Full Parroquial 28-5-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
PENTECOSTA (Ac 2,1-11; 1Co 12,3b-7.12-13; Jn 20,19-23)
1. Jesús, abans de morir, ens va fer una promesa: «No us deixaré pas orfes; torno a vosaltres» (Jn 14-18). I, com sempre, perquè la seva paraula no falla mai, Jesús ha complert la seva promesa. La festa de la Pentecosta, que avui celebrem, ens recorda que Jesús ens ha fet el do més gran que ens podia fer: donar-nos el seu mateix Esperit, l’Esperit de Déu. No sempre els creients som conscients d’aquesta riquesa que portem dins des del dia que vam ser batejats. I llavors, aquesta força resta inoperant, perquè l’Esperit Sant no és una realitat màgica que actuï independentment de la nostra voluntat. Cal la nostra col·laboració. I, si no es dona, la força de l’Esperit es malversa, es perd. Quina llàstima!
2. Avui pot ser bo recordar com es manifesta, en nosaltres, aquest Esperit. En primer lloc en forma de llum: com una saviesa que ve de Déu, que ens fa comprendre el sentit actual de les paraules de Jesús. Ens les fa sentir com una paraula amiga que el Senyor em diu a mi personalment, per ajudar-me a trobar el camí que porta cap a Déu.
En la nostra vida sovint hi ha foscors, incoherències, tenim dubtes, no sabem quin camí és el més encertat. És llavors que hem de saber fer silenci interior, per a sentir la veu de l’Esperit de Jesús que ens guiarà pel camí de la fidelitat a l’Evangeli, l’única paraula que porta esperança.
3. Però l’Esperit de Déu es manifesta també com una força creadora. Va ser aquesta força la que va crear el món del no-res i la que va fecundar el si de la Verge, perquè en nasqués el Fill de Déu fet home. I també la que va ressuscitar Jesús mort a la creu. Una força que va ser capaç de canviar radicalment els primers deixebles, porucs i angoixats, transformant-los en homes i dones nous, capaços d’escampar pertot arreu la bona nova de Jesús, sense pors ni complexos.
Hem de ser conscients que portem dins aquesta força creadora, capaç de fer néixer il·lusió i esperança allà on no hi havia res, o allà on només hi havia decepció i amargor. Una força capaç de fer renéixer estimació allà on semblava que l’amor havia mort. Perquè és una força creadora, capaç de fer néixer vida allà on no hi havia res.
4. En l’evangeli Jesús ens ha dit: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Jesús se n’ha anat, però continua present en aquest món a través nostre, perquè portem dins el seu mateix Esperit. Som els seus enviats, tenim la mateixa missió que ell tenia: escampar pertot arreu la bona nova de l’Evangeli.
Però el nostre missatge només tindrà credibilitat, en la mesura que siguem capaços de viure d’acord amb tot allò que hem escoltat en les lectures d’avui. Per exemple, parlant un llenguatge, com diu la primera lectura, que sigui entenedor per a tothom. És a dir, en la mesura que siguem capaços de parlar un llenguatge que expressi estimació, perquè és l’únic que tothom comprèn. O, per exemple, posant els dons que Déu ens ha donat al servei dels altres, sentint-nos de veritat tots germans, cos de Crist, tal com ens ha dit sant Pau. O també sentint-nos impulsats a perdonar tal com ens ha dit Jesús.
És així com serem també capaços de ser missatgers de la pau, aquest gran do de Jesús ressuscitat, potser el que més necessita el nostre món. Vivint així és com donarem un testimoni eloqüent que l’Esperit de Jesús, que és l’Esperit d’amor, roman entre nosaltres. Serà un signe clau, que demostrarà que nosaltres creiem allò que proclamem. Llavors sí que tindrem credibilitat!
5. Que aquesta eucaristia signifiqui per a nosaltres una trobada íntima amb l’Esperit de Jesús. Així ens omplirem de joia, com els deixebles, que —segons hem escoltat en l’evangeli—, «s’alegraren de veure el Senyor».
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE DE PENTECOSTA
Solemnitat
MISSA DEL DIA / Cicle A
Lectura primera Fets 2,1-11
Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se
Lectura dels Fets dels Apòstols
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües».
Salm responsorial 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30)
Beneeix el Senyor, ànima meva.
Senyor, Déu meu, que en sou de gran.
Que en són de variades, Senyor, les vostres obres,
la terra és plena de les vostres criatures.
R. Quan envieu el vostre alè, Senyor,
renoveu la vida sobre la terra.
O bé:
Al·leluia.
Si els retireu l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir.
Quan envieu el vostre alè, reneix la creació,
i renoveu la vida sobre la terra. R.
Glòria al Senyor per sempre.
Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet,
que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig. R.
Lectura segona 1C 12,3b-7,12-13
Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.
Al·leluia
Veniu, Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels
i enceneu-hi la flama del vostre amor.
Evangeli Jo 20,19-23
Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
RAONAR L’ESPERANÇA
Comentari a la 2a lectura del diumenge 6é de Pasqua. A
Seguim llegint a la segona lectura d’aquests diumenges de Pasqua fragments de la 1ª. Carta de Pere. Aquest diumenge pertoca llegir quatre versets del capítol 3er on segueixen els consells pel bon comportament en la vida dels creients.
El text comença dient “Santifiqueu en els vostres cors Jesucrist”. Algunes versions tradueixen santifiqueu per glorifiqueu o reconegueu, reverencieu, honoreu. Santifiqueu és l’imperatiu del verb grec “hagiazô” que vol dir declarar sagrat o sant, fer sant, consagrar. El verb ens porta a les paraules del Parenostre de Mt 6,9 i Lc 11,2 on es demana que Déu santifiqui el seu nom, és a dir, que la realitat de Déu quedi incontaminada de la maldat del món.
La santedat pertany només a Déu ( 1Sa 2,2; Is 6,3; Sl 99,3.5) . La santedat de Déu es comunica a qualsevol persona o cosa que tingui alguna connexió amb Déu. És evident la connexió de Jesús i Déu, el Pare, per això l’autor de 1Pe demana a la seva comunitat que reconegui la santedat de Jesús que ha aconseguit duent a terme l’obra que Déu li ha confiat: complir la seva voluntat que té el seu moment culminant en la mort i la resurrecció (Jn 17,4-5).
“Estigueu sempre a punt per donar raó de l’esperança que teniu”. El text no imposa l’obligació de presentar una assaig erudit ni una defensa lògica de la revelació. Els creients perseguits han viscut una dura experiència que els ha portat a necessitar una forta esperança. Els qui no tenen esperança, aquells de qui parla la primera carta als Tessalonicencs (4,13), és lògic que preguntin quin és el fons que aguanta l’esperança d’aquells que en tenen i aquets hauran d’estar preparats per respondre des de la seva experiència: com va néixer aquesta esperança, quin és el seu contingut i què l’aguanta.
I tot això serenament i amb respecte. Tristament vindran dies en la història de l’Església que això no serà així. La defensa de la fe es voldrà fer des de la lògica i el raonament amb combats intel·lectuals i en alguns moments de la història practicant la violència i la força inhumana. El text de 1Pe diu “deixar confosos” no derrotats i vençuts. Cal recordar les recomanacions de Jesús: davant els adversaris: més que elaborar treballades defenses a qui cal deixar parlar és l’Esperit Sant (Mc13,11).
El text que ens ocupa parla de l’esperança, terme que apareix més vegades a 1Pe (1,3.13.21). Així com en el Parenostre hem vist que es demana la santificació del nom de Déu, és també en el Parenostre que demanem s’acompleixi el gran desig de l’esperança cristiana, l’adveniment del Regne de Déu.
En els escrits de Pau i de la seva escola l’esperança apareix vinculada amb la fe i l’amor ( 1Co 13,13; 1 Tes 1,3; 5,8 Col 1,4s; Ef 1,15ss). La teologia cristiana les anomenarà virtuts teologals.
L’esperança mundana queda frenada pel que és terrenal i humanament impossible i, en conseqüència, els seus guanys, èxits o fracassos estan circumscrits a les possibilitats humanes; l’esperança cristiana, en canvi, està vinculada a les promeses de Déu. Qui millor parla d’ella és Pau al capítol vuitè de la carta als Romans: “ L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament … però manté l’esperança que també ell serà alliberat de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu … Nosaltres posseïm l’Esperit … gemegant dins nostre anhelant de ser plenament fills quan el nostre cos sigui alliberat” ( Rm 8,19.21.23).
Els destinataris de 1Pe afeixugats per la tribulació s’identifiquen amb la creació impacient de que parla Pau. L’esperança viva, l’heretat incorruptible (1Pe 1,3s) no és altra que la filiació anhelada pels qui posseeixen l’Esperit.
Diumenge 6é de Pasqua. 14 de Maig de 2023.