cas hem de partir del text tal com ens ha arribat.
El text comença amb la constatació per part de Jesús del deteriorament del poble d’Israel i ho fa amb dues imatges, un ramat abandonat sense pastor i un camp mancat de segadors que facin la collita. Jesús es compadeix d’aquest Israel decaigut. El verb que traduïm per compadir és un verb que té molta força significativa, es tracta del verb grec “spagjnitzomai” que vol dir commoure les entranyes. El significat del terme es desenvolupà probablement per influència de terme hebreu “rahmin” que fa referència al si matern. La imatge té molta força, el si matern envolta el futur infant que ha de néixer. En aquest sentit el terme fa pensar en l’amor que la mare sent cap el seu fill. És una protecció envoltant que no permet que res ni ningú vingut de fora el pugui perjudicar. És una protecció i un amor total. És aquesta mena d’amor que l’Antic Testament presenta com la manera d’estimar de Déu, el mateix que Jesús sent per la gent que constitueix aquest poble d’Israel malmenat i abatut. Aquest serà el fonament de la decisió d’enviar els deixebles, l’origen de la missió és l’amor entranyable de Jesús envers les multituds.
“Com ovelles sense pastor”. Aquesta frase recorda diversos passatges de l’Antic Testament que presenten el poble de Déu com un ramat que té necessitat de ser acomboiat per pastors competents. Josué anirà al davant de la comunitat a fi que aquesta no sigui com un ramat d’ovelles sense pastor (Nm 27,17). David era pastor (1 Sa 16,11; 2 Sa 7,8)) i els reis d’Israel seran considerats pastors del seu poble (2Cr 18,16) que moltes vegades no acompliran bé la seva feina, per això Jeremies (23,1-6), Ezequiel (34), Zacaries (10,2; 13,7) faran crítiques molt dures contra els dirigents pastors que no han fet bé la seva feina, és més, s’han aprofitat del ramat en benefici propi. Quan escriu Mateu, però, els reis dirigents del poble d’Israel ja no hi són, per tant el més lògic és pensar que la crítica de Jesús (en sintonia amb el que escriu Joan (10,12-13) queixant-se dels pastors que abandonen les ovelles) va dirigida a les autoritats d’Israel del seu temps: grans sacerdots, sanedrí, noblesa laica i els grans escribes de Jerusalem.
Jesús envia dotze apòstols. El verb grec “apostellô” vol dir enviar, d’aquí la paraula apòstol vol dir enviat. El text fa notar que els dotze deixebles escollits d’entre els seus seguidors reben el nom d’apòstols. Els deixebles seguidors de Jesús l’acompanyen en el seu camí i comparteixen la seva forma de pensar. Els apòstols, a més d’això, accepten de Jesús la proclamació del Regne de Déu. Són enviats al poble d’Israel com ho foren els grans profetes de l’Antic Testament: Isaïes (6,8), Jeremies (1,7), Ezequiel (2,3). Apòstol no es redueix al grup dels dotze. Pau que no n’era es considera apòstol (1 Co 9,1; 15,9 Gl 1,17) com Bernabé (Ac 14,14) i també es considera apòstol Ignasi bisbe de Síria (IgTr 3,3). Ells seran testimonis de la resurrecció de Jesús i quan es vagin estructurant les primeres comunitats cristianes ocuparan el primer lloc de la tríada de dirigents de les comunitats juntament amb els profetes i els mestres ( 1 Co 12,28). Tampoc queda clar el número de dotze si es comparen les llistes dels enviats amb les de Marc (3,16-19) i Lluc (6,14-16).
Amb tot això es veu que el nombre de dotze té més d’afirmació teològica que de realitat històrica. Si Jesús volia reconstruir l’Israel esgarriat és lògic que pensés en l’Israel de sempre constituït per la unitat de les dotze tribus cadascuna de les quals porta el nom d’un dels dotze fills de Jacob. La voluntat de reconstruir Israel es posa de manifest en les paraules de Jesús quan diu “Aneu més aviat a les ovelles perdudes d’Israel”. L’evangeli de Mateu, però, posarà de manifest el rebuig d’Israel a l’oferiment de Jesús (23,34), serà llavors quan es produirà un gir que acabarà amb el mandat de Jesús de fer deixebles seus (28,19) tots els pobles de la terra.
Diumenge 11é durant l’any . 18 de Juny de 2023